Va veure el somriure. Somriure cínic, immoral, de qui es divertia. El somriure no havia canviat, contra ell res no havien pogut els especialistes de la funerària. També ella, la Vanda, es va oblidar de comanar-los-ho, de demanar una expressió més al cas, més d’acord amb la solemnitat de la mort

Autor: Jorge Amado (Jorge Leal Amado de Faria) (10 d'agost de 1912 - 6 d'agost de 2001), escriptor brasiler.


Font: La mort i la mort d’en Quincas Bram d’Aigua. Lapislàtzuli, 2012. ISBN: 978-84-939080-5-8. Traducció: Gabriel de la S. T. Sampol. Vist a Tinta xinesa.



Nota de l'editorial: Jorge Amado és els seus personatges, és totes les emocions i passions que els inunden, és els carrerons obacs i les platges obertes, la rampa dels velers i el mercat; Jorge Amado és a les boques que xuclen les ampolles de canya, a la partida improvisada de la fira d’Água de Meninos i a l’escalfor de les tavernes i els bordells; Jorge Amado és la lluna immensa bahiana, és la barca amarrada a l’arena blanca i el paladar aiguardentós que assaboreix la peixada nocturna que sovint preparen els vells mariners.


Context: Va veure el somriure. Somriure cínic, immoral, de qui es divertia. El somriure no havia canviat, contra ell res no havien pogut els especialistes de la funerària. També ella, la Vanda, es va oblidar de comanar-los-ho, de demanar una expressió més al cas, més d’acord amb la solemnitat de la mort. Continuava aquell somriure d’en Quincas Bram d’Aigua i, enfront d’aquell somriure de befa i goig, què podien fer-hi unes sabates noves -noves de trinca, mentre que el pobre Leonardo havia de fer posar, per segona vegada, mitja sola a les seves-, què podien fer-hi la roba negra, la camisa blanquíssima, la barba afaitada, els cabells amb fixador, les mans posades en oració? Perquè en Quincas es reia de tot allò, una rialla que anava creixent, eixamplant-se, que aviat ressonava dins aquella soll immunda. Reia amb els llavis i amb els ulls, uns ulls que miraven el caramull de roba bruta i sargida, oblidada en un racó pels homes de la funerària. El somriure d’en Quincas Bram d’Aigua.