Nota: Biel Mesquida fa avui 66 anys. Per molts més.
Autor: Biel Mesquida i Amengual (Castelló de la Plana, 9 de gener de 1947), escriptor.
Narració completa:
Era primavera i plovisquejava. La taula, els llibres oberts, un ram
d'octavetes trepitjades.
L'horabaixa i els trinxets sense metralletes.
Encara que no ho cregueu la fosca dels núvols regalima un argent
malaltís com aquest raig de suor, tan estantissa, a l'emblanquinat i a la
mirada.
El pare a la feina. La mare a la modista.
Qui descobrirà quantes busques aturades duc rera els llavis?
Tocaren el timbre.
Així de complicat.
En obrir la porta m'envestia aquella ona bruna de pell i un calfred
lluent de pluja.
Podré dir el teu nom, al•lot despentinat, que t'abocaves tot sencer
amb frissor inconscient des que els nostres ulls es toparen?
Quan agafava el vímet del cistell ple de queviures cada dit cercava el
seu homòleg entre un aire de fluixedats als genolls.
Mentre buidàvem cada objecte les venes em rebentaven i endevinava
els teus batecs desfermats enmig de les pestanyes tímides i
arrissades.
No sabia les distàncies, ni els tremolors, ni la meva mà dreta i la
teva mà esquerra que, en agafar una taronja, s'immobilitzen recíproques
molt de temps.
Després fugírem...
Desembotonava, destrossava la llista d'aquella bata de noi dels
encàrrecs.
Tu cercaves, nerviós i violent, el meu nu sota la bragueta.
Ens arrabassàrem els vestits amb dents i llops.
Suràvem confegits dins el mirall del passadís on la meva llengua
corria els viratges de cada múscul teu, acaronava les línies dures de la
teva llargària, s'enfonsava al centre de la breu i fosca circumferència,
feia complicats collars, inacabables, incrustats al coll.
I tastava l'obscura fesomia enclavada de besos.
Els teus moviments felins desprenien una boirina metàl•lica i roent
mentre fregaven els pèls de l'entrecuix.
El tall rosa de la teva boca engolia els testicles...
Enrunaves el llombrígol entre ivori i llengua.
La lleugera pelussa dels teus pòmuls fregava els mugrons, s'hi enfonsava.
La sabonera de la teva saliva esbuca l'esfínter que es nega sense ni
un crit.
Eres una criatura, criatura ferotge, jugant amb les meves anques,
mossegant-les, mentre jo m'agenollava empès i obligat pel teu desfici i
aquest desig d'enfonsar-te dins el bell forat del meu anus.
Entabanàvem el temps amb la fortor d'un perfum censurat.
El dur gla de la teva verga, tendríssima, fuetejava l'espinada i les
teves ungles, dibuixaven tremolors a la cintura.
M'aferrares -posant-te el puny entre els llavis talment un inèdit
Hermes de Praxíteles esbucant de certes flamarades vells mobles, vells
quadres, vells costums, vella moral, vella família- una grapada de
saliva enmig del cul.
Jo girava el cap i bevia el teu sexe que lluïa tacat de besades.
Estàvem enmig de la casa. A l'enfront de la porta i els pares que
arribarien potser ara mateix.
M'enculares.
Un agulló de gust avança intensament i m'hagués pogut morir per
sempre més dins la jovenesa d'aquest fris on els teus moviments i la
posició d'amor fossin l'esplendor del plaer que cap erosió del cel ni del
temps no serà capaç d'esborrar.
Font: "Lluita de classes". A: El bell país on els homes desitgen els homes. Els Llibres de Glauco, 1985. Vista a Mallorcaweb.com.
Nota: He canviat l'original hagués pel normatiu hauria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada