Al lector se li van omplir de sobte els ulls de llàgrimes, i una veu afectuosa li va dir a cau d'orella: —Per què plores, si tot en aquest llibre és de mentida? I ell va respondre: —Ja ho sé; però el que jo sento és de veritat.

Autor: Ángel González (Oviedo, 6 de setembre de 1925 - Madrid, 12 de gener del 2008), poeta espanyol.


Font: Nada grave. Madrid: Visor, 2008. Vist a La maga.


Original:

Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,
y una voz cariñosa le susurró al oído:
—¿Por qué lloras, si todo
en ese libro es de mentira?
Y él respondió:
—Lo sé;
pero lo que yo siento es de verdad.

Sempre va pensar que la seva mort arribaria de manera lenta, que penetraria al seu cos amb una força tan poderosa que fins i tot li causaria plaer, que podria gaudir-ne durant dies i que aconseguiria agonitzar a fons. Per això vaig plorar quan vaig saber que un llamp absurd l'havia aniquilat. Odio les tempestes

Autora: Blanca Strepponi (Buenos Aires, 1952), poeta, narradora i dramaturga.



Font: "Final". Adela tiene el pelo rojo y cree en los espíritus (1982). A: Voces nuevas. Narrativa. Caracas: Celarg, 1982.

Com que a la llarga, es va fer pesat d’anar a munyir la somera per donar la llet a la nena, van provar que mamés a la mateixa mamella. Quan la portaven a popar, l’animalet s’obria de cames, perquè la nena hi pogués arribar millor. El corral de la somera estava a l’entrada, abans de pujar l’escala, i segons m’explicava el meu avi, que en aquelles dates ja tenia set anys, recordava que quan plorava la nena a dalt de la sala, l’animal bramava, d’una manera especial, com si es queixés

Autor: Jesús Pallarès i Bach (Peramola, 1922 - 16 de gener del 2013), hostaler i escriptor.


Font: Fusta de boix (Can Boix, 1763-1992) (1992).


Context:

Havíem deixat la vella arreglant la nena que havia nascut, que plorava a cor què vols. De sobte, es va adonar que la mare encara sentia dolors, la qual cosa se li va fer molt estrany, s’hi va atansar i la vella va veure esverada com la jove encara empenyia i al cap d’una estona va sortir un altre farcell embolcallat amb un tel blanc.
—Què és això, mare —preguntà la Teresa.
—És la colga, Teresa, i l’aniré a enterrar al femer.
[...]
Però la vella ja havia sospitat que dins aquell fardell hi havia una altra criatura. Va pensar tot seguit que dues criatures ja era el súmmum de la dissort, i que a la llarga també es moririen de gana, perquè la mare no podia criar-les per falta de llet. Colguem-la al femer —es va dir— i almenys que en quedi una. I així ho va fer. Com que ja s’havia fet de nit va deixar el nounat amb la seva mare i se’n va anar a dormir. Llavors va començar la lluita dins la consciència d’aquella pobra dona. [...]
La dona no podia dormir de cap manera, cada cop més intranquil·la, fins que ja no va poder més. Es va aixecar del llit, i mig despullada com anava, va baixar corrents cap a aquell femer, [...]
Allà mateix, tremolosa, va estripar aquell recobriment i a dintre hi havia la forma humana; la va agafar per les cames i li pegava al cul, però no deia res, ja semblava que s'havia mort. Després de molt lluitar la criatura va venir a la vida. Va arrencar un gran plor, que es va unir amb el crit de joia, que li va sortir sense ni adonar-se’n a la pobra dona. Més tard va poder veure que era una altra nena. La va pujar al llit a ensenyar-la a la mare, que va posar una cara entre contenta i esgarrifada. La padrina li ho va explicar tot, tal com havia anat i la dona va quedar conformada. Com ciarem les dues alhora? —digué—. Ja sabeu que jo no he tingut mai la llet massa abundant.

