Autora: Aurora Bertrana Salazar (Girona, 1899 - Berga, 1974), escriptora.Font: Memòries fins al 1935 / Memòries. Del 1935 fins al retorn a Catalunya. Girona: Diputació de Girona, 1973 i 1975. Col·lecció Josep Pla. Pàgines: 706 (vol. I) i 422 (vol. II). Vist a l'article d'Eva Vàzquez "La millor novel·la, la vida Un rar amor" (El Punt-Avui, 04/10/2013).
Context: Sortir de les illes enmig d'una formidable tempesta encaixava amb el destí aventurer que Aurora Bertrana havia anhelat des que, sent una nena, havia fugit a peu de casa per poder veure el mar. El seu caràcter intrèpid queda tan ben definit des de les primeres pàgines, sovint servint-se de l'oposició amb els seus germans, que descriu com unes criatures passives i dòcils en camí literal de “ser per a la mort”, i el sotmet tan aviat a les dures proves de la misèria i la incomprensió, que s'ha vist en aquestes Memòries una construcció molt calculada de l'heroïna moderna que aspirava a encarnar i que de fet va representar com cap altra en la Catalunya dels anys vint i trenta. Les trapelleries infantils i els seus primers destrets sentimentals (amb un poeta jocfloralesc, amb el desventurat Emili de Riquer, amb els successius violinistes erotòmans dels grups de jazz amb què va tocar) troben així el seu reflex narratiu en les estratègies de supervivència que desplegarà en la maduresa i que no faran sinó endurir-li el cor fins que no en queda més que aquest discurs sense cap llàgrima, distanciat i a estones faceciós. No s'ha d'oblidar que Bertrana va començar a ordenar els seus records el 1966, quan tenia 73 anys i el seu present era tot un altre que el d'aquella noia desimbolta en boca de la qual afirmaria que “el seny és una nosa” i que “el primer que s'ha de fer amb la vida és viure-la i després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa”. En la vellesa, retirada a Vilada, al Berguedà, empobrida i gairebé oblidada, els termes s'han invertit: “Ara, per mi, escriure és viure.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada