Com que a la llarga, es va fer pesat d’anar a munyir la somera per donar la llet a la nena, van provar que mamés a la mateixa mamella. Quan la portaven a popar, l’animalet s’obria de cames, perquè la nena hi pogués arribar millor. El corral de la somera estava a l’entrada, abans de pujar l’escala, i segons m’explicava el meu avi, que en aquelles dates ja tenia set anys, recordava que quan plorava la nena a dalt de la sala, l’animal bramava, d’una manera especial, com si es queixés

Autor: Jesús Pallarès i Bach (Peramola, 1922 - 16 de gener del 2013), hostaler i escriptor.


Font: Fusta de boix (Can Boix, 1763-1992) (1992).


Context:

Havíem deixat la vella arreglant la nena que havia nascut, que plorava a cor què vols. De sobte, es va adonar que la mare encara sentia dolors, la qual cosa se li va fer molt estrany, s’hi va atansar i la vella va veure esverada com la jove encara empenyia i al cap d’una estona va sortir un altre farcell embolcallat amb un tel blanc.
—Què és això, mare —preguntà la Teresa.
—És la colga, Teresa, i l’aniré a enterrar al femer.
[...]
Però la vella ja havia sospitat que dins aquell fardell hi havia una altra criatura. Va pensar tot seguit que dues criatures ja era el súmmum de la dissort, i que a la llarga també es moririen de gana, perquè la mare no podia criar-les per falta de llet. Colguem-la al femer —es va dir— i almenys que en quedi una. I així ho va fer. Com que ja s’havia fet de nit va deixar el nounat amb la seva mare i se’n va anar a dormir. Llavors va començar la lluita dins la consciència d’aquella pobra dona. [...]
La dona no podia dormir de cap manera, cada cop més intranquil·la, fins que ja no va poder més. Es va aixecar del llit, i mig despullada com anava, va baixar corrents cap a aquell femer, [...]
Allà mateix, tremolosa, va estripar aquell recobriment i a dintre hi havia la forma humana; la va agafar per les cames i li pegava al cul, però no deia res, ja semblava que s'havia mort. Després de molt lluitar la criatura va venir a la vida. Va arrencar un gran plor, que es va unir amb el crit de joia, que li va sortir sense ni adonar-se’n a la pobra dona. Més tard va poder veure que era una altra nena. La va pujar al llit a ensenyar-la a la mare, que va posar una cara entre contenta i esgarrifada. La padrina li ho va explicar tot, tal com havia anat i la dona va quedar conformada. Com ciarem les dues alhora? —digué—. Ja sabeu que jo no he tingut mai la llet massa abundant.

—Ja ho arreglarem com sigui —va dir la vella—. De moment resem tres avemaries a la Verge de Castell-llebre i ella ens ajudarà. [...]
A la casa tenien una somera per portar llenya, anar a buscar les collites al camp, anar a mercat, etc. De temps immemorial sabien als pobles de pagès, que la llet d’aquests animals, era la més semblant a la de la femella humana. [...] I la casualitat va voler que aquella nit la burra pollinés, i va tenir prou llet per poder alimentar la segona nena abundosament. A la primera la va alletar la seva mare fàcilment.
Com que a la llarga, es va fer pesat d’anar a munyir la somera per donar la llet a la nena, van provar que mamés a la mateixa mamella. Quan la portaven a popar, l’animalet s’obria de cames, perquè la nena hi pogués arribar millor. El corral de la somera estava a l’entrada, abans de pujar l’escala, i segons m’explicava el meu avi, que en aquelles dates ja tenia set anys, recordava, que quan plorava la nena a dalt de la sala, l’animal bramava, d’una manera especial, com si es queixés.
A la primera nena li van posar de nom Ventura i a la segona Joaquima, i aquesta criada per la somera va viure vint anys més que l’altra, seria per l’abundància que teia de llet, quan era petita?