—Ja ho arreglarem com sigui —va dir la vella—. De moment resem tres avemaries a la Verge de Castell-llebre i ella ens ajudarà. [...]
A la casa tenien una somera per portar llenya, anar a buscar les collites al camp, anar a mercat, etc. De temps immemorial sabien als pobles de pagès, que la llet d’aquests animals, era la més semblant a la de la femella humana. [...] I la casualitat va voler que aquella nit la burra pollinés, i va tenir prou llet per poder alimentar la segona nena abundosament. A la primera la va alletar la seva mare fàcilment.
Com que a la llarga, es va fer pesat d’anar a munyir la somera per donar la llet a la nena, van provar que mamés a la mateixa mamella. Quan la portaven a popar, l’animalet s’obria de cames, perquè la nena hi pogués arribar millor. El corral de la somera estava a l’entrada, abans de pujar l’escala, i segons m’explicava el meu avi, que en aquelles dates ja tenia set anys, recordava, que quan plorava la nena a dalt de la sala, l’animal bramava, d’una manera especial, com si es queixés.
A la primera nena li van posar de nom Ventura i a la segona Joaquima, i aquesta criada per la somera va viure vint anys més que l’altra, seria per l’abundància que teia de llet, quan era petita?

He anat al cine. He plorat. 'Lolotte'. El bon rector. La petita bicicleta. La reconciliació dels pares. Diversió sense mesura. Abans, una pel·lícula trista, 'Accidente en el astillero', després una de còmica, 'Al fin solos'. Em sento completament buit i sense sentit; el tramvia elèctric que passa té un sentit més viu

Autor: Franz Kafka (Praga, 3 de juliol de 1883 - Viena, 3 de juny de 1924), escriptor en llengua alemanya.


Font: Diarios I (1910-1923), 20 de novembre de 1913. Barcelona: Tusquets Editores, 1995.


Equivalent: He estado en el cine. He llorado. Lolotte. El buen cura párroco. La pequeña bicicleta. La reconciliación de los padres. Diversión sin medida. Antes, una película triste, Accidente en el astillero; después una cómica, Al fin solos. Me siento completamente vacío y sin sentido; el tranvía eléctrico que pasa tiene un sentido más vivo. [ES]

Vull plorar perquè em dóna la gana, com ploren els nens de l'últim banc, perquè jo no sóc un home ni un poeta ni una fulla, però sí un pols ferit que ronda les coses de l'altre costat

Autor: Federico García Lorca (Fuente Vaqueros, Granada, 5 de juny de 1898 - entre Víznar i Alfacar, Granada, 18 d'agost de 1936), poeta, dramaturg i prosista espanyol.


Font: "Poema doble del lago Eden". A: Poeta en Nueva York (1929-1930).


Poema complet:

Era mi voz antigua
ignorante de los densos jugos amargos.
La adivino lamiendo mis pies
bajo los frágiles helechos mojados.

¡Ay voz antigua de mi amor!                                                 
¡Ay voz de mi verdad!
¡Ay voz de mi abierto costado
cuando todas las rosas manaban de mi lengua
y el césped no conocía la impasible dentadura del caballo!

Estás aquí bebiendo mi sangre,                                               
bebiendo mi amor de niño pasado,
mientras mis ojos se quiebran en el viento
con el aluminio y las voces de los borrachos.

Dejarme pasar la puerta
donde Eva come hormigas                                                    
y Adán fecunda peces deslumbrados.
Dejarme pasar, hombrecillos de los cuernos,
al bosque de los desperezos
y los alegrísimos saltos.

Yo sé el uso más secreto                                                          20
que tiene un viejo alfiler oxidado
y sé del horror de unos ojos despiertos
sobre la superficie concreta del plato.

Pero no quiero mundo ni sueño, voz divina,
quiero mi libertad, mi amor humano                                      
en el rincón más oscuro de la brisa que nadie quiera.
¡Mi amor humano!

Esos perros marinos se persiguen
y el viento acecha troncos descuidados.
¡Oh voz antigua, quema con tu lengua                                   
esta voz de hojalata y de talco!

