Si tens por de la mort, imagina't per uns segons l'eternitat

Autor: Jesús Girón Araque (Calles, els Serrans, País Valencià, 1956), poeta.


Font: Del seu bloc.

“Epíleg: Exili sense retorn”, dins Camí de Sirga, Barcelona: La Magrana, 1993, p. 291-298El vell Nelson va aturar-se i contemplà a la seva dreta a població nova a la qual havia de mudar-se l’endemà; havien aconseguit un lloc on els seus descendents perpetuarien el nom de la vila però s’adonava que ell mai no podria sentir seva aquella geometria blanca i vermella: navegant sense llaüt, exiliat sense esperança de retorn, ja pertanyia a la nit inacabable per on el seu pare, la seva filla, Arquimedes Quintana, Malena, Aleix de Segarra, la vídua de Salleres, Joanet del Pla, Atanasi Resurrecció, Madamfransuà i tantes altres ombres entranyables navegaven silenciosament cap a l’oblit.Aquí, senyor secretari, l'única eternitat creïble i a l'abast és la vida quotidiana

Autor: Jesús Moncada (Mequinensa, Baix Cinca, 1 de desembre de 1941 - Barcelona, 13 dse juny del 2005), escriptor, traductor i pintor. 


Font: Epígraf del llibre de narracions Calaveres atònites. Barcelona: La Butxaca, 2007. ISBN: 978-84-9686-327-9. 


Nota: Segons Carme Gregori Soldevila ("Estratègies discursives iròniques en la narrativa catalana actual: l'autoconsciència textual", Revista de Filología Románica, Universitat de València, 2010, vol. 27): «Calaveres atònites encara presenta una altra ironia paratextual; concretament en l'epígraf que obri el recull, una citació de “Crònides Valldabó, jutge de pau” que diu “Aquí, senyor secretari, l'única eternitat creïble i a l'abast és la vida quotidiana”. La interpretació irònica s'imposa, en primer lloc, en l'atribució de l'epígraf; presentat com a al·lògraf fictici (Genette 1987: 134-149), ja que va signat per algú diferent a l'autor de l'obra que encapçala i que es tracta d'un personatge de ficció, el protagonista dels contes, és en realitat un epígraf autògraf disfressat que hem d'atribuir a Jesús Moncada mateix. En segon lloc, a la innegable funció de comentari de text, una de les més canòniques que sol acomplir l'epígraf, se superposa una aplicació irònica de la funció que Genette denomina “efecte epígraf”. Si la inclusió d'un epígraf és un mitjà per a atorgar-se una filiació prestigiosa, “un signal (qui se veut indice) de culture, un mot de passe d'intellectualité” (Genette 1987: 148), la proclama vitalista que convida al carpe diem, netament destranscendentalitzadora, resta ben allunyada de pretensions culturalistes. L'epígraf, això sí, anuncia la mirada sobre el món que trobarà el lector a continuació, juntament amb una altra citació del jutge Crònides, situada en un altre lloc destacat, a la fi del prefaci, i que explica el sentit del títol del recull:
No treballi tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi's en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui'm, això dura poc. En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites.»

Bearn o la sala de les nines —

Nota: Avui fa 116 anys que va néixer Villalonga. 

Autor: Llorenç Villalonga (Palma, 1 de març de  1897 - Palma, 27 de gener de 1980), psiquiatre i escriptor mallorquí.

Font: Bearn o la sala de les nines (1956). Barcelona, La Butxaca, 2008, p. 138.