Font: "L'accident (represa)". A Viure i veure / 2. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1990 ((1991, 3a ed).
Context: Aquella vegada va ser la darrera que vaig veure la Rosa Suau. Em van donar d'alta a mi abans que no pas a ella, no va admetre la meva visita de comiat i quan vaig tornar a Cardó ja feia dies que n'havia sortit. Ens vam escriure, és clar. Però mai el gènere epistolar no hauria pogut fer de pont damunt la turbulència del torrent. I encara menys en unes cartes que, al cap d'uns breus mesos, la censura franquista examinaria amb lupa, que la Rosa m'escriuria en espanyol i que jo (com podia pretendre cap mena de dissimulació si ho feia des d'un camp de concentració francès?) respondria en la nostra llengua malgrat el contingut de desafiament que en aquell moment podia tenir, convençut, a més a més, que en bona ètica no podien responsabilitzar la Rosa en cap sentit. («En bona ètica»; que idiota, oi?) La darrera carta no la hi vaig enviar per correu: la vaig donar a un xicot del camp de Prats de Molló que havia optat per tornar a Catalunya. El van escorcollar i la hi van prendre? Ho ignoro. Però la Rosa mai no em va respondre. Li proposava que intentés de passar a França i li assegurava que ens casaríem de seguida que ens retrobéssim en llibertat. Ara, és clar, vist del cim de la peanya de la meva edat, no té gens de mèrit consignar com hauria estat de diferent la meva vida si la Rosa hagués rebut aquella carta o bé si els seus pares l'haguessin deixada sortir o, encara —és l'aspecte decisiu i per això el deixo per al final de la hipòtesi—, si ella s'hagués volgut convertir en la meva dona. Si no fos que sóc un senyor ja tan vellet, m'agradaria d'escriure una novel·la l'eix de la qual fos un doble joc, el derivat d'un sí i les conseqüències d'un no, operant damunt unes mateixes persones.
