Francesc Pujols per ell mateix. Pòrtic: Barcelona, 1967.Ja ho va dir Plató: si els homes, en comptes de ser, per regla general, pobres i rucs, fossin rics i savis no hi hauria problema.Aquesta vida és un procés evolutiu i diastàsic certament prodigiós i, encara que sembli una farsa dolorosa, ningú —o gairebé ningú— no abandona voluntàriament l'espectacle, a desgrat del seu desastrós (aparentment) final, conegut de tothom; i, en aquest aspecte, la Humanitat sembla aquella noia que llegia, més o menys interessada, els Evangelis perquè volia saber com acabaven

Autor: Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 11 d'agost de 1882 - Martorell, 13 de febrer de 1962), crític, autor dramàtic, poeta, humanista, historiador, filòsof i escriptor català.


Font: "Pensaments de Francesc Pujols". Al llibre d'Artur Bladé i Desumvila Francesc Pujols per ell mateix. Barcelona, Pòrtic, 1967. Vist a Espais Escrits.


Nota: El llibre és "fruit de les llargues converses que van mantenir [Bladé i Pujols] durant l'exili a Montpeller."

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i prendre entre les potències de la terra, el lloc separat i igual al qual les lleis de la naturalesa i el Déu d'aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l'opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l'impulsen a la separació

Font: De l'article "Política i neurosi" (ARA, 25/09/2013), de Ferran Sáez Mateu, que diu: "Així comença la Declaració d'Independència dels tretze territoris colonials britànics que, amb el temps, formarien els Estats Units d'Amèrica. Data de l'any 1776 i, en conseqüència, conté referents que ara no serien compartits per tothom."


Foto: Daniel Llobet.

Què val més? Estimar Catalunya i no estimar gairebé cap català, o a la inversa? Hi ha gent que estima la Humanitat i no té cap amic

Autor: Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 - Sant Quirze Safaja, 29 de desembre de 1942), poeta català.

 

Font: «Notes per al meu autoretrat 1936». A: Margarida Prats Ripoll. Màrius Torres. Del poeta al lector. Lleida: Pagès, 2008. Vist al Segre.

La humanitat encara no ha perdut el delit per a sentir-se narrada. Volem ser narrats, explicats, davant els altres, com a personatges

Autora: Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny 1946 - 10 de novembre de 1991), escriptora catalana.

Font: Un pensament de sal, un pessic de pebre. Barcelona: Edicions 62, 1992. Vista a Minimàlia.

Es necessiten els milions de persones d’un poble perquè neixi un sol geni, han de passar milions d’inútils hores universals abans no es produeixi un moment veritablement històric, un moment estel·lar de la humanitat

Autor: Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942), escriptor austríac.

Context: Cap artista no és ininterrompudament artista les vint-i-quatre hores del dia. Totes les obres essencials i duradores les assoleix en els pocs i extraordinaris moments d’inspiració. De la mateixa manera, la història, que admirem com la més gran poeta i actriu de tots els temps, tampoc no crea constantment. En aquest "misteriós taller de Déu", tal com Goethe va anomenar respectuosament la història, gran part del que s’hi esdevé també és irrellevant i quotidià. Aquí també, com en tots els àmbits de l’art i de la vida, els moments sublims i inoblidables són poc freqüents. La majoria de vegades la història, com una cronista, es limita a enllaçar, indiferent i tenaç, baula rere baula, un fet rere un altre, fins a formar aquesta immensa cadena que s’estén al llarg de milers d’anys, perquè tot canvi requereix un temps de preparació i qualsevol esdeveniment autèntic, un procés. Es necessiten els milions de persones d’un poble perquè neixi un sol geni, han de passar milions d’inútils hores universals abans no es produeixi un moment veritablement històric, un moment estel·lar de la humanitat.

Font: Fragment del pròleg de Moments estel·lars de la humanitat (Sternstuden der Menschheit) (1927). Barcelona: Quaderns Crema, 2005. Traducció de Maria Pous.

