Què es un retrat sense l'enamorament de la mirada i de la veu i de la manera de parlar?

Nota: Avui fa 105 anys que va néixer l'autora. 


Autora: Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983), escriptora catalana. 


Font: Jardí vora el mar (1967). Barcelona: Club Editor, 1989. Col·lecció Club dels Novel·listes, 53. Vist a op. cit.


Context:    

Però el que li agradava més al senyor Bellom era que li parlés de la Cecília. El primer dia, a la meva caseta, es va quedar plantat davant del balancí. "Era el balancí de la Cecília -li vaig dir-. I aquesta cinta que hi tinc lligada a la barana era la cinta amb què la Cecília es lligava els cabells". I el senyor Bellom va dir: "Era la seva senyora?" "Sí. I de cabells en tenia tants i eren tant fins, que si no se'ls lligava se li escampaven: li fugien de les agulles." I li vaig ensenyar el prestatget amb la llantieta: "L'encenc cada divendres". Darrera de la llantieta, el retrat de la Cecília i, davant, un palet. El senyor bellom va agafar el retrat, se'l va mirar una estona i el va tornar al seu lloc. "¿Però, què es un retrat sense l'enamorament de la mirada i de la veu i de la manera de parlar?" -li vaig dir.

I no li vaig explicar, perquè tenia por de cansar-lo, que la Cecília sempre duia vestits de color lila. Vestidets de teixit d'un quadret lila i blanc. Però, de lluny, semblaven de color de lila llis. Tenia els ulls tirant a verd, menuts, una mica enfonsats, molt lluents. Més aviat baixa que no pas alta, i molt prima, amb le ventre ficat endins. La pell torrada, més que pujada de color a l'estiu. Els cabells era el que tenia més bonic: rossos com el sol i llargs com una cascada. I quan vaig tornar del cementiri vaig arrencar a

cops de puny contra l'eucaliptus fins que em va rajar sang. "Em vols pentinar?", em preguntava. I s'asseia i la pentinava amb una pinta de color de mel. I quan jugàvem pel llit a pegar-nos, de vegades jo em lligava el coll amb els seus cabells i rèiem. Érem un. Com l'eucaliptus, jo vivia alt i tranquil. Amb els braços ben clavats a les espatlles i els peus ben plantats a terra. I en el moment de morir... se'm va morir a les mans, es pot dir com un ocell... em vaig escampar tot. Com si m'haguéssin fet a miques i les haguessin llençades.
Abans de dir-li que la volia, van passar dos anys. Ella treballava a la casa, al temps de la senyora Pepa.

La van llogar perquè ajudés a la cambrera. El primer dia que la vaig veure amb aquell vestidet de romaní i amb aquells cabells tan rossos... potser ningú no s'ho creurà, però vaig estar enamorat dos anys i ella ni va adonar-se'n. Ni la mirava si ens topàvem. Però la sentia.
I ens va ajuntar molt posar flors als gerros. La senyora Pepa l'havia encarregada d'aquesta feina. Jo duia les flors a la casa, les deixava damunt de la taula, a la tribuna, i ella feia els rams i anava guarnint les habitacions amb tot el que jo li duia de bonic del jardí. Un dia, quan vaig deixar la panera plena de flors damunt de la taula, van trucar i ella va córrer a obrir. Abans, es va treure el davantal... Doncs jo vaig afafar el davantal i vaig fer una cosa lletja: vaig mirar què duia a les butxaques. Vaig trobar-hi el palet i me'l vaig quedar. Era la primera cosa que tenia d'ella. Me'l posava a la boca mentre treballava, com si fos un confit. Potser no s'entén que n'estigués tant... però es que ella tenia setze anys, quan la vaig conèixer, i jo anava pels trenta-cinc.

Un dematí mentre preparava un ramet de muscarí-raïm em va preguntar per què reia.

-No ho sé -li vaig contestar-; quan la veig em vénen ganes de riure.

I és que, així que la veia, em venia com un endolciment. Però no he explicat com va començar la història del palet. Era una tarda que estava núvol. Jo podava els rosers i la vaig veure venir de lluny. Venia d'escombrar el mirador i caminava a poc a poc. Tot d'una va començar un xàfec. Ella es va arrecerar sota d'una morera i jo vaig deixar la feina i em vaig anar a aixoplugar al seu costat.

Enraonàvem de la pluja i tot d'una va callar i es va quedar com encantada: mirava el palet, que tenia als peus. Després el va collir i se'l va ficar a la butxaca sense dir res. Era blanc, és blanc, però semblava més blanc perquè estava mullat de pluja; i la tira negra que el volta semblava més negra. Sec, ni és tan blanc ni la tira és tan negra. Quan va parar de ploure se'n va anar corrents.

Fa prop de vint anys que va morir... ¡N'hi ha hagut de dones que m'han rondat! A trompons. D'aquí dintre i de fora, del poble. No hi ha hagut res a fer. Totes eren dones. Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa.

I ja és hora que torni a parlar dels senyorets.