La bona literatura mai no és un fet revolucionari sinó la constatació perpètua del principi conservador que diu que la realitat és tal com és

Autor: Valentí Puig i Mas (Palma, Mallorca, 14 d'abril de 1949), escriptor i crític literari.


Font: Porta incògnita. Barcelona: Destino, 2002, p. 53.


Foto: Carles Mercader.

D'on ve la profunditat de l'amor sinó de la negació del coneixement? El que en el coneixement és mediocre en l'amor es torna absolut. Tot coneixement objectiu és mediocre; posa en relació els objectes i els fa perdre valor. Coneixem una cosa per fer-la igual a les altres; com més coneixem, més comuna, vulgar i mediocre es torna la realitat, perquè el coneixement mai no 'salva' res, sinó que progressivament destrueix l'ésser

Autor: Emil Cioran (Raşinari, Transsilvània, 8 d'abril de 1911 -  
París, 20 de juny de 1995), filòsof romanès.

Font: El libro de las quimeras. Barcelona: Tusquets Editores, 1996.

Sinopsi: El libro de las quimeras es en realidad el primer verdadero ajuste de cuentas de Cioran con la ilusión omnipresente en la que vive, cegado, engañado y envilecido por sus propias quimeras, el ser humano. No obstante, pese a su desgarro y su desesperación, Cioran encuentra en la vida elementos para reconciliarse con ella. Uno de ellos, la música y, aquí, Mozart: «Siempre que escucho su música me crecen alas de ángel», o «No quiero morir, porque no puedo concebir que un día sus armonías me sean extrañas para siempre»...

Als jurats de certàmens literaris catalans, l'únic que els espanta és la realitat

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català.


Font: Mercè Rodoreda - Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Barcelona: Club Editor, 2008, p. 63. Carta del 23 d'octubre de 1961, des de Barcelona.


Foto: Lletres.net.

Avesar-se a la realitat serà un llarg procés: passaran alguns anys fins que ja no em sentiré exiliat, exiliat d’un exili encara més dolorós que l’altre, i serà un doble procés perquè al mateix temps m’hauré d’habituar, i acceptar, que si la meva ciutat no hagués crescut durant el temps que en vaig ser fora, hauria significat que s’havia atrofiat. Ara és tan fàcil de comprendre!

Autor: Avel·lí Artís-Gener, Tísner (Barcelona, 28 de maig de 1912 - 7 de maig del 2000), escenògraf, periodista, ninotaire, traductor i novel·lista català.

Font: Al cap de 26 anys, Barcelona: Editorial Pòrtic, 1972. Vist a "Memoria y Retorno Del Exilio Republicano Catalán", de Roser Pujadas Comas d’Argemir (Universitat Rovira i Virgili i Universitat Autónoma de Barcelona).


Equivalent: Acostumbrarse a la realidad será un largo proceso: pasarán algunos años hasta que ya no me sienta exiliado, exiliado de un exilio aún más doloroso que el otro, y será un doble proceso porque al mismo tiempo me tendré que habituar, y aceptar que si mi ciudad no hubiera crecido durante el tiempo que estuve fuera, habría significado que se había atrofiado. ¡Ahora es tan fácil de comprender! [ES] [Traducció de Roser Pujadas Comas d’Argemir]

Tant li fa que la lectura o la contemplació artística ens serveixin d'evasió, que eixamplin la realitat o l'enriqueixin, la sublimin o la idealitzin; o bé, contràriament, que ens descobreixin l'angoixa, el dolor, la injustícia o el mal. Ens descobreix el món; o, millor, ens hi descobreix; perquè qui hi trobem és a nosaltres mateixos, encara que només sigui en la forma parcial, fragmentada, en què vivim i ens entenem. Perquè l'art, la literatura, en darrer terme, no són altra cosa que un mirall, però no un mirall pla, sinó un mirall projectiu, com el cinema [...] I, gràcies a aquest mirall, el no-res de la nostra petita vida mereix ser viscuda

Autor: Jordi Castellanos (Tagamanent, 1946 - Barcelona, 19 d'octubre del 2012), assagista, crític literari i historiador de literatura. Catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, especialista en el modernisme català i exprofe meu.

 
Imatge 1: Del web creat per homenatjar Jordi Castellanos.



Imatge 2: Amb Alan Yates, final dels 70.

 
Font: “Quan les torres cauen. Reflexions entorn de la crisi de les Humanitats”. Lliçó inaugural del curs acadèmic 2002-2003 de la Universitat Autònoma de Barcelona. Vist al web de la UAB sobre Jordi Castellanos.

L’autèntica realitat és que qualsevol crítica cap als defectes d’una altra cultura és ràpidament interpretada com una forma velada de racisme, fet que evidencia fins a quin punt el multiculturalisme ha arribat a coartar el debat públic sobre aquestes qüestions

Autor: Patrick West (Londres, 1974), escriptor freelance establert al Regne Unit i a Irlanda. Es va graduar a la Universitat de Manchester el 1997 amb un màster en Història Cultural.

 
Font: Les misèries del multicuralisme. Edicions La Mussara, 2013, p. 53. 


Context: Aquest respecte i potenciació de les cultures no autòctones van sovint acompanyