Crec en la mort del futur, en l'esgotament del temps, en la nostra recerca d'un temps nou, en els somriures de les cambreres de les autopistes i dels ulls cansats dels controladors aeris en aeroports fora de temporada

Nota: Avui fa 83 anys que va néixer l'autor.

Autor: James Graham Ballard (Xangai, 15 de novembre de 1930 - Londres, 19 d'abril del 2009), escriptor anglès.

Font: What I believe (1984). En castellà: En qué creo. Traducció de Claudia Kozak, extreta de la revista Artefacto. En català, a Cibernauta Joan.

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu. Projecta la teva ombra en els rellotges de sol i deixa córrer els vents per les planures

Autor: Rainer Maria Rilke (Praga, 4 de desembre de 1875 - Val-Mont, Vaud, 29 de desembre de 1926), poeta txec en llengua alemanya.


Font: "Herbsttag" (versió en català: "Dia de tardor", traducció de Joan Vinyoli). Vista al bloc del Josep Porcar. 


Original:

Herr: es ist Zeit. Der Sommer war sehr groß.
Leg deinen Schatten auf die Sonnenuhren,
und auf den Fluren laß die Winde los.

Befiehl den letzten Früchten voll zu sein;
gieb ihnen noch zwei südlichere Tage,
dränge sie zur Vollendung hin und jage
die letzte Süße in den schweren Wein.

Wer jetzt kein Haus hat, baut sich keines mehr.
Wer jetzt allein ist, wird es lange bleiben,
wird wachen, lesen, lange Briefe schreiben
und wird in den Alleen hin und her
unruhig wandern, wenn die Blätter treiben.

Equivalent:

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.

Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.

Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.

El massapà és excessivament dolç i atapeït. Els panellets, fins els que tenen pinyons, són un amica oliosos. Les castanyes entebeeixen i enterboleixen la llengua. El vi dolç pesa. Però ara la vida interior exigeix aquestes coses substancioses. És la contrapartida de l'estiu. El temps ho exigeix

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.



Font: Les hores. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 257.

Guanyant temps, va salvar la república

 

Autor: Quint Enni [Ennius] (Rudiae, prop de Bríndisi, 239 aC - Roma, 169 aC), poeta llatí.

Original: Cunctando restituit rem. [LA]

Font: Vist a l'epígraf del capítol V d'El roig i el negre, de Stendhal. Badalona: Sàpiens Publicacions / Destino, 2005, p. 74.

Les persones que donem al temps un valor més relatiu i indiferent sovint som acusats de lentitud i mandra per tota la caterva de ràpids i atabalats. I avui dia la lentitud és un dels conceptes més negatius que existeixen

Autor: Miquel Pairolí i Sarrà (Quart, 9 de desembre de 1955 - 6 de juliol del 2011), escriptor, crític literari i periodista.

Font: Paisatge amb flames. Periòdiques de les Comarques,  1990, p. 32.

Pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada, i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari, que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho, sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància

Autor: Salvador Iborra i Mallol (València, 9 de juliol de 1978 - Barcelona, 29 de setembre del 2011), poeta, periodista i docent valencià.





Font: "Comiat". Poema final d'Els cossos oblidats. València, Onada Edicions, 2009. Premi Jaume Bru i Vidal de poesia. ISBN: 978-84-96623-49-1. Vist a El violonista celest.




Poema complet:


Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà en l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.

¿Coneix, senyoreta, una definició intel·ligible del temps? Jo en conec una, i no la vaig trobar en cap llibre de filosofia, sinó en el llibre d'un poeta italià: 'Tempo è dolore'... Aquest és el temps present, que és l'única idea de la modalitat del temps que podem tenir. La resta –el passat, el futur– és cosa de la màgia literària, de la història, del no-res

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.





Font: Articles amb cua. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 425.

