Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i prendre entre les potències de la terra, el lloc separat i igual al qual les lleis de la naturalesa i el Déu d'aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l'opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l'impulsen a la separació

Font: De l'article "Política i neurosi" (ARA, 25/09/2013), de Ferran Sáez Mateu, que diu: "Així comença la Declaració d'Independència dels tretze territoris colonials britànics que, amb el temps, formarien els Estats Units d'Amèrica. Data de l'any 1776 i, en conseqüència, conté referents que ara no serien compartits per tothom."


Foto: Daniel Llobet.

Sempre que ha emergit com a autèntica força de transformació política, el catalanisme ha acabat oscil·lant entre dues temptacions: convertir-se en l'aliat de l'esquerra espanyola, amb l'esperança de poder canviar el règim institucional vigent i fer dels catalans una mena d'"espanyols endreçats"; i amenaçar teatralment amb el desordre i la separació per, al cap d'un temps prudencial, rendir-se al 'diàleg' i a la concessió d'algunes engrunes.

Autor: Carles Boix i Serra (Barcelona, 1962), professor universitari de Ciències Polítiques a la Universitat de Princeton, als Estats Units. Blocaire i piulador.


Article complet:

Sempre que ha emergit com a autèntica força de transformació política, el catalanisme ha acabat oscil·lant entre dues temptacions: convertir-se en l'aliat de l'esquerra espanyola, amb l'esperança de poder canviar el règim institucional vigent i fer dels catalans una mena d'"espanyols endreçats"; i amenaçar teatralment amb el desordre i la separació per, al cap d'un temps prudencial, rendir-se al diàleg i a la concessió d'algunes engrunes.

La primera temptació, la del canvi revolucionari, que semblava morta i enterrada des de la Constitució del 78, ha tornat a aixecar el cap en les darreres setmanes. Davant del col·lapse de la monarquia, la corrupció generalitzada i una crisi econòmica sistèmica, els federalistes catalans ja han començat a ressuscitar i a animar-nos a tots a col·laborar en un nou projecte constitucional que permeti a Catalunya ser plenament autònoma dins d'Espanya. Cal no subestimar la seva capacitat de crear confusió i de fer perdre alguns punts a les enquestes al sobiranisme: si hi ha una cosa que defineix els catalans és la seva predisposició a creure que Espanya té arreglo. Dubto, però, que aquesta via pugui fer gaire forat. El 1870, el 1917 i el 1931 els catalans van pactar amb l'esquerra perquè la separació era impossible. Ara, en un món globalitzat i pacífic, l'opció sobirana és, primer, factible i, segon, molt més segura que un pacte que l'esquerra espanyola sempre va incomplir (el 1873, el 1918 i el 1932).

La segona temptació és més perillosa, sobretot per la manera, parcial i distorsionada, com han decidit explicar-la La Vanguardia, el Sr. Duran i les elits que administren les empreses regulades i/o parapúbliques del país, absolutament necessitades dels favors (normatius o crediticis) de l'Estat per anar tirant. L'oferta del govern espanyol de flexibilitzar el dèficit (i les reunions del president i consellers de la Generalitat a Madrid) ha estat presentada a l'opinió pública com un senyal que el procés sobiranista hauria començat a entrar en estat d'hibernació. Aquest relat, que en anglès rep el nom asèptic de framing, tindria com a objectiu desinflar la societat civil catalana, guanyar temps (potser per poder imputar més persones), sembrar la desconfiança entre CiU i ERC, fer caure el govern català i, finalment, matar, per avorriment, el camí cap a la consulta.

El que no s'explica mai són les raons, que posen en dubte aquella interpretació interessada, que han dut el Sr. Rajoy a obrir la mà (mínimament). La primera és que la situació de les finances catalanes és tan greu que una fallida de la Generalitat arrossegaria Espanya al precipici. La segona i, de fet, fonamental, ens obliga a viatjar al País Valencià.

La Generalitat Valenciana es troba en bancarrota. Tot i haver de prestar els mateixos serveis que les comunitats no forals, el País Valencià és la penúltima comunitat autònoma en despesa pública per persona: 2.729 euros per persona l'any 2011, contra 3.561 a Aragó i 4.168 a Extremadura. Sense un finançament directe adequat, València ha acabat amb el deute públic (com a proporció del PIB regional) més alt de totes les autonomies. Aquesta realitat és, a més a més, grotesca: malgrat tenir una renda per persona inferior a la mitjana espanyola, València transfereix més diners dels que rep.