Quiero llorar porque me da la gana,
como lloran los niños del último banco,
porque yo no soy un hombre ni un poeta ni una hoja,
pero sí un pulso herido que ronda las cosas del otro lado.        

Quiero llorar diciendo mi nombre,
rosa, niño y abeto, a la orilla de este lago,
para decir mi verdad de hombre de sangre
matando en mí la burla y la sugestión del vocablo.

No, no. Yo no pregunto, yo deseo.                                         
Voz mía libertada que me lames las manos.
En el laberinto de biombos es mi desnudo el que recibe
la luna de castigo y el reloj encenizado.

Así hablaba yo.
Así hablaba yo cuando Saturno detuvo los trenes                    
y la bruma y el Sueño y la Muerte me estaban buscando.
Me estaban buscando
allí donde mugen las vacas que tienen patitas de paje
y allí donde flota mi cuerpo entre los equilibrios contrarios.

El fred de l'hivern ha aconseguit estancar-se en tots els meus somnis, per molt que diguin que ja és primavera. Ja no penso, ni sento, ni ploro. Les últimes engrunes de força les necessito per sobreviure, sense saber tan sols qui ets. No t'imagines quant costa enganyar-se a vegades

Autora: Mónia Gae, poeta, piuladora i blocaire. Diu: "Escritora nocturna y amante bipolar. Adicta a los lacasitos, la musica a cualquier hora y el invierno. Con episodios preocupantes de autismo pero controlados. Odio la playa en verano y adoro ir cuando esta desierta. Las multitudes me incomodan tanto como que me miren. Soy de Ballantines y coca-cola y algún día alquilaré una caravana enorme y viajaré por todo el mundo buscando el cadáver de Edgar Allan Poe."


Font: "Caricias fuera de la carta". Vist a Youtube.


Poema complet: 

Es como una bala que ha perdido el rumbo, y me alcanza cada vez que creo saber quien soy. Saber quien eres. Son casi las cinco y media de la madrugada de lo que parece ser la noche más larga de mi vida,

y esto empieza a superarme.

La canción que tocabas al levantarte mientras yo preparaba el café no suena igual sin tus dedos. Sin la forma que tenían de acariciar la guitarra mientras yo intentaba hacerte reír. Esto parece ser la noche más larga de mi vida pero...
mañana fingiré tener valor.

Y mientras el humo de la última calada se cuela por mis pulmones, se han consumido como este cigarrillo, las ganas de encontrarte. Necesito gritar, gritar a todo, a nada. A todos y a nadie. A mi misma.

El frío del invierno ha conseguido estancarse en todos mis sueños, por mucho que digan que ya es primavera. Ya no pienso, ni siento, ni lloro. Las últimas migajas de fuerza las necesito para sobrevivir,

sin saber si quiera quién eres.

No te imaginas cuánto cuesta engañarse a veces.

Y cómo avanzar, si cada paso es un nuevo obstáculo que no quiero vencer. Si pensar en esto es sumergirme en infinitas preguntas que no puedo responder. Ojalá no te hubieses ido, ojlaá tan sólo hubiésemos terminado, todo hubiese sido mucho más fácil. Pero el despertador siguió despierto mientras yo estaba soñando e hizo su trabajo a la perfección. Supo cómo hacerte desaparecer sin dejar una sola prueba, una sola pista.

Pero supongo que ya es hora de despertarse, y aceptarlo debería ser el primer paso. Olvidarte sin haberte conocido nunca estuvo entre mis planes, pero ahora, paralizada ante el inminente regreso del verano, mentiría si dijera que no te echo de menos. Recordar tus consejos nunca fue tan complicado, nunca, como cuando no quiero escucharlos.

Respóndeme a esto, seas quien seas, ¿qué se supone que me queda si he olvidado por completo a la persona que solía ser? Un mar repleto de dudas entre castillos de arena en donde guardo mis miedos. Y es que tumbada bajo mis sábanas todo ha sido siempre menos complicado, junto a ti, sería demasiado fácil. Por eso quizás, he inventado la necesidad de necesitarte, contigo como objeto de todas mis noches dejo a un lado todo lo demás. Todo lo importante. Lo que realmente debería apreciar.