Els esdeveniments necessiten una mica de temps per tornar-se paraula. Com si el seu sentit, i fins i tot la seva forma, haguessin de recórrer un llarg camí interior abans de trobar la seva cohesió

Autor: Julio Cortázar (Brussel·les, 26 d'acost de 1914 - París, 12 de febrer de 1984), escriptor argentí, i Carol Dunlop (1946-1982), escriptora, traductora, activista i fotògrafa.
 

Original: Los acontecimientos necesitan un poco de tiempo para volverse palabra. Como si su sentido, e incluso su forma, debieran recorrer un largo camino interior antes de encontrar su cohesión. [ES]


Font: Los autonautas de la cosmopista (1983). Es pot llegir aquí.

Quan una senyora gran se'm cola descaradament, sempre li dic: "Passi vostè primera, no perdi el poc temps que li queda."

Autora: Raquel Sastre, còmica. "Acerca de mí: acerca de mí tengo el ordenador el monitor y el ratón. Alejos de mí: alejos de mí tengo el frigorífico, el sofá y la televisión. Humor del negro."

Font: Del seu Twitter.

Original: Cuando una señora mayor se me cuela descaradamente, siempre le digo: "Pase usted primera, no desperdicie el poco tiempo que le queda." [ES]

Foto: Del seu web.

Tant se val que retorni una nit amb mil estels/ o un dia tebi i dolç com la fruita assolellada,/ que no trobaré pas el seient que fou per al meu pes/ en el tren del temps, sempre en marxa i sempre present…

Autor: Joaquim Amat-Piniella (Manresa el 22 de novembre de 1913 - l'Hospitalet de Llobregat, 3 d'agost de 1974), escriptor, intel·lectual, activista cultural i polític, supervivent del camp de concentració de Mauthausen.

Nota: Aquest any en fa 100 que va néixer l'autor. 

Poema complet: 

Ho deixí tot per anar amb les aigües lliures
i molta terra estranya ha precisat la meva absència.
Però el món distret no ha parat la seva dansa
i canvis hauran vingut, indiferents al meu parer…

Tant se val que retorni una nit amb mil estels
o un dia tebi i dolç com la fruita assolellada,
que no trobaré pas el seient que fou per al meu pes
en el tren del temps, sempre en marxa i sempre present…

Ho deixí tot per anar amb els vents indòmits
i núvols metàl·lics guarden el meu captiveri.

Font: Del poemari Les llunyanies. Poemes d'exili (1940-1946). Barcelona: Columna-L'Albí, 1999. Vist a Vilaweb.



Imatge: Capçalera del web de Joaquim Amat-Piniella. Hi podem llegir: "Foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del que havia significat l'infern nazi." (Montserrat Roig)

—El pas del temps és inexorable. —Cony! Com el joc de coberts que tinc.

Autor: Sasi Soto, piulador.


Original:

—El paso del tiempo es inexorable.
—¡Coño! Como una cubertería que tengo.


Font: Del seu Twitter.

Quan les hores eren plenes,/ temíem la brevetat;/ ara que el temps s'ha buidat,/ ja no sabem què cal témer.

Autor: Feliu Formosa i Torres (Sabadell, 10 de setembre de 1934), poeta, traductor i dramaturg català.


Font: Cançoner (1976). Vist al bloc de la Mireia Rosich.


Poema complet:

15

QUAN LES HORES EREN PLENES,
temíem la brevetat;
ara que el temps s'ha buidat,
ja no sabem què cal témer.

Miro amb una ala ferida
la llarga estela de fum
d'algun reactor perdut
en un espai que és mentida.

Bearn o la sala de les nines —

Nota: Avui fa 116 anys que va néixer Villalonga. 

Autor: Llorenç Villalonga (Palma, 1 de març de  1897 - Palma, 27 de gener de 1980), psiquiatre i escriptor mallorquí.

Font: Bearn o la sala de les nines (1956). Barcelona, La Butxaca, 2008, p. 138.

