Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.
Citació més llarga:
L'APATRICITAT
Tenir una pàtria —amb la seva forma visible d'un Estat— és obligatori per tal que no defugim sistemàticament les responsabilitats profundes de la nostra tribu i defendre'ns de nosaltres mateixos de viure perennement en un estat d'abjecta murriesa. Si no, la tribalitat es manifesta en forma d'una vaga sentimentalitat lletja i obscena, que és la cosa que cal suprimir. Un Estat produeix la corrupció i altres inconveniències, però són pitjor les que produeix el fet de no tenir-ne.
Un apàtrida és bell; quatre-cents mil, concentrats, cohabitant, una beneitura fastigosa. Una tribu ha de tenir una pàtria, si més no per gomboldar els poetes i poetesses que apareixen en el seu si, concretament per respectar-los llur llenguatge i perquè coneixen millor les regles de llur tribalitat (trivialitat)... Que sigui precisament el contrari és només una manifestació del Mal. A la Bíblia, el fenomen és explicat abastament. Comprenc que nosaltres rebutgem sistemàticament el tribut de sang que cal per tal de construir-la. És bèstia, aquest impost, però sembla que no hi ha altre remei, que el Mal imposa. I cal ser obseqüent amb el Mal.
Dulce et decorum est pro patria mori. És poc, molt poc. Cal fer més. Cal occir els enemics, ser intolerants. El pitjor de néixer en el si d'una comuna sense Estat és la quantitat de temps que hom perd pretenent de construir-lo. També té avantatges, però jo, personalment, hauria preferit les coses arranjades.
L'anticatalanisme. És un tema que a Amèrica interessaria qualsevol scholar, donada la seva complexitat i exotisme, com a tema d'estudi.
En el fons, els fundadors, promotors i conservadors-mantenidors de l'anticatalanisme han estat i són catalans de soca-rel, ben raçuts: amb la cara ampla.... prenguin la forma que vulguin: de mossens, d'anarquistes, de feixistes, de comunistes... Quant aquest segon ítem, lamentablement, no és gens original: en totes les comunes es produeix el mateix fenomen, que no pas per la seva extensió deixà de ser misteriós. Una explicació molt ad hoc fóra: quan hom s'és molt d’una cosa, massa, es produeix com un moviment de retrocés, un instint de ser altrament, encara que el físic no consenti aquestes modificacions, millor les traeixi.
A un txec, tot just independitzat dels eslovacs, hom li preguntava com hom diria a partir d'ara del seu lloc, car era evident que del dels eslovacs hom en diria Eslovàquia. I va respondre ben seriosament que no ho sabia, que els parisencs, tractant-los de frívols, gent que s'interessa més pel nom que per la cosa o bé n'era un homenatge, considerant que eren especialistes en aquests afers? En tot cas, fou xocant per a mi, com a pertanyent a una tribu que basa la seva petició d'independència, sobretot, en el fet de tenir un nom propi més que no pas en el fet de ser d'alguna manera, almenys durant el període en què m'ha esdevingut de viure-hi. Defugim tant això darrer que un monjo de Montserrat deia cofoi —per tal de justificar l'statu quo inqualificable— que la nostra característica principal era no ser de raça, 'com els gossos que no ho són', subratllava. Si realment fos així de clar i senzill, ¿per què hauríem de voler ser independents? Seria com voler pagar un peatge a una autopista que no en té. Una absurditat completa. Lamentablement, no podem compartir l'eufòria del monjo: som raçuts i ben raçuts: ens distingeixen d'una hora enfora, sobretot els nostres enemics, que seria de qui ens hauríem de determinar d’una vegada de separar-nos, sense cap explicació, sense saber ni el nom de la cosa, com el txec.
Font: El canvi: des de l'Eixample (premis Crítica Serra d'Or 1999, i de la Crítica 1999). Vista al bloc
Dies de fúria.
