L'actual tensió Catalunya-Espanya és filla de dos fracassos històrics: el de Castella per castellanitzar Catalunya i el d'Europa per europeïtzar l'Espanya castellanitzada. Són aquests fracassos, i no cap carisma excepcional, els que expliquen que hàgim sobreviscut com a poble

Autor: Albert Pla Nualart, filòleg i responsable lingüístic del diari ARA. 


Article complet: L'ACTUAL TENSIÓ Catalunya-Espanya és filla de dos fracassos històrics: el de Castella per castellanitzar Catalunya i el d'Europa per europeïtzar l'Espanya castellanitzada. Són aquests fracassos, i no cap carisma excepcional, els que expliquen que hàgim sobreviscut com a poble.

I el més assenyat, quan Wert i els seus fan l'enèsim intent d'espanyolitzar-nos, seria aprendre'n alguna lliçó. Però, en lloc d'això, ens volen imposar una Lomce que, com el gloriós 18 de juliol del 36, destil·la essències africanistes.

Encegats com Unamuno en una identitat que s'afirma contra Europa no entenen que la clau de l'èxit jacobí en l'afrancesament de França, que no va resistir ni el poblat de l'Astèrix, era un centralisme més avançat que les perifèries, sobretot en educació.

Però algun dia hauran d'entendre que si ens resistim tant a perdre la nostra identitat, no és per nacionalisme sinó sobretot -i en això farem pinya els de soca-rel, els d'origen espanyol i els que acaben d'arribar- per no ser deseuropeïtzats.

Perquè aquest és l'objectiu paradoxal dels que ens amenacen de quedar fora d'Europa: deseuropeïtzar-nos, sotmetre'ns a l'entotsolament mesetari que ora y embiste cuando se digna a usar la cabeza.

Wert té raó quan diu que la història no s'explica bé. No ens han explicat -no els han explicat- que si la invasió musulmana del segle VIII ho va tenir tan fàcil va ser justament perquè el seu model social era llavors més just i obert que el visigot.

Al segle XXI aquest perill ve del nord, s'anomena democràcia i esperem que per molts anys els impedeixi culminar la Reconquesta.


Font: "No ens deixem deseuropeïtzar" (ARA, 24/11/2013).

A las familias típicamente castellanas o amasadas espiritualmente por la mentalidad de Castilla , aunque hoy en día lo ideal es vivir sin hacer nada y con el mayor rumbo posible . El noble rico es el ejemplar perfecto del hombre. Y , cuando la riqueza gratuita falla, los tres modos de vivir según ese ideal son : la milicia, el clero y la burocracia. Las tres cosas van a cargo del Estado. Ingresando en cualquiera de estos estamentos públicos se puede vivir , no con el sudor de la frente propio , sino con la del contribuyente : el industrial , el comerciante , el trabajador ; toda la gente tenida por poco, precisamente porque suda " .Els capellans, naturalment, sempre somien apocalipsis, perquè la ruïna i la mort ja és sabut que augmenten la clientela dolorosa.

Autor: Gaziel, pseudònim d'Agustí Calvet i Pascual (Sant Feliu de Guíxols, 7 d'octubre de 1887 - Barcelona, 12 d'abril de 1964), periodista i escriptor català.

Font: Meditacions en el desert (1946-1953). Barcelona: La Magrana, 2010. ISBN: 9788482641713. Vist a "Gaziel va morir sent immoderat", article de Francesc-Marc Àlvaro (13/11/2013).



Context: Permeteu-me que reprodueixi un fragment del seu imprescindible llibre de memòries Meditacions en el desert (1946-1953), escrit sota la dictadura, en obligat exili interior. El podeu llegir perfectament com un retrat del nostre present, com asseguren alguns que cal llegir els seus articles del 1934: “A les famílies típicament castellanes o pastades espiritualment per la mentalitat de Castella, encara avui dia l’ideal és viure sense fer res i amb el major rumbo possible. El noble ric és l’exemplar perfecte de l’home. I, quan la riquesa gratuïta falla, les tres maneres de viure segons aquell ideal són: la milícia, la clerecia i la burocràcia. Totes tres coses van a càrrec de l’Estat. Ingressant en qualsevol d’aquests estaments públics es pot viure, no pas amb la suor del front propi, sinó amb la del contribuyente: l’industrial, el comerciant, el treballador; tota la gent tinguda per poca cosa, precisament perquè sua”. Vet aquí una de les bases del conflicte entre els poders d’Espanya i la societat catalana, cansada de pagar, rebre poc i ser insultada constantment. La gent catalana que sua ha dit prou i vol votar. El diagnòstic de Gaziel és d’una actualitat espaterrant. Només cal pensar en l’escàndol de Bankia o en com el PP i el PSOE s’han repartit de manera clientelar i sense manies organismes públics i grans empreses privatitzades a mida.