Sempre queda alguna cosa per dir quan ja no queda temps per dir-ho

Autor: Víctor del Árbol (Barcelona, 1968), escriptor. "Funcionario de la Generalitat desde 1992 hasta 2012. Cursó estudios en Historia en la Universitat de Barcelona, colaboró dos años como locutor y colaborador en el programa radiofónico de realidad social «Catalunya sense barreres» (Ràdio Estel, ONCE)."

Original: Siempre queda algo por decir cuando ya no queda tiempo para decirlo. [ES] 

Font: Respirar por la herida. Barcelona: Editorial Alrevés, 2013. Vist al Twitter de Laura Mas.

Sempre hi ha aquella recança de l'incomplet en nosaltres. Per això tornem sempre cap aquell primer temps en què començàrem a conèixer les coses

Nota: Avui fa 21 anys que va morir Joan Teixidor.


Autor: Joan Teixidor i Comes (Olot, 8 d'abril de 1913 - Barcelona, 10 de gener de 1992), escriptor i editor.


Font: "Com un pròleg". A: Una veu et crida (1969).


Foto: © Fototeca.cat.

Un agulló de gust avança intensament i m'hauria pogut morir per sempre més dins la jovenesa d'aquest fris on els teus moviments i la posició d'amor fossin l'esplendor del plaer que cap erosió del cel ni del temps no serà capaç d'esborrar

Nota: Biel Mesquida fa avui 66 anys. Per molts més.

Autor: Biel Mesquida i Amengual (Castelló de la Plana, 9 de gener de 1947), escriptor.


Narració completa:

Era primavera i plovisquejava. La taula, els llibres oberts, un ram
d'octavetes trepitjades.

 L'horabaixa i els trinxets sense metralletes.

 Encara que no ho cregueu la fosca dels núvols regalima un argent
malaltís com aquest raig de suor, tan estantissa, a l'emblanquinat i a la
mirada.

 El pare a la feina. La mare a la modista.

 Qui descobrirà quantes busques aturades duc rera els llavis?

 Tocaren el timbre.

 Així de complicat.

 En obrir la porta m'envestia aquella ona bruna de pell i un calfred
lluent de pluja.

 Podré dir el teu nom, al•lot despentinat, que t'abocaves tot sencer
amb frissor inconscient des que els nostres ulls es toparen?

 Quan agafava el vímet del cistell ple de queviures cada dit cercava el
seu homòleg entre un aire de fluixedats als genolls.

 Mentre buidàvem cada objecte les venes em rebentaven i endevinava
els teus batecs desfermats enmig de les pestanyes tímides i
arrissades.

 No sabia les distàncies, ni els tremolors, ni la meva mà dreta i la
teva mà esquerra que, en agafar una taronja, s'immobilitzen recíproques
molt de temps.

 Després fugírem...

 Desembotonava, destrossava la llista d'aquella bata de noi dels
encàrrecs.

 Tu cercaves, nerviós i violent, el meu nu sota la bragueta.

 Ens arrabassàrem els vestits amb dents i llops.

 Suràvem confegits dins el mirall del passadís on la meva llengua
corria els viratges de cada múscul teu, acaronava les línies dures de la
teva llargària, s'enfonsava al centre de la breu i fosca circumferència,
feia complicats collars, inacabables, incrustats al coll.

 I tastava l'obscura fesomia enclavada de besos.

 Els teus moviments felins desprenien una boirina metàl•lica i roent
mentre fregaven els pèls de l'entrecuix.

 El tall rosa de la teva boca engolia els testicles...

 Enrunaves el llombrígol entre ivori i llengua.

 La lleugera pelussa dels teus pòmuls fregava els mugrons, s'hi enfonsava.

 La sabonera de la teva saliva esbuca l'esfínter que es nega sense ni
un crit.

 Eres una criatura, criatura ferotge, jugant amb les meves anques,
mossegant-les, mentre jo m'agenollava empès i obligat pel teu desfici i
aquest desig d'enfonsar-te dins el bell forat del meu anus.

