Que només els petons ens tapin la boca

Autor: Anònim.

Context: Avui no parlaré del tercer sector, sinó d’un poema, la frase del qual circula pel face. Uns versos anònims que parlen de llibertat, d’amor, de pau, de plaer. Potser l’energia que de vegades  manca, o la resposta que sovint costa trobar.  Endavant. Endavant. Endavant.



Que només els petons
ens tapin la boca,
que siguin els teus llavis
que em regalin el bes.
Que el cor em bategui
en polsos convulsos,
i tota jo em liqüi
amb el foc d’un anhel.
Que només els petons
ens cusin la boca,
i entre les cames brodin
gemecs de plaer.

*  **  ***  **  *

Que només els petons
ens tapin la boca,
que no ens pugui callar
ni la por ni el neguit.
Que sempre tinguem
una resposta als llavis,
una cançó als ulls,
i una lluita al puny.
Que només els petons
ens tapin la boca,
i els crits silenciats
ens mostrin el camí.

Font: Vist a La veïna del Tercer i al Twitter de l'Eva Piquer.

Què en diria, de la vida? M’ha semblat més llarga del que toca. Que no em solidaritzo amb res, només amb el lament. Però fins al dia en què m’omplin de fang la boca d’ella en sortiran només mots d’agraïment

Autor: Joseph Brodsky (Sant Petersburg, 24 de maig de 1940 - Nova York, 28 de gener de 1996), poeta estatunidenc d'origen soviètic. Premi Nobel de Literatura l'any 1987.



Font: "24 de maig de 1980". A: Poemes escollits. Barcelona: Edicions de 1984, 2013. Traducció: Judit Díaz. Vist al Fecebook de l'editorial.




Poema complet:

Jo he entrat a la gàbia en el lloc de la fera,
i he marcat amb clau roent la paret d’aquell forat,
he viscut vora el mar, he jugat a la ruleta,
he sopat amb no sé qui vestit de frac.

Mig món he contemplat des de dalt d’una glacera,
dos cops m’han recosit dels tres que m’he enfonsat.
He marxat del país que em va veure néixer.
Amb els qui ja no em recorden n’ompliria una ciutat.

M’he passejat per estepes on ressonen crits dels huns,
m’he vestit amb roba que ja torna a estar de moda,
he plantat sègol, he cobert l’era amb cartrons gruixuts,
i, excepte aigua seca, he begut qualsevol cosa.

He obert els meus somnis a la pupil·la del guàrdia sibil·lí,
he menjat el pa de l’exili sense deixar-ne ni una engruna,
he permès tots els sons a les meves cordes, a més del crit;
i vaig decidir-me pel mormol. Ara en faig quaranta.

Què en diria, de la vida? M’ha semblat més llarga del que toca.
Que no em solidaritzo amb res, només amb el lament.
Però fins al dia en què m’omplin de fang la boca
d’ella en sortiran només mots d’agraïment.

Els ulls mirant a l’infinit i la boca entreoberta en un gest que semblava de sorpresa, o potser un darrer intent d’agafar aire

Autora: Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969). "Va estudiar Dret i durant alguns anys va treballar en el negoci de la restauració. Va començar escrivint històries curtes i contes infantils. L'any 2009 va publicar Els privilegis de l'àngel, la seva primera novel·la. El guardià invisible és el primer volum de la trilogia de Baztan."


Font: El guardià invisible. Barcelona, Columna Edicions, 2013. Traducció de Laia Font i Núria Garcia.


Nota: Podeu llegir el primer capítol del llibre aquí.


Text de contraportada: Gairebé vint-i-quatre hores després del descobriment del cos nu d’un adolescent sinistrament col·locat al marge del riu Baztan, s’estableix la connexió amb l’assassinat d’una altra noia un mes abans. La inspectora d’homicidis Amaia Salazar dirigirà una investigació que la portarà als escenaris on va néixer, d’on sempre havia volgut escapar, i haurà de lluitar en dos fronts: trobar l’assassí que està espantant tot el poble i resoldre els seus temors personals i familiars.


Foto: Del seu web.

