Autor: Pere Calders (Barcelona, 29 de setembre de 1912 - 21 de juliol de 1994), escriptor, periodista i dibuixant català.
Font: "A tornajornals". A: Invasió subtil i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1978.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris desgràcia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris desgràcia. Mostrar tots els missatges
dilluns, 7 d’octubre del 2013
Un dels grans enamorats que registra la Història (encara que de moment no ho sembli), fou Lluís XVI, que va perdre el cap per Maria Antonieta. I tingué la sort, enmig de la desgràcia, d’ésser correspost en la mateixa mesura per la seva estimada
Font: "A tornajornals". A: Invasió subtil i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1978.
dimarts, 9 d’abril del 2013
El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor vull que sigui el meu crit en aquest moment transcendental: Visca Catalunya Lliure!
Autor: Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona, 3 d'abril de 1890 - Burgos, 9 d'abril de 1938), polític i advocat.
Context: La pitjor desgràcia que pot sofrir col·lectivament un poble és la manca de l’ideal; i si aquest poble es troba com el nostre sotmès a l’esclavatge i amb el seu esperit ofegat i malmès pels dogals de l’opressor, sols amarant-se en la puresa dels ideals més enlairats, pot mantenir la confiança d’assolir l’esforç necessari per a trencar els grillons i fruir amb dignitat la vida independent i lliure que son esperit col·lectiu reclama.
Per això ens esborrona pensar en el pervenir de la nostra Pàtria catalana, si en ella haguessin de perdurar i créixer els vents de materialisme embrutidor i eixorc que avui la descomponen, degut al fals i viciós concepte del patriotisme propalat per tots aquells que combreguen en la doctrina suara públicament defensada que redueix i limita totes les aspiracions col·lectives a la prosperitat material i que arriba a definir el catalanisme, com el moviment que es proposa aconseguir que els catalans s’ho passin bé.
La traducció d’aquest sofisme en la vida pràctica i en l’actuació política de nostres prohoms i de nostres partits, és la que ens ha dut a la gran crisi política que sofreix la causa nacional de Catalunya, és la que ha fet possible que es malaguanyés durant un quart de segle l’esforç de tota una generació de patriotes, per a que sense produir-se un avenç sensible en la causa nacional, es portés el desengany al cor del poble, mentre s’agabellaven fortunes fortunes personals fabuloses o s’asseguraven posicions econòmiques, financeres, o senzillament professionals, de les que cap profit sensible podia arribar a la Pàtria oblidada...
Cercant aquest benestar material, sacrificant-ho tot a la conveniència, a l’oportunitat del moment s’ha anat colgant amb llot la veritable ànima de la Pàtria.
Mes fou la joventut aquesta, joventut suara també públicament acusada de perillosa per a la Pàtria, la que tingué esment del veritable perill, la que llençà el crit de rebel·lia girant els ulls i aixecant el cor vers la puresa de l’ideal, abominant de l’oportunisme suïcida, la que marcarà el camí del menyspreu al materialisme embrutidor, al benestar enervant, la que assenyalarà el sacrifici com a únic mitjà de salvació...
I és per tot això que nostres cors s’eixamplen de goig i d’esperança en celebrar anyalment la festa nacional de l’esperit i de l’ideal, en la diada del Gloriós Sant Jordi triomfador de l’obscur drac, alliberador de la gentil donzella; en la diada del cel enlluernador i de les sagnants roses vermelles, quan la terra tota es desvetlla amb l’esclat primaveral de nova vida, de nova saba, de fermança nova.
I és per això, encara, que havem trobat avui, en tractar de resumir nostres afanys i inquietuds, la cristal·lització de nostre pensar i sentir, en uns versos de l’etern jove de la Pàtria, de l’altíssim poeta en Joan Maragall, que avui ens han sigut recordats per un bon amic, i que volem dir-los devotament amb frisança d’oració, bo i encomanant-los a la inspiració de nostres músics perquè puguin esdevenir l’himne nacional de nostres joventuts...
Cant dels joves
L’hora nostra és arribada,
tots ens hem desensonyat
amb el front il·luminat
per la llum d’una altra albada.
