Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris foc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris foc. Mostrar tots els missatges

dimecres, 13 de novembre del 2013

Fosca hereva del foc que no es consum. Amor violent del desert: coratge de palmera. No àngel, sinó àngela rebel, sense cap cel per perdre ni guanyar. Només, d'atzur tibant, l'interrogant, en cingle



Nota: Avui fa 61 anys que va néixer l'autora. 



Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana.



Font: "Punk is not dead". A:  Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988 (1998, 2a ed).



Poema complet: 

Fosca hereva del foc
que no es consum. Amor
violent del desert:
coratge de palmera.
No àngel, sinó àngela
rebel, sense cap cel
per perdre ni guanyar.
Només, d'atzur tibant,
l'interrogant, en cingle.
Tens el caire tallant
dels estels que una allau
d'ombres de presa, a sang,
desarmava, i, d'escreix,
amb la cresta sagnant,
bàrbarament, els galls
de l'alba han rearmat.
Xisclen els esperons
arrabassats, la por,
la venjança del dia
orbat pel ganivet.
La pena es calça orgull
de bota militar
i l'estrall cerca torres
més altes d'on penjar
l'alegria-esquinçall
de bandera robada
a l'enemic. Amor
violent d'un desert
sense miratges. Fosc
desvetllar d'una mar
temerària: Saps?
Perquè t'he vist els ulls
endinsar-se amb el pas
més descalç dels teus verds
pel bosc espoliat
sense ferir la son
minúscula de l'herba.
Perquè t'he vist els ulls,
l'esglai em ve a les mans
com un ocell agònic
que reclama un tribut
impagat, amb l'impúdic,
brut, xantatge del cor.
I no sé, fosca hereva
de la mar i del foc,
quina arma o quin reclam
pot fer fora aquest vell
traïdor del futur.
Ni per sobre quin pont
de barques estellades
l'incendi d'una onada
ens trenarà en l'embat.




dimarts, 29 d’octubre del 2013

m'agrada veure/ com dos éssers es tornen/ un mateix brot de foc/ m'agrada veure'ls i cremar/ a la llunyania/ solitari



Autora: Anaïs Abreu D’Argence (Ciutat de Mèxic, 22 d'abril de 1982), poeta, narradora i exballarina. "Publicó sus poemarios artesanales ïsla perdida, ïsla del dragón y pelo corto en el 2008. Poemas y relatos suyos han aparecido en publicaciones nacionales y del exterior. Forma parte del colectivo las poetas del megáfono. En 2011 publicó Dualidad."



Font: "El vouyerismo del sol". Vist a Vocales verticales.






Original: 

me gusta ver
como dos seres se vuelven
un mismo brote de fuego
me gusta verlos y arder
a lo lejos
solitario.







dimecres, 16 d’octubre del 2013

Que el foc emporpri l’hora muda i desclavi llengua i camins. Que el dia neixi, nu, del desglaç




Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana.


Font: "Jo que he escanyat la filla". A: Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988 (1998, 2a ed).


Poema complet:

Jo que he escanyat la filla
obedient de Tu
i l’he enterrat, convulsa
encara, sota el glaç
no sé ofegar la fosca
ranera que es marida
dòcilment a la teva
enllà del mur. I ençà.
Ella parla per mi.
Sura damunt de l’aigua
immòbil el silenci
d’aquella que no sé
si sóc.
Que el foc emporpri
l’hora muda i desclavi
llengua i camins. Que el dia
neixi, nu, del desglaç.




dijous, 10 d’octubre del 2013

Només aquesta feina i aquesta tristesa de respirar i respirar mentre canvien les coses de tendres a seques i de noves a velles i aquesta lluna de nit que s'aprima i s'infla i aquest sol que sense foc s'encén i el gemec del vent que porta i trenca i ajunta i s'enduu els núvols i aixeca i aplana la pols



Nota: Avui fa 105 anys que va néixer l'autora. 



Autora: Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983), escriptora catalana. 



Font: La mort i la primavera (1986). Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda, 1997, p. 386.












Havia passat l'equinocci. Hom reprenia la vida normal. El sol encara tenia força; tot, però, havia canviat i tenia un altre color, una altra olor, una forma més densa dins d'un aire més transparent i clar. La tardor és immediata. En l'aparença dels inicis tardorals tot sembla igual, però tot ha canviat. A la nit els cels són més profunds, d'un blau més profund, com si els haguessin esteranyinats. Les nits es refreden i l'aire es torna fi. El canvi es nota sobretot quan un bon dia sentiu que us heu refredat. Els refredats de tardor són desagradables, perquè és difícil de saber-ne la causa. Us sentiu refredat i llavors descobriu que ha arribat l'hora de tancar les portes, de fer una mica de foc, de buscar una racó amable, recollit






Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.





Font: Les hores. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 234.







dijous, 30 de maig del 2013

La xemeneia d’un nou crematori elèctric treia la seva llengua de foc, i el fum negre de la carn cremada baixava arran de terra i produïa aquella coïssor a la gorja






Dibuix fet pel mateix Amat-Piniella de l’uniforme dels presoners de Mauthausen. 
Arxiu Comarcal del Bages. Vist a Mapa Literari Català 2.0.



