divendres, 25 de gener de 2013

A les dones que morien en part, com puc oblidar-les? Segons l'Església, en cas de perill extrem l'obligació era salvar el nadó i deixar morir la mare. Els molt bèsties! A qui pot estranyar que aquelles dones estiguessin acovardides?


Autora: Maria Dolors Orriols i Monset (Vic, 25 de gener de 1914 - Barcelona, 23 d'agost del 2008), escriptora.


Font: Escampar la boira, XXIII (2003). Vist a Escriptors.cat.


Citació més llarga:
Avui m'escruixeix imaginar la renglera de nadons que han vingut al món casualment, per obligació de la dona i necessitat física de l'home. És una obligació i un tribut, un sentiment instintiu i primitiu, explotat per conceptes religiosos, sempre a favor del mascle i la seguretat social de no tenir fills bastards. Segles i segles que la dona intenta no ser considerada només com una femella. S'han fet cortines de fum, lloant-la dins de la llar, santificant-la o inspirant poesies amb la mateixa finalitat de dominar-la. I vinga a fer-li fills! Penso en la mare de la meva àvia Teresa, que va tenir dotze fills, sense comptar els nadons morts. Una de les seves filles, la meva àvia, ja només en va tenir sis, igual que la meva mare. Pel que fa a la iaia Dolors va posar deu fills al món, considerats un fet natural i acceptats com a dons del cel. I alabat sia Déu. A les dones que morien en part, com puc oblidar-les? Segons l'Església, en cas de perill extrem l'obligació era salvar el nadó i deixar morir la mare. Els molt bèsties! A qui pot estranyar que aquelles dones estiguessin acovardides? El dolor de la vida i de la mort les feia presoneres tancades darrera la muralla de la resignació. Sense cap sortida, miraven el món per l'escletxa de l'esperança de l'altra vida. I la fe en Déu. Si ara el meu record va endavant i endarrere és perquè malgrat que els temps han canviat, la lluita per les dones continua. Fins quan?