Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 11 besar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 11 besar. Mostrar tots els missatges

dimecres, 5 de juny del 2013

Besa en el coll, la més bella contrada. Deixa't besar i si et quedava enyor besa de nou, que la vida és comptada







Autor: Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924), escriptor català. 


Àudio: Música: Jordi Bertran. Àlbum: Poeta de la llum (2010). De Viasona. 


Font: "Mester d'amor". A: La gesta dels estels (1922). Vist a Poesia en català.  


Poema complet:

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
  i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada. 



Equivalent: 

MAESTRO DE AMOR

Si sabes del placer no ahorres en el beso
que el gozo de amar no entraña mesura.
Déjate besar, y besa tú después
que siempre en los labios el amor perdura.

No beses, no, como el esclavo y el creyente,
sino cual viajero en la fuente regalada.
Déjate besar -sacrificio ferviente-
cuanto más candente, más fiel el beso.

¿Qué habrías hecho si mueres antes
sin otro fruto que la brisa en tu mejilla?
Déjate besar, y en el pecho, en las manos,
amante o amada -la copa bien alta.

Cuando beses, bebe, cuide el vidrio el temor:
besa en el cuello, la más bella zona.
Déjate besar
   y si te quedaba nostalgia
besa de nuevo, que la vida es escasa.




divendres, 3 de maig del 2013

Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l'aigua ni els remolins del cel no igualen l'onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses






 
Autora: Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998), escriptora catalana. 


Font: La passió segons Renée Vivien. Barcelona: Columna; Proa, 1994, p. 341-342. Vist a Visat.


Context: 

MONÒDIA FINAL

Londres, 11 de juny de 1877 – París, 18 de novembre de 1909

En el futur gris com una alba incerta, algú, ho sé prou, es recordarà de nosaltres, quan vegi cremar, sobre l’ambre de la plana, la tardor d’ulls vermells. Un ésser entremig dels éssers de la terra, oh Voluptat meva, se’n recordarà. Una dona que durà en el seu front el misteri dolç i violent. Estimarà la boira lleugera que fumeja i les oliveres belles com la mar, la flor de la neu i la flor de l’escuma, la nit i l’hivern. Entristint de comiats les costes i els ribatges, coneixerà l’amor sagrat de les verges... Car res no és més dolç que l’amor... Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l’aigua ni els remolins del cel no igualen l’onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses. Els teus ulls tenen el reflex del cel de Mitilene.

Una dona, ho sé prou, se’n recordarà.

Oh l’estremiment de la nuca on cremava el meu alè, oh l’ombra del borrissol reflectit en els teus llavis, oh la bellesa dels llavis iguals en un bes d’amor. El nostre cor és semblant en el nostre si de dona, estimada, el nostre cor és idènticament fet. Un mateix destí feixuc ha pesat sobre la nostra ànima. Sóc més que teva: sóc tu mateixa. Tradueixo el somriure i l’ombra del teu rostre. La meva dolçor iguala la teva gran dolçor. Malgrat la vehemència agressiva i salvatge de tot desig i la seva latent crueltat, la meva boca no sabria mossegar asprament la teva boca. Escolta el suau murmuri d’aquesta hora que estimo i que passa i que fuig i mor en un poema... Crec que el meu dolor és el d’una altra... Miraculosament veig riure la vida, s’expandeix pel moll dels meus ossos la claror de les estrelles... Vertiginosament atenyo les estrelles... retorno a l’amor que transfigura en or les coses que l’envolten, a l’encís del poema, al riure de l’amor...

Sovint no temo res sinó l’oblit.





dilluns, 25 de febrer del 2013

Jo et besaria el ventre com una immensa galta/ i tu em demanaries que te'l besés per dins


Autor: Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d'abril de 1917 - Barcelona, 23 de febrer de 2008 ), escriptor català.


Poema complet:

À celle qui se fait appeler "Tabou"

Amb els teus ulls oberts ompliries l'estança
on el teu cos madur fóra el meu instrument,
i el teu ventre, que té la forma impertinent,
daria el ritme atroç del repòs de la dansa.

Obririen l'espai espais d'esgarrifança,
i entorn del blanc silenci, una música ardent,
fingiria en en el sostre un ample firmament
on àngels taciturns farien contradansa.

I hauríem, de la nit, els infants més rebels:
monstres que pariries en la buidor dels cels
i anirien a raure a l'òrbita malalta

on circumden a lloure els coixos i els cretins...
Jo et besaria el ventre com una immensa galta
i tu em demanaries que te'l besés per dins. 


Font: "Paradís atroç". Citació vista al Twitter de la Maria Nunes i poema complet, a Lletra.






dijous, 7 de febrer del 2013

Quan una persona té molt clar que aquest petó pot ser l’últim petó, que aquesta abraçada pot ser la darrera, que aquesta carícia pot ser l’última, besa com mai, abraça com si volgués fondre’s amb l’altre, acaricia com si la pell de l’altre fos el tresor més preuat


Autor: Francesc Torralba i Roselló (Barcelona, 15 de maig de 1967), filòsof i teòleg.  

Citació més llarga: Només qui assumeix intensament thànatos s’adona del valor que té eros. Només qui sap que després del dia ve la nit, treballa el dia fins al darrer raig de sol. Quan una persona té molt clar que aquest petó pot ser l’últim petó, que aquesta abraçada pot ser la darrera, que aquesta carícia pot ser l’última, besa com mai, abraça com si volgués fondre’s amb l’altre, acaricia com si la pell de l’altre fos el tresor més preuat. Com escriu Horaci: «Viu feliç i amo d’ell mateix aquell que al terme de cada dia pugui dir: “he viscut”».

Font: Planta cara a la mort. Badalona: Ara Llibres, 2009. p. 22. Vist a Un que passava.


divendres, 1 de juny del 2012