Si te doy un beso y tú apartas la mirada, y con sólo una caricia fuera de la carta, pides la cuenta y te vas. Es la más dolorosa de todas las jugadas: saber que apuestas mi sonrisa a una mano robada.

Si.. Pensar que tú eres el mayor de mis problemas o la mejor adicción que acabará conmigo es el camino fácil que desde hace ya demasiadas noches, recorro sola. Una travesía cuesta abajo, el reto de llegar con vida al otro lado, sin volante, ni frenos. Sin tus manos.

Porque buscarte a ti, tengas el nombre que tengas, es la mejor escusa para no encontrarme a mi. Y verme, con los ojos cerrados y frente al espejo, en lo que nunca hubiese deseado convertirme. Alguien sin voz y con el único deseo de gritar a todo, a nada.

A todos, y a nadie.

A ti, y a mi.


(Dondequieraqueestés)

Llibre d'Amic e AmatDemanaren a l'amic qui era son amat. Respòs que ço qui el faïa amar, desirar, llanguir, sospirar, plorar, escarnir, morir

Autor: Ramon Llull (Ciutat de Mallorca, 1232/1233 - 1315/1316), prosista, filòsof, poeta i teòleg en llengua catalana.


Font: Llibre d'Amic e Amat, redactat probablement entre el 1276 i el 1278; forma part del llibre cinquè del Blanquerna (De vida ermitana). Vist al Twitter del Vicenç Pagès Jordà.

—¿Plores d'impotència? —De la teva.

Autora: La Jamona, piuladora.




Font: Del seu Twitter.

Si vols plorar eternament per la pèrdua de les paraules ploraràs en totes les llengües. Totes les llengües s'empobreixen perquè la societat no és tan oral i es tendeix a la simplicitat. Perdem paraules però també en guanyem. El llenguatge és una festa

Nota: Ramon Solsona fa avui 63 anys.

Autor: Ramon Solsona i Sancho (Barcelona, 7 de febrer de 1950), escriptor català.

Font: D'una entrevista amb Noemí Bibolas al diari Avui ("Quan escrivim anem amb el fre de mà posat") l'1 de març del 2007.

Foto: Txema Salvans.

Estimo tant el meu enyorament que, si al país que enyoro, un àngel em volgués portar sobtadament, diria a l'àngel: –Àngel, espera't un moment; ara no puc venir; és que no veus que ploro?

Autor: Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 - Sant Quirze Safaja, 29 de desembre de 1942), poeta català.

Poema com déu mana:

Estimo tant el meu enyorament

 que, si al país que enyoro,

un àngel em volgués portar sobtadament,
diria a l'àngel:
  –Àngel, espera't un moment;
ara no puc venir; és que no veus que ploro?

Font: "Enyorament" (1936). Poema vist al bloc La paraula escrita permaneix.

L’home, sorprès, s’adona un bon matí/ que enyora la presó, l’exili, la trinxera,/ el camp que amb més suors i angúnies va cavar;/ i que dels seus amors el que més persevera/ és el que més el va fer plorar

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 


Poema complet
El plaer no deixa record.
Només són dolços en el cor,
després que els anys lleugers han fet folla carrera,
els instants que ens van fer sofrir.
L’home, sorprès, s’adona un bon matí
que enyora la presó, l’exili, la trinxera,
el camp que amb més suors i angúnies va cavar;
i que dels seus amors solament persevera
el que més el va fer plorar.

(Coyoacan, 1947)


Font: "Edat madura". A: Cartes a Màrius Torres (Seguides de 'Viatge d'un moribund'). Barcelona: Club Editor, 2007, p. 652.

Ningú no oblida mai la vegada que esclata a plorar caminant pel carrer sense importar-li que el vegin

Autor: Twittiritero, piulador.

Original: Nadie olvida nunca la vez que rompe a llorar caminando por la calle sin importarle que lo vean. [ES] 

Font: Del seu Twitter.

