Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pell. Mostrar tots els missatges

dimarts, 26 de novembre del 2013

Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna



Autor: Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 20 de maig de 1922 - Sant Cugat del Vallès, 27 d'abril de 1972), escriptor i lingüista . 


Context:
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.


Font: "Cambra de tardor". A: Les dones i els dies (1968). També a: Da nuces pueris. Barcelona: Josep Pedreira, 1960. (Les Quatre Estacions; 2). [2a ed. Barcelona: Empúries, 1987 (El ventall; 1); 3a ed. Barcelona: Edicions 62, 1998 (Poesia; 18).]










dijous, 6 de juny del 2013

Pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada, i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari, que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho, sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància





Autor: Salvador Iborra i Mallol (València, 9 de juliol de 1978 - Barcelona, 29 de setembre del 2011), poeta, periodista i docent valencià.





Font: "Comiat". Poema final d'Els cossos oblidats. València, Onada Edicions, 2009. Premi Jaume Bru i Vidal de poesia. ISBN: 978-84-96623-49-1. Vist a El violonista celest.




Poema complet:


Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà en l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.







dijous, 21 de març del 2013

Convertirem els silencis en or i els mots en foc. La pell d'aquest retorn acumula la pluja, i els afanys esborren privilegis



 


Autor: Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre del 2003), poeta català.


Font: "Ara mateix". A: L’àmbit de tots els àmbits (1980). Vist al web del Lluís Llach.


Poema complet:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

1

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l’espai concret d’ara mateix, l’espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s’entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l’hem fet tantes vegades
que ja ningú no se’n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l’ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l’aigua
s’enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L’enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d’altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots - i cadascú per torna -
podem crear des d’aquest límits d’ara
l’àmbit de llum on tots els vents s’exaltin,
l’espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament i amb tota llei d’indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l’arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l’oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l’hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs
d’arrel molt noble i secreta, en l’espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l’aigua i la set, l’amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l’aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d’aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens val saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d’ales immenses que ens empari; res
d’allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l’oblit
la integritat d’uns àmbits, d’uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l’impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d’un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d’aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.



Perquè és batec a les goles incendiades./ Perquè era nostra i encara pot ser nostra./ Perquè és un cor que agonitza entre cadenes./ Perquè era blat i gavina en el matí./ Perquè ens la volen morir com si fos núvol./ Perquè encara naix fills amb l'alegria de saber-se en la pell i la batalla.


Autor: Marc Granell Rodríguez (València, 19 d'abril de 1953), poeta i traductor.


Font: "Terra lliure". A: Poesia reunida, 1976-1999. València: Editorial Denes, 2000. Vist a Poetas sin sofá.


Foto: Escriptors.cat.


Poema complet:

Perquè era verda i encara pot ser verda.
Perquè és la veu dels morts que l'estimaren.
Perquè era una i encara pot ser una.
Perquè és cançó d'un mar sense memòria.
Perquè era clara i neta i no sabia
dir paraules de parla estrangera.
Perquè és batec a les goles incendiades.
Perquè era nostra i encara pot ser nostra.
Perquè és un cor que agonitza entre cadenes.
Perquè era blat i gavina en el matí.
Perquè ens la volen morir com si fos núvol.
Perquè encara naix fills amb l'alegria
de saber-se-la en la pell i la batalla.


dijous, 7 de febrer del 2013

Quan una persona té molt clar que aquest petó pot ser l’últim petó, que aquesta abraçada pot ser la darrera, que aquesta carícia pot ser l’última, besa com mai, abraça com si volgués fondre’s amb l’altre, acaricia com si la pell de l’altre fos el tresor més preuat


Autor: Francesc Torralba i Roselló (Barcelona, 15 de maig de 1967), filòsof i teòleg.  