Càstig merescut serà del criminal patiment de Castella sota els seus reis, pel qual es va acontentar d'envejar d'Aragó la seva llibertat ajudant a prendre-se-la, sense aspirar a ser lliure

Autor: Antoni Puig i Blanch (Mataró, 1775 - Sommers Town, Londres, 1840), més conegut com Antoni Puigblanch "per ser la manera com firmava els seus escrits, va ser un hebraista, polític i escriptor".

Font: Opúsculos gramático-satíricos (1829).


Original: Franceses que sean los catalanes, bajo cuyo nombre entran tambien los de las Islas Baleares, lo cual será en substancia volver a ser lo que han sido, además de pasar de repente sin menearse de donde están, ni rebullirse, a ser parte de una de las naciones mas sabias i mas poderosas de Europa, siéndolo ahora de las mas atrasadas en todo i débil, excepto Portugal, gracias a la mal definida i bien bautizada lealtad de Castilla, va a abrírseles un ancho campo de comercio i de colonizacion en la opuesta costa de Africa ocupada hoi por la Francia, sin que su comercio con las antiguas cololonias españolas deje de ser el que fué, antes bien siendo con menos trabas, i mas extenso. Lo que es para la Francia, cualquier mediano político ha de conocer que la Cataluña le valdrá por mas que por una provincia de las comunes, en especial si lleva adelante su proyecto sobre el Africa, cuyo comercio y navegación desde Marruecos hasta el Ejipto i la Siria hacían antiguamente los catalanes. Merecido castigo será del criminal sufrimineto de Castilla bajo sus reyes, por el que se contentó con envidiar a Aragon su libertad ayudando a quitáresela, sin aspirar a ser libre; ni la Inglaterra, si esto se verifica, dejará de padecer la reaccion de la conducta pérfida de Castlereagh i de Wellington para con la España constitucional. En la marina le será de una inmensa utilidad a la Francia la Cataluña con sus muchos i buenos marineros, con sus varios puertos naturales que pueden habilitarse, con las maderas del Pirineo bajadas por el Ebro, &c. No fué a humo de pajas aquella anticipada agregacion por Bonaparte.

Imatge: Bust de terracotta d'Antoni Puig i Blanc - © Fototeca.cat.

El problema era que se'ns llançava a sobre un exèrcit comandat per 'hidalgos' de Castella. I per a la seva mentalitat guerrera el seny era incomprensible, una baixesa de jueus i marxantons que pretenien resoldre les diferències amb la paraula perquè no tenien el valor de fer-ho amb l'espasa

Autor: Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965), antropòleg i escriptor català.



Original i citació més llarga: Los catalanes son los mayores expertos del mundo en inventos espirituales inútiles. Digamos que el seny es una actitud tranquila, razonable y pacífica. Se supone que ante un grave problema el hombre assenyat reacciona con una parsimonia totalmente opuesta a la pasión caballeresca de los castellanos. El problema era que se nos echaba encima un ejército comandado por hidalgos de Castilla. Y para su mentalidad guerrera el seny era algo incomprensible, una bajeza de judíos y mercachifles que pretendían resolver las diferencias con la palabra porque no tenían el valor de hacerlo con la espada.

Font: Victus. Barcelona: La Campana, 2012. Vista al bloc Tinta xinesa.

Les muntanyes que separen Catalunya de França no són tan altes com la barrera invisible entre Catalunya i Castella

Autora: Marya Mannes (Nova York, 14 de novembre de 1904 - San Francisco, 13 de setembre de 1990), escriptora estatunidenca.

Font: Segons el Jordi Graupera, la citació és de l'octubre de l'any 1944 i va aparèixer a la revista The New Yorker. Segons la Viquipèdia, és "una revista que publica reportatges, crítiques, assaig, vinyetes, poesia i relats. Va començar com a setmanari però actualment surt 47 vegades l'any amb cinc edicions quinzenals". "Va néixer el 17 de febrer de 1925, amb l'edició del 21 del mateix mes."