I esperem que surti el sol
per cantar-ne l’alegria;
quan veurem que s’alça el dia
alçarem, cantant, el vol.
Com aucells ens alçarem
movent l’aire amb la volada;
com a núvols creixerem
amb remors de pedregada.
I en les serres avials
remourem la gran tempesta
fins que el sol, veient-nos alts,
ens vesteixi amb llums de testa.
I per l’aire, llavors pur,
de la Pàtria rabejada,
baixarem amb vol segur
a repòs de migdiada.
Joan Maragall
¡Tant de bo que nostre Patró gloriós ens concedeixi la gràcia de purificar l’aire de nostra Pàtria, després de la tempesta que ja és prop, i que amb el triomf d’aquest nostre ideal pur, puguem fruir les resplendors d’aquella alba enyorada de nostra independència!
Font: "Sols l'ideal pot dur-nos al triomf". A: L’Estevet, núm. 68, del 20 d’abril de 1923. Vist a Racó Català. Podeu sentir-ne l'àudio aquí.
dimarts, 12 de març del 2013
Som tots uns farsants : sobrevivim als nostres problemes.El pessimista ha inventar cada dia noves raons d'existir : és una víctima del "sentit " de la vida.Tot occidental turmentat fa pensar en un heroi de Dostoievski que tingués un compte al banc.En les èpoques tranquil·les, quan odiem pel plaer d'odiar, ens hem de buscar enemics que ens acceptin —deliciosa preocupació que ens estalvien les èpoques agitades Si descriure una desgràcia fos tan fàcil com viure-la!
Equivalent: ¡Si describir una desgracia fuera tan fácil como vivirla! [ES]
Font: Aveux et anathèmes (Confessions i anatemes), 1987. De la versió en espanyol: "Parte 4: Frente a los instantes (II)". Vist al bloc Cioran.
dilluns, 18 de febrer del 2013
El que necessitem són llibres que ens colpegin com una desgràcia dolorosa, com la mort d'algú a qui estimàvem més que a nosaltres mateixos, llibres que ens facin sentir desterrats a les jungles més remotes, lluny de tota presència humana, una cosa semblant al suïcidi. Un llibre ha de ser la destral per trencar el mar gelat que portem dins
Autor: Franz Kafka (Praga, 3 de juliol de 1883 - Viena, 3 de juny de 1924), escriptor en llengua alemanya.
Equivalent [ES]:
Context: En general crec que només hem de llegir llibres que ens mosseguin i ens s'esgarrapin. Si el llibre que llegim no ens obliga a despertar-nos com un cop al crani, per què molestar-nos a llegir-lo? Perquè ens faci feliços, com dius tu? Mare de déu!, seríem feliços igualment si no tinguéssim cap llibre! Els llibres que ens fan feliços podríem escriure'ls nosaltres mateixos si no ens quedés cap més remei. El que necessitem són llibres que ens colpegin com una desgràcia dolorosa, com la mort d'algú a que estimàvem més que a nosaltres mateixos, llibres que ens facin sentir-nos desterrats a les jungles més remotes, lluny de tota presència humana, una cosa semblant al suïcidi. Un llibre ha de ser la destral per al mar gelat que portem dins.
Font: D'una carta a Oskar Pollack (1904), segons diverses fonts. Per exemple: La metamorfosis, edició de Gonzalo Hidalgo Bayal. Madrid: Ediciones Akal, 2005. I aquí.
dimarts, 29 de gener del 2013
La desgràcia escull alguna nova manera de llançar les seves forces contra els que, pel que sembla, ja l'havien oblidat
Autor: Luci Anneu Sèneca (Còrdova 4 aC - Roma, 12 d'abril de 65 dC), filòsof, dramaturg, humorista i polític romà.Equivalent: La desgracia escoge algún modo nuevo de lanzar sus fuerzas contra los que, al parecer, ya la habían olvidado. [ES]
Font: Tesoro de máximas, avisos y observaciones. Selecció i traducció al castellà de Manuel García de la Mora. Barcelona: Edhasa, 1998. Vist a Documenta minima.