Quan em parlen dels Interessos Superiors de la Humanitat, no comprenc de què em parlen. Però m'agrada el filet de cabirol i el borgonya vell. I sé que adorable que pot ser la poesia, la música i el somriure d'una dona

Autor: Henri Roorda (Brussel·les, 30 de novembre de 1870 - Lausana, 7 de novembre de 1925), escriptor, pedagog, humorista i professor de matemàtiques.

Context: "Cuando me hablan de los Intereses Superiores de la Humanidad, no comprendo de qué me hablan. Pero me gusta el solomillo de corzo y el borgoña viejo. Y sé lo adorable que puede ser la poesía, la música y la sonrisa de una mujer. (...) Tras haber trabajado arduamente durante treinta y tres años, me siento cansado. Pero todavía tengo un apetito magnífico. Y es este apetito el que me ha hecho cometer muchas estupideces. Felices sean aquellos que tienen un mal estómago, pues siempre serán virtuosos.
Tal vez no seguí bien las reglas de la higiene. Parece ser que los que viven de manera higiénica pueden llegar a una edad avanzada. Pero ésta es una tentación que nunca he sentido. En adelante quisiera llevar una existencia cómoda y, especialmente, contemplativa. Con la embriaguez de espíritu, con fugaces emociones, desearía, de la mañana a la noche, admirar la belleza del mundo y saborear algunos de los "alimentos terrestres".
Pero, si permaneciera en la tierra, no tendría la vida fácil que tanto me tienta. Y es que todavía debería realizar, durante mucho tiempo, tareas monótonas y soportar penosas privaciones para reparar las faltas que he cometido. Prefiero desaparecer."

Font: Mi suicidio (1925). Vista al bloc de Jesús Díaz Palma.

La frase "Haig de resoldre uns afers" m'agrada perquè sembla que aniràs a salvar la humanitat sense que ningú no se n'assabenti

Autor: Bukowski, sobrenom de Juan José Cerero, escriptor espanyol i piulador.

Original: La frase “tengo que resolver unos asuntos” me gusta porque parece que vas a ir a salvar la humanidad sin que nadie se entere. [ES]

Font: Vista al seu Twitter.

Adoptar una sola llengua per a tota la humanitat, a més de ser innecessari, seria perjudicial, perquè la llengua és una part inseparable del bé més preuat per les persones: la seva identitat

Autora: Vigdís Finnbogadóttir (Reykjavík, Islàndia, 15 d'abril de 1930), política islandesa. Segons la Wikipedia, va ser la quarta presidenta d'Islàndia en el període comprès entre el 1980 i el 1996; va ser reelegida el 1984, el 1988 i el 1992.

Font: Vista al llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011).

La humanitat és absurda però mira... l'anem perpetuant

Autora: Sandra Moncusí, piuladora.

Font: Del seu Twitter.

Estima el teu ofici,/ la teva vocació,/ la teva estrella,/ allò pel que serveixes,/ allò en què realment/ ets un entre els homes,/ esforça't en el teu quefer/ com si de cada detall que penses,/ de cada paraula que dius,/ de cada peça que poses,/ de cada cop de martell que dónes,/ en depengués la salvació de la humanitat./ Perquè en depèn, creu-me

Autor: Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 - 20 de desembre de 1911), poeta català.

Poema complet:

Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en què realment
ets un entre els homes,
esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dónes,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix
fas tot el que pots en el teu treball,
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats;
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat,
fas més que el polític, que l’agitador,
que el que governa.
Pots desdenyar tot això
i l’adobament del món.
El món s’adobaria bé tot sol,
només que cadascú
fesel seu deure amb amor,
a casa seva.

Font: "Elogi del viure". Vist al bloc d'en Jaume Jacomet.

Veieu: al meu cervell hi ha tota l'energia de què la Humanitat està mancada per a esdevenir lliure. La Humanitat, però, em duria al Calvari si jo aixequés la veu com em caldria fer. I després se'n riuria

Autor: Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924), escriptor català.

Font: "Mots propis, IV". A Un enemic del poble, núm.1, març del 1917.

Imatge: Retrat de Joan Salvat-Papasseit (1918), de Rafael Barradas. Vista al Twitter del Francesc Canosa.

Nota: Avui fa 118 anys que va néixer Joan Salvat-Papasseit.