Un bell càncer, dic jo, dins la boca potser m'haurà crescut talment una gardènia, per haver parlat massa

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: "Si arrib a ser vell...". A: Una bella història. Els llibres de l’Óssa Menor 48. Barcelona: J. Pedreira, 1962. (2a.ed.). Felanitx: Editorial Ramon Llull, 1975. Premi Joan Salvat-Papasseit de poesia.



Poema complet: 

Si arrib a ser vell,
em deixaré créixer la barba tot el que vulgui.
Una malaltia, potser, mortal, persistent
serà la meva amiga.
Un bell càncer, dic jo, dins la boca
potser m’haurà crescut talment una gardènia,
per haver parlat massa.
Ah! Aleshores, potser, també passi el rosari
i tingui unes lamentables ganes de parlar de gladiols...,
de donar definitius consells carregats d’experiència.
El més probable és que camini acalat sota el pes
dels records, de records d’amics meus ajusticiats,
suïcidats o desapareguts fronteres enllà,
qui sap on,
si arrib a ser vell...

Si jo ara us expliqués tots els meus dolors obriríeu més els ulls, les orelles i la boca. El patiment ens fa creïbles, fins i tot verídics

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), escriptor, llicenciat en història i filosofia.

Font: Del recull d'aforismes Viure mata. Editorial Fonoll, 2006, p. 78.

La bellesa no és una necessitat, sinó un èxtasi. No és una boca assedegada, ni una buida mà estesa. Sinó, més aviat, un cor ardent i una ànima encantada

Autor: Khalil Gibran (Líban, 6 de gener de 1883 - Nova York, 10 d'abril de 1931), nom amb què és conegut a Occident el poeta, filòsof i artista libanès Ǧubrān Khalīl.

Equivalent: La belleza no es una necesidad, sino un éxtasis. No es una sedienta boca, ni una vacía mano extendida. Sino, más bien, un corazón ardiente y un alma encantada:. [ES]

Font: El profeta (1923). Vista a Escribir y viajar.

El teu sexe i el meu són dues boques./ No sents quin bes de rou sobre la molsa!/ Quin mossec amb lluors d'ametlla viva!

Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana.

Poema complet:
El teu sexe i el meu són dues boques.
No sents quin bes de rou sobre la molsa!
Quin mossec amb lluors d’ametlla viva!
Quina parla, amb rellent de gorga oberta!
Quin ball, petites llengües sense brida!
Quin secret de congost! Els nostres sexes,

amor, són dues boques. I dos sexes
ara ens bateguen al lloc de les boques.
A esglai colgat, fos l’eco de la brida
que domava la dansa de la molsa,
de bat a bat tenim la platja oberta:
avarem-hi el desig d’escuma viva.

El teu sexe i la meva boca viva,
a doll, trenats com si fossin dos sexes,
entremesclen licors de fruita oberta
i esdevenen, en ple desvari, boques.
Boques, coralls en llacuna de molsa
on l’hora peix l’atzar i perd la brida.

Som on l’hora i l’atzar perden la brida,
on, a cavall de la marea viva,
llisquen sense velam, pels solcs de molsa,
el meu sexe i la teva boca: sexes
al mig del rostre i a l’entrecuix, boques.
Tot és un daltabaix de sal oberta.

Castells de mar en festa, a nit oberta
esborren signes i donen la brida
de tot a la follia de les boques.
Qualsevol fulla morta es torna viva
al clar del sol que ens fa llum negra als sexes
i pinta de carmí flames de molsa.
Que cremi tot en un torrent de molsa
i que ens mauri la nostra saba oberta!
Que facin el solstici els nostres sexes,
que el cor transformi en pluja tota brida!
Que esclatin els bancals en saó viva!
Que els boscs floreixin en milers de boques!

I que les boques facin que la molsa
arreli, viva, com la pell oberta
sense brida al mirall dels nostres sexes! 

Font: "Solstici". A: Terra de mai. València: El cingle, 1982. Vista al seu Twitter i al bloc Semirea.

Foto: Pascal Renoux.

Nota: Avui fa 60 anys que va néixer l'autora.

El problema de les ments tancades és que sempre tenen la boca oberta

Autor: [Mafalda] Quino (Mendoza, Argentina, 1932). És el renom de Joaquín Salvador Lavado, caricaturista argentí.

Font: Vista a Twicsy.