Juga, salta, llegeix, neix, copula, vomita, aplaudeix, desdibuixa't, mossega, recrimina, escup, trasllada, pensa, plora, fes, divaga, dorm, accelera...; quan hagis acabat, un altre ocuparà el teu lloc

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), escriptor, llicenciat en història i filosofia.

Font: Del recull d'aforismes Viure mata. Editorial Fonoll, 2006, p. 29.

Quan estiguis trist posa't a cantar./ Quan estiguis alegre, a plorar./ Quan estiguis buit, buit de veritat,/ posa't a mirar

Autor: Jaime Sabines Gutiérrez (Tuxtla Gutiérrez, Chiapas, 25 de març de 1926 - Mèxic; 19 de març de 1999), poeta i polític mexicà.


Font: Vista a Alma de diamante.

Jo només em permeto plorar i deprimir-me a casa. Al carrer se surt amb el cap ben alt, mirada de superioritat i llavis vermells. Sempre

Autora: Ele Menta, piuladora.

Original: Yo sólo me permito llorar y deprimirme en casa. A la calle se sale con la cabeza bien alta, mirada de superioridad y labios rojos. Siempre. [ES]

Font: Del seu Twitter.

Jo no visc, jo cremo,/ jo no ploro, jo ploc,/ jo no escric, jo destil·lo./ I així tot tot el temps

Autora: Ajo, sobrenom de María Josefa Martín de la Hoz, cantant, poeta, agitadora i personatge de referència de la cultura underground de Madrid.

Font: Vista al bloc Versos de Sangre.

Som un país que encara no ha plorat tot l'espant que portem dins

Autor: Hilari Raguer i Suñer (Madrid, 1928), historiador.

Font: El Francesc Canosa diu al seu Twitter (18/10/2012): "Hauríem de tenir clavades les paraules que ha dit avui Hilari Raguer: Som un país que encara no ha plorat tot l'espant que portem dins."

Per trobar la sortida a les tragèdies argentines hauríem de conèixer el mapa de la presó on estem confinats. Si el tinguéssim, podríem matar el gendarme. Però no hi ha mapes. Potser ni tan sols no hi ha gendarmes. Tot el que ens queda és asseure'ns a la porta de la nostra cel·la i posar-nos a plorar

Autor: Ezequiel Martínez Estrada (San José de la Esquina, Santa Fe, 14 de setembre de 1895 - Bahía Blanca, Buenos Aires, 4 de novembre de 1964), escriptor, poeta, assagista, crític literari i biògraf argentí.

Original: Para encontrar la salida a las tragedias argentinas deberíamos conocer el mapa de la cárcel donde estamos confinados. Si lo tuviéramos, podríamos matar al gendarme. Pero no hay mapas. Quizás ni siquiera hay gendarmes. Todo lo que nos queda es sentarnos a la puerta de nuestra celda y ponernos a llorar.  [ES]

Font: D'una entrevista amb Tomás Eloy Martínez. Vista al llibre ADN. Mapa genético de los defectos argentinos, de Jorge Lanata (Planeta, 2004).

Mes, si jo et tinc, per què m’enyoro?/ si tu em somrius, doncs, de què ploro?/ Lo cor de l’home és una mar,/ tot l’univers no l’ompliria; / Griselda mia, deixa’m plorar!”

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 17 de maig de 1845 - Vallvidrera, 10 de juny de 1902), poeta i escriptor romàntic català.

Font: Canigó, cant VII. Vist al diari Avui (23/04/2002).

Nota: Avui fa 167 anys que va néixer Mossèn Cinto.

No sé si fa riure o plorar que per a Joan Pau II la vocació de la dona sigui o la maternitat o la virginitat. Quina tragèdia immensa per a la dona que deixa de ser verge i descobreix que és estèril!

Autor: Manuel de Pedrolo i Molina (L'Aranyó, Segarra, 1918 - Barcelona, 1990), escriptor català.

Font: Darrers diaris inèdits, "Bloc 1998" (Edicions 62, 1991). Vista al Diccionari de citacions catalanes (Edicions 62, 2002).