Citació més llarga: Només qui assumeix intensament thànatos s’adona del valor que té eros. Només qui sap que després del dia ve la nit, treballa el dia fins al darrer raig de sol. Quan una persona té molt clar que aquest petó pot ser l’últim petó, que aquesta abraçada pot ser la darrera, que aquesta carícia pot ser l’última, besa com mai, abraça com si volgués fondre’s amb l’altre, acaricia com si la pell de l’altre fos el tresor més preuat. Com escriu Horaci: «Viu feliç i amo d’ell mateix aquell que al terme de cada dia pugui dir: “he viscut”».

Font: Planta cara a la mort. Badalona: Ara Llibres, 2009. p. 22. Vist a Un que passava.


dimecres, 12 de desembre del 2012

Però passa també que, sense saber quan ni com, alguna cosa et fa eriçar la pell i et rescata del naufragi






Autor: Ismael Serrano (Madrid, 9 de març de 1974), cantautor.


Cançó completa:
Sucede que a veces la vida mata y el amor
te echa silicona en los cerrojos de tu casa,
o te abre un expediente de regulación,
y te expulsa del Edén, hacia tierras extrañas.
Sucede que a veces sales de un bar y la luz
quema la piel de este vampiro que te ama,
te llena la frente de fino polvo marrón-sur,
bostezas y te queman agujetas en las alas.
Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.

Y siempre es viernes, siesta de verano,
verbena en la aldea, guirnaldas en mayo,
tormentas que apagan el televisor.
Teléfonos que arden, me nombra tu voz,
hoy ceno contigo, hoy revolución,
reyes que pierden sus coronas,
verte entre la multitud,
abrazos que incendian la aurora
en las playas del sur.

Sucede que a veces la vida mata y te encuentras
solo y en este corazón no reciclable
se hunden petroleros desahuciados y sospechas
que provocan miopía en lanzadores de puñales.
Sucede que a veces la vida mata y el invierno
saca su revólver, te encañona en las costillas,
te aterran los álbumes de fotos y el espejo,
huele a pino el coche y el mar a gasolina.

Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.

Y siempre es viernes, siesta de verano,
verbena en la aldea, guirnaldas en mayo,
tormentas que apagan el televisor.
Teléfonos que arden, me nombra tu voz,
hoy ceno contigo, hoy revolución,
reyes que pierden sus coronas,
verte entre la multitud,
abrazos que incendian la aurora
en las playas del sur.

Sucede que a veces la vida mata...
Y siempre es viernes, siesta de verano...
Hoy ceno contigo, hoy revolución...


Font: "Sucede que a veces", del disc Naves ardiendo más allá de Orión (2005). Lletra i música: Ismael Serrano.

divendres, 26 de febrer del 2010

«La pell de brau» —un llibre sobre Espanya— és vulgar però enormement savi, ple d'escarafalls i gemecs personals. El meu respecte per Espriu és total


Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), escriptor i periodista català.

Citació completa: Salvador Espriu és un escriptor molt curiós. Al meu entendre, hauria pogut ser un dels prosistes més extraordinaris de la nostra llengua. Ho he sostingut sempre. Hauria pogut ser un Ruyra molt més esvelt, incisiu i psicològicament més complicat. El que ha fet (poc) en la prosa és inoblidable. Però no ha escollit aquest camí i s'ha dedicat a la poesia matisada pel grotesc vital més delirant. Aquesta poesia, l'entenen alguns, i per a molts altres és inintel·ligible. El tracte potser no era aquest. El tracte, el compromís d'aquestes generacions, és acostar el nostre poble a la llengua i a la literatura —de les quals no tenen la menor idea. Espriu és un home d'una gran cultura —de vasta i excel·lent lectura. «La pell de brau» —un llibre sobre Espanya— és vulgar però enormement savi, ple d'escarafalls i gemecs personals. El meu respecte per Espriu és total.

Font: Vista a Notes del capvesprol, de Josep Pla. Edicions Destino, 1992, p. 784.

Nota: M'afegeixo amb retard a l'homenatge a Espriu.