Imatge: Sèneca (1895) de Francesc Viciano Martí (1872-1896). Museu de Belles Arts de Castelló.
dimarts, 22 de gener del 2013
I vaig voler confondre el risc amb l'arrogància, l'ambició amb la bogeria, el plaer amb el vici, l'amor amb el càlcul, la sort amb la desgràcia
Autora: Almudena Grandes (Madrid, 7 de maig de 1960), escriptora espanyola.Original: Y quise confundir el riesgo con la arrogancia, la ambición con la locura, el placer con el vicio, el amor con el cálculo, la suerte con la desgracia.
Font: Castillos de cartón. Editorial Tusquets, 2004. Vista a Sa jungla i es bosc animat.
Foto: Pep Àvila.
dimarts, 12 de juny del 2012
Alguns polítics diuen que hem d’evitar la frustració però jo només veig frustrats per tot arreu, catalanets que amaguen la seva covardia multiplicant les desgràcies dels veïns, com una tieta reprimida
Citació més llarga: Si cada vegada que un català critica Espanya fes una acció coratjosa a favor de la independència del seu país, Catalunya seria una potència mundial. Alguns polítics diuen que hem d’evitar la frustració però jo només veig frustrats per tot arreu, catalanets que amaguen la seva covardia multiplicant les desgràcies dels veïns, com una tieta reprimida. Amb aquesta mena de relats val més no barrejar-s’hi, jo no vull saber-ne res. Jo no sé si els homes de negre desembarcaran a Madrid, però com a mínim els espanyols volen guanyar. Si algú està fent el ridícul són aquests catalans que ni fan ni deixen fer i que, intentant traficar amb les febleses de l’Estat, impedeixen que Catalunya brilli i vagi a totes, com el Barça.
Font: "Qui fa el ridícul?", article publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta (12/06/2012).
divendres, 18 de maig del 2012
La resposta és la desgràcia de la pregunta
Autor: Maurice Blanchot (Quain, Borgonya, 22 de setembre de 1907 - París, 20 de febrer del 2003), novel·lista, assagista i crític literari francès. Font: Aquí, per exemple.
dilluns, 16 d’abril del 2012
En moltes desgràcies, ben sabut és, l'infeliç es complau recordant-se del que motiva la seva infelicitat, i el mortifica amargament tota cosa alegre que exciti els sentits o vulgui ocupar sa memòria i distreure'l de ses penes
Autor: Robert Robert (Barcelona, 1830 - Madrid, 1873), escriptor i polític català.Citació una mica més llarga:
La tristesa penetra en el cor per vies desconegudes, i si
l'home en tingués la clau, en el més fondo de la mar la
llançaria.
Tal volta s'adormi alegre el qui es desperta desassossegat i
neguitós i veu el cel alegre i el sol esplendent i, sense saber
perquè, té fam de llàgrimes.
L'ànima no entén el llenguatge de la raó, ni la raó és senyora
dels moviments interiors que, sense causa explicable, fan
espurnar els ulls, inspirant enyorament de coses que mai han
sigut posseïdes, ni tampoc anomenades ni vistes.
Hi ha pobles en la terra que celebren ses ballades al so
d'instruments tristos i els hòmens d'aquells pobles, fora de sa
pàtria, s'emmalalteixen de mal d'ausència, i sols s'atura sa
pena escoltant les tristes notes que oprimeixen l'esperit dels
altres que no les entenen.
En moltes desgràcies, ben sabut és, l'infeliç es complau
recordant-se del que motiva la seva infelicitat, i el mortifica
amargament tota cosa alegre que exciti els sentits o vulgui
ocupar sa memòria i distreure'l de ses penes.
[...]
Font: "De la tristesa". Article de la revista Un tros de paper, publicació literariohumorística en català publicada a Barcelona del 16 d'abril de 1865 al 16 de setembre de 1866, a partir d'una idea d'Albert Llanas.
Imatge: Portada del primer número d'Un Tros de Paper - © Fototeca.cat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)