Nota 1: Aquest any en fa 100 que va néixer l'autor. 


Autor: Joaquim Amat-Piniella (Manresa el 22 de novembre de 1913 - l'Hospitalet de Llobregat, 3 d'agost de 1974), escriptor, intel·lectual, activista cultural i polític, supervivent del camp de concentració de Mauthausen.


Font: K.L. Reich. Barcelona: Edicions 62-Orbis, 1984 . Vist a Mapa Literari Català 2.0.


Nota 1: A Mapa Literari Català 2.0 diuen: "Mesos després de ser alliberat Mauthausen i els seus camps annexos, Joaquim Amat-Piniella s’instal·la a Andorra, on escriu la que serà la seva obra més significativa: K.L. Reich. La novel·la –que no apareixerà publicada fins a l’any 1963- exposa de manera escruixidora les vivències del mateix autor, supervivent de l’horror nazi. Considerada una de les principals aportacions europees a la literatura concentracionària, K.L. Reich ofereix un complex retrat de l’ànima humana, lluny de maniqueismes, però no pas exempt d’una visió humanista."



Josep Arnal, Ferran Planes, Pere Vives i Joaquim Amat, el febrer del 1940. 
Arxiu Comarcal del Bages. Vist a Mapa Literari Català 2.0.



Entrada del camp de concentració de Mauthausen, on Amat-Piniella va passar 
gairebé cinc anys. Col·lecció particular. Vist a Mapa Literari Català 2.0.



Retrat d’Amat-Piniella l’any 1945, poc després d’haver estat alliberat d’un dels camps 
annexos de Mauthausen. Arxiu Comarcal del Bages. Vist a Mapa Literari Català 2.0.



Coberta de la segona edició de K.L. Reich. Col·lecció particular. 
Vist a Mapa Literari Català 2.0.




dimarts, 23 d’abril del 2013

Mort el drac, la princesa treia foc pels queixals


Autor: Enric Gomà.

Font: "Neguit". A: Sant brevíssim, recull de microrelats sobre la llegenda de sant Jordi (2007). Vist al bloc Flux.

Nota de l'editor: "El dia abans del dia SJ i ara que tants parlen de microrelats i literatura minimal, recuperem un experiment de set anys enrere, quan ben pocs havíem sentit a parlar de tuíter. Amb el meu agraïment, un cop més, a tots els que llavors van voler ser-ne còmplices: Biel Mesquida, Subal, Ramon Bassas, el Llibreter, Carles Torner, Sergi Seguí, Manel Marquès, Guillem d’Efak Fullana, Eva Piquer, Jaume Capó, Pau Vidal, Jon, Jordi Cervera, Emma Piqué, James Scorer, Ofelia Ros, Antònia Vicens, Carles Miró, Manel Ollé, Esteve Miralles, Oriol Izquierdo, Marc Romera, Marta Coll, David Figueres, Ester Andorrà, Tina Vallès, Genís Roca, Jordi Cos, emgiro, Josep M. Fonalleras, Josep Gerona, Jep Ferret, Màrius Serra, Albert Benzekry, Ignasi Pàmies, Jordi Llavina, Carles Mulet, Enric Gomà, Carles Bellver i Eduard Ribera."


dijous, 21 de març del 2013

Convertirem els silencis en or i els mots en foc. La pell d'aquest retorn acumula la pluja, i els afanys esborren privilegis



 


Autor: Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre del 2003), poeta català.


Font: "Ara mateix". A: L’àmbit de tots els àmbits (1980). Vist al web del Lluís Llach.


Poema complet:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

1

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l’espai concret d’ara mateix, l’espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s’entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l’hem fet tantes vegades
que ja ningú no se’n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l’aigua
s’enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L’enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d’altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots - i cadascú per torna -
podem crear des d’aquest límits d’ara
l’àmbit de llum on tots els vents s’exaltin,
l’espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament i amb tota llei d’indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l’arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l’oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l’hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs
d’arrel molt noble i secreta, en l’espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l’aigua i la set, l’amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l’aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d’aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens val saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d’ales immenses que ens empari; res
d’allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l’oblit
la integritat d’uns àmbits, d’uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l’impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d’un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d’aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.



dimarts, 19 de març del 2013

¿Qui sinó tots —i cadascú per torna—/ podem crear des d'aquests límits d'ara/ l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,/ l'espai de vent on tota veu ressoni?/ Públicament ens compromet la vida,/ públicament i amb tota llei d'indicis.// Serem allò que vulguem ser. Debades/ fugim del foc si el foc ens justifica.


Nota: Avui fa 84 anys que va néixer Martí i Pol.




Autor: Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre del 2003), poeta català.


Poema com déu mana:
¿Qui sinó tots —i cadascú per torna—
podem crear des d'aquests límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.