Fins abans de la crisi, la bombolla immobiliària, l'agitació anticatalanista i el frau fiscal van tapar aquesta dinàmica d'espoli. El votant valencià era feliç venent-se el seu tros d'horta per fer-hi blocs d'apartaments ben bèsties. Amb la crisi, però, al PP només li queda la retòrica del blaverisme, que, tot plegat, és poca cosa per omplir panxes d'electors. Si algú no hi posa remei aviat, el PP valencià farà el mateix trajecte que va fer el PSOE a Catalunya: descomposició de la seva branca regional i pèrdua d'una gran bossa de vots claus per governar Espanya.

Davant de l'estat de les finances catalanes i, sobretot, de les valencianes, el govern espanyol no té més remei que flexibilitzar l'objectiu de dèficit. (La solució seriosa -reorganitzar el sistema de transferències regionals- sembla impossible per la força dels barons de les comunitats no catalanoparlants.) En qualsevol cas, el pas de Rajoy no equival a diàleg sinó que respon al pur instint de supervivència. I, per tant, ben administrada, aquesta posició de feblesa del govern central pot donar aire a la Generalitat catalana.

Sense la flexibilització, quadrar els pressupostos era un infern. Convocar eleccions suposava posposar el procés sobiranista sense resoldre res. Anar a la consulta directament era difícil sense haver fet els deures per guanyar-la. Ara mateix, en canvi, CiU i ERC tenen un cert marge per fer el procés amb èxit. Els calen, però, dues coses. Una, silenciar els mestres catalans de la cerimònia de la confusió. Dues, posar-s'hi de debò i sense pausa.


Font: De l'article "La cerimonia de la confusió" (ARA, 10/04/2013).


Foto: Vilaweb.

"Pere Calders" (El Temps, núm. 530, 15 d'agost de 1994). La dictadura és la separació de la vida i de l'obra, que esterilitza l'una i mata l'altra d'un sol tret

Autor: Ramon Barnils i Folguera (Sant Cugat del Vallès, 13 d'octubre de 1940 - Reus, 14 de març del 2001), periodista català.

Article complet:
El dia que un realitzador de televisió sigui capaç de traduir en imatges ni que sigui un conte de Calders de quatre línies, la televisió haurà arribat a la majoria d'edat. Mentrestant, parlem de les dictadures. Què és una dictadura? És el que segueix:
A primers dels setanta qui subscriu, que treballava al diari Tele/eXprés, va rebre, per telèfon, una petició de favor, la conveniència per a un tal Pere Calders de poder entrevistar-se amb algú del món editorial, a propòsit d'un problema sobre l'edició d'un llibre. La dictadura és això: que un escriptor com Pere Calders, amb trenta anys d'ofici ben fet darrere, necessiti un cop de mà per a un afer nimi d'un simple redactor de diari.
La dictadura és, igualment, que quan aquell simple redactor de diari va sentir el nom, Pere Calders, pensés que aquell nom li sonava: era un escriptor que havia publicat alguns llibres, algun dels quals segurament havia llegit i que recordava que li havia agradat bastant.
La dictadura és que aquell simple redactor no sabés que aquell escriptor que li sonava era cunyat del seu company de redacció Tísner. I que no sabés que Pere Calders era parent proper de Can Calders, el mas de Sant Cugat del Vallès el propietari del qual era amic del seu pare, i amb les filles del qual havia anat a col·legi. El pare de Can Calders, coetani del seu pare, que quan passava per davant de casa a agafar el tren a Barcelona anava de vint-i-un botó, en contrast amb la faixa, les calces de vellut i les espardenyes que gastava quan, més sovint, passava amb el carro al trot també per davant de casa, aquell Peret de Can Calders es deia Pere i es deia Calders perquè era de la mateixa família de l'escriptor Pere Calders.
La dictadura és que Pere Calders, l'escriptor, quan va tornar de l'exili, va anar a viure a Sant Cugat uns quants anys, els anys que el simple redactor havia llegit un seu llibre, i que el simple redactor no ho va saber fins que Pere Calders, molts anys després, li ho va dir.
La dictadura és la separació de la vida i de l'obra, que esterilitza l'una i mata l'altra d'un sol tret. 

Font: De l'article "Pere Calders" (El Temps, núm. 530, 15 d'agost de 1994). Vista al web Contrastant.net.

Ningú hauria d'oblidar la humiliació a què es va sotmetre els vençuts. L'orgull, el pas triomfal i la prepotència dels guanyadors. I la separació entre els que havien guanyat i perdut

Autor: Emili Teixidor i Viladecàs (Roda de Ter, 22 de desembre de 1933 - Barcelona, 19 de juny de 2012), escriptor i pedagog català.

Font: D'una entrevista a El Periódico de Catalunya (19/06/2012). 

Foto: Albert Bertran. 


Nota: Emili Teixidor va morir ahir, 19 de juny del 2012.