 Entabanàvem el temps amb la fortor d'un perfum censurat.

 El dur gla de la teva verga, tendríssima, fuetejava l'espinada i les
teves ungles, dibuixaven tremolors a la cintura.

 M'aferrares -posant-te el puny entre els llavis talment un inèdit
Hermes de Praxíteles esbucant de certes flamarades vells mobles, vells
quadres, vells costums, vella moral, vella família- una grapada de
saliva enmig del cul.

 Jo girava el cap i bevia el teu sexe que lluïa tacat de besades.

 Estàvem enmig de la casa. A l'enfront de la porta i els pares que
arribarien potser ara mateix.

 M'enculares.

 Un agulló de gust avança intensament i m'hagués pogut morir per
sempre més dins la jovenesa d'aquest fris on els teus moviments i la
posició d'amor fossin l'esplendor del plaer que cap erosió del cel ni del
temps no serà capaç d'esborrar. 


Font: "Lluita de classes". A: El bell país on els homes desitgen els homes. Els Llibres de Glauco, 1985. Vista a Mallorcaweb.com.


Nota: He canviat l'original hagués pel normatiu hauria.

Un dels errors més greus de la naturalesa és la terrible desproporció que hi ha entre el temps que passem morts i el temps que passem vius

Autor: Jaume Perich i Escala (Barcelona, 1941-1995), humorista gràfic i escriptor català.

Original: ERROR DE LA NATURALEZA. Uno de los más graves errores de la naturaleza es la terrible desproporción que existe entre el tiempo que pasamos muertos y el tiempo que pasamos vivos.

Font: Autopista. Barcelona: Crítica, 2012, 192 p. Vista a Documenta minima., ons ens diuen: "Publicado originalmente en 1970 como una parodia de la obra Camino de Escrivà de Balaguer, como explica Antonio Fraguas Forges en el Prefacio (pp. 7-8), mantiene en la actualidad la misma mordacidad que elogiaba Luis Carandell en el Prólogo a la primera edición (pp. 9-13), también incluido. El diseño editorial dispone el libro en doce secciones, que toman su título de cada signo del zodíaco."

Sempre estàs trist?, algú em va preguntar./ (Sempre és molt, molt temps.)/ No podria dir-ho. Però./ Si la tristesa fos un mar, m'hi ofegaria./ (Salada i càlida, així és la tristesa.)/ (Freda, també. A vegades.)/ I resulta que jo estimo el mar

Autora: Lydiane Augustinus, piuladora.

Original:
ALWAYS
Are you always sad? someone asked.
(Always is such a long, long time.)
I couldn’t say. But.
If sadness was a sea, I’d drown in it.
(Salty and warm, sadness is.)
(Cold, too. Sometimes.)
And I happen to love the sea.

Font: Vista a Tumblr.

Jo no visc, jo cremo,/ jo no ploro, jo ploc,/ jo no escric, jo destil·lo./ I així tot tot el temps

Autora: Ajo, sobrenom de María Josefa Martín de la Hoz, cantant, poeta, agitadora i personatge de referència de la cultura underground de Madrid.

Font: Vista al bloc Versos de Sangre.

És tard/ però és la nostra hora./ És tard però és tot el temps/ que tenim a mà/ per fer futur. És tard/ però som nosaltres/ aquesta hora tardana. És tard/ però és matinada/ si insistim una mica

Autor: Pere Casaldàliga i Pla (Balsareny, Bages, 1928), eclesiàstic català.

Poema original:
Es tarde
pero es nuestra hora.
Es tarde
pero es todo el tiempo
que tenemos a mano
para hacer futuro.
Es tarde
pero somos nosotros
esta hora tardía.
Es tarde
pero es madrugada
si insistimos un poco.

Font: "Nuestra hora", poema d'El tiempo y la espera (III. Canto llano). Santander: Editorial Sal Terrae, 1986. Vista a l'article de Martí Gironell "El temps i l'espera" (El Punt-Avui, 17/10/2012).