Font: Poema 5 de L'àmbit de tots els àmbits (1981). Vist a Mallorcaweb.com.


Imatge: Eulàlia Borrut Casas (1996).



dilluns, 1 d’octubre del 2012

Foc d'inquisició i purificació encendrà la nostra revolució sobre la Catalunya conquerida. Un foc alegre i violent de festa en la nit clara d'aquella clara ribera

Autor: Desconegut (de moment).

Article complet: 
Fuego de inquisición y purificación encenderá nuestra revolución sobre la Cataluña conquistada. Un fuego alegre y violento de fiesta en la noche clara de aquella clara ribera. Echaremos en ese fuego todas las mentiras fin de siglo que ahogaron a Cataluña Que hermosa hoguera de llamas altas y ruidosas, en cuyo término llegará el Alba.... Echaremos al fuego la Cataluña orfeónoca y ripiosa de los coros de Clavé y los Juegos Florares con reinas feas, municipales con casco y poetas de barriada. Quemaremos en esa hoguera la Cataluña naturista, filantrópica y roussiniana de Palestra y la biblioteca Helios. Quemaremos la Cataluña ridícula del momento a Casanovas lleno de discursos y citas y la Cataluña de los domingos con desfiles de horteras con barretina y alpargatas. Y la Cataluña asquerosa del Paralelo y de la literatura de suburbio y la Cataluña ambiciosa y fría de Cambó. Quemaremos las arquitecturas de Gaudí y del Paseo de Gracia, asilo de los últimos límites de lo feo en trance de locura: las casas en forma de grutas, las torres en forma de puro y los gasómetros en forma de árbol . Quemaremos la Cataluña abogadil, disminuida, egoísta y chillona del Estatuto y de aquella Generalidad de contables que jugaban a ministros y de escritores de quiosco metidos a diputados de un Parlamento ridículo. Quemaremos los últimos restos del separatismo mediterráneo, el que empezó en Nápoles con Masnaiello y acaba en la fuga de Companys. Quemaremos los papeles de Els Segadors y de la Santa Espina y las letras catalanas que no sabían el idioma imperial y rotundo y otra vez el Mediterráneo oirá las sonoras voces castellanas hechas para hablar con Dios. Y quedará la alegre y hermosa Cataluña de siempre, la Cataluña artesana y navegante que daba al imperio capitanes, virreyes, poetas y navíos; la que era sede de la española cortesía y puerto de nuestras empresas universales. Volverá la Cataluña que dictaba las leyes del Consulado de Mar y tenia una clásica serenidad de vieja estirpe. La Revolución del espíritu devolverá a Cataluña el espíritu que había olvidad a fuerza de agobios de una mala literatura. Y si retoña cualquier intento separatista será extirpado de raíz donde quiera que se esconda y esté donde esté, aunque sea bajo especies de regionalistas o folklóricas o sentimentales, porque sembrando aquellos vientos se han recogido estas tempestades de ahora. Y sería crimen de traición a España empezar el mismo juego. Cataluña tendrá el honor de juntarse en el yugo de nuestra doctrina donde solo caben las entidades naturales; la familia, el sindicato, el municipio y el estado para la unidad absoluta e irrevocable de una irrevocable España.

Font: De l'article "Fuego" (Arriba España – Pamplona – 29 de gener de 1939). Vist pel Quim Torra al "fons de Ventura Gassol"; "una d'aquelles perles que justifiquen un matí a l'Arxiu Nacional de Catalunya".

dimecres, 19 de setembre del 2012

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,/ la seda dels seus rulls com el pecat més dolç/ -i l'espatlla ben nua/ ben blanca

Autor: Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924), escriptor català.


Poema complet:
Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,
la seda dels seus rulls com el pecat més dolç
-i l'espatlla ben nua
   ben blanca

l'ombra corba
  incitant
   de l'esguard:

encara un altre bes
   un altre
    un altre

-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!  

Font: "Sota el meu llavi el seu", poema de La rosa als llavis (1923). Vista al seu Twitter.

Imatge: Retrat de Joan Salvat-Papasseit (1918), de Rafael Barradas.

dilluns, 4 de juny del 2012

Foc i gel Uns diuen que aquest món finirà amb foc, d'altres, amb gel. Pel que he tastat de la passió, estic amb els qui opten pel foc. Però si hagués de morir dues vegades, crec que conec prou l'odi per dir que, per destruir, el gel també seria esplèndid, i ho faria bé.

Autor: Robert [Lee] Frost (San Francisco, 26 de març de 1874 - Boston, 29 de gener de 1963), poeta estatunidenc.

 Font: "Fire and ice" ("Foc i gel"). A: New Hampshire (1923). Vist al bloc Tinta xinesa.

Original: 
Some say the world will end in fire,
Some say in ice.
From what I've tasted of desire
I hold with those who favor fire.
But if it had to perish twice,
I think I know enough of hate
To say that for destruction ice
Is also great
And would suffice.

Traducció: Josep M. Jaumà.