Els llibres no es fan de la mateixa manera que es fan els nens: es fan com les piràmides. Hi ha un pla llargament meditat, i llavors grans blocs de pedra es col·loquen l'un damunt de l'altre, i és una feina que trenca l'espinada, fa suar i pren molt de temps. I tot això per a no res! Senzillament és al desert! Però hi sobresurt espectacularment. Els xacals s'hi pixen a la base, i els burgesos s'hi enfilen de quatre potes, etc.

Autor: Gustave Flaubert (Rouen, 12 de desembre de 1821 - Croisset, 8 de maig de 1880), escriptor francès. 


Original: Les livres ne se font pas comme les enfants, mais comme les pyramides, avec un dessin prémédité, et en apportant de grands blocs l’un par-dessus l’autre à force de reins, de temps et de sueur, et ça ne sert à rien! et ça reste dans le désert! mais en le dominant prodigieusement. Les chacals pissent au bas et les bourgeois montent dessus, etc. [FR] 


Traducció: Vicenç Pagès Jordà, a Un tramvia anomenat text. El plaer en l'aprenentatge de l'escriptura. Barcelona: Empúries, 1998, p. 114.


Font: Carta a Ernest Feydeau (1857). Vist a De casa al club.

Fosca hereva del foc que no es consum. Amor violent del desert: coratge de palmera. No àngel, sinó àngela rebel, sense cap cel per perdre ni guanyar. Només, d'atzur tibant, l'interrogant, en cingle

Nota: Avui fa 61 anys que va néixer l'autora. 



Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana.



Font: "Punk is not dead". A:  Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988 (1998, 2a ed).



Poema complet: 

Fosca hereva del foc
que no es consum. Amor
violent del desert:
coratge de palmera.
No àngel, sinó àngela
rebel, sense cap cel
per perdre ni guanyar.
Només, d'atzur tibant,
l'interrogant, en cingle.
Tens el caire tallant
dels estels que una allau
d'ombres de presa, a sang,
desarmava, i, d'escreix,
amb la cresta sagnant,
bàrbarament, els galls
de l'alba han rearmat.
Xisclen els esperons
arrabassats, la por,
la venjança del dia
orbat pel ganivet.
La pena es calça orgull
de bota militar
i l'estrall cerca torres
més altes d'on penjar
l'alegria-esquinçall
de bandera robada
a l'enemic. Amor
violent d'un desert
sense miratges. Fosc
desvetllar d'una mar
temerària: Saps?
Perquè t'he vist els ulls
endinsar-se amb el pas
més descalç dels teus verds
pel bosc espoliat
sense ferir la son
minúscula de l'herba.
Perquè t'he vist els ulls,
l'esglai em ve a les mans
com un ocell agònic
que reclama un tribut
impagat, amb l'impúdic,
brut, xantatge del cor.
I no sé, fosca hereva
de la mar i del foc,
quina arma o quin reclam
pot fer fora aquest vell
traïdor del futur.
Ni per sobre quin pont
de barques estellades
l'incendi d'una onada
ens trenarà en l'embat.

Si en comptes d’enviar el nostre excés de població a Sardenya, a Sicília —¡i a Grècia!— i modernament a Algèria o a Amèrica, l’haguéssim abocat en aquests deserts (quatre habitants per quilòmetre quadrat no són res ¡i Monegrillo és un racó habitat del desert!), que hauríem pogut transformar com s’ha fet a la plana d’Urgell, Catalunya hauria tingut molta més força

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català.  

Context: Mirant la gran plana dels Monegres des d’alguna altura de la Sierra de Alcubierre, algun cop m’ha vingut al pensament que potser tots els mals ens vénen de l’aversió que els nostres pagesos sentien per aquests grans erms; aversió fàcil de comprendre. Si en comptes d’enviar el nostre excés de població a Sardenya, a Sicília —¡i a Grècia!— i modernament a Algèria o a Amèrica, l’haguéssim abocat en aquests deserts (quatre habitants per quilòmetre quadrat no són res ¡i Monegrillo és un racó habitat del desert!), que hauríem pogut transformar com s’ha fet a la plana d’Urgell, Catalunya hauria tingut molta més força perquè hauria comptat amb una base territorial molt més extensa i defensable. Ara seria de nou una gran ocasió; però ¿qui pensa en aquestes coses a Barcelona? Estan massa ocupats a redimir tot l’univers i especialment els barbers i les prostitutes.


Font: Cartes a Màrius Torres. Barcelona: Club Editor, 2007, p. 221-222. Carta a Mercè Figueres del 18 de maig de 1937, des de Monegrillo. Es pot llegir a Lletres.net.