Autor: Joan F. Mira i Casterà (València, 3 de desembre de 1939), escriptor, antropòleg i sociòleg valencià.
Context: El pa negre i amb gust de segó i de serradura, el mateix pa que havien menjat els soldats durant la guerra i que menjaven encara a les casernes, no era l’únic producte racionat: la “cartilla” contenia els cupons amb la ració setmanal o quinzenal per persona, tants grams d’arròs, tants de llegums, tants de sucre –molt pocs–, tants d’oli –poquíssims–, tants de sabó de barra, tants d’embotit, de bacallà o de cansalada, que canviàvem resignadament a Casa Panxa, l’única botiga de queviures. Darrere del taulell, Panxa mateix o la dona tallaven els cupons i servien les racions d’oli amb una bomba manual graduada en el cilindre transparent de la qual jo veia com pujava fent bambolletes el líquid groc fins a la ratlla del mig litre establert, o treien dels sacs els llegums o l’arròs amb una pala còncava i els ficaven en bossetes de paper d’estrassa, tallaven la cansalada mig rància o el bacallà ressec, o servien les sardines de bóta i les llandes de conserva, fora del racionament, que només alguns clients, com ma mare, podien adquirir. Ma mare obria cada vegada el moneder i pagava, mentre que a la major part dels clients el botiguer els apuntava la compra miserable en uns fulls de paper i havia de confiar que pagarien cada dissabte, cada quinzena o cada mes. Jo no era cec ni ximple, mirava, i comprenia quina era la diferència entre ser pobre o no (també comprenia, per altres camins, la diferència entre ser ric i simplement, com nosaltres, no ser pobre), la mateixa diferència entre el meu entrepà de pa blanc i els panets negres de molts altres nens.Font: "El pa negre, el pa blanc" (El Temps, núm. 1.500, 12/03/2013). Vist al seu web i al seu Twitter.
Mirava i comprenia quina era la diferència entre ser pobre o no: "El pa negre, el pa blanc" al Tempsjoanfmira.info/articles/index…
— Joan F. Mira (@joanfmira) 18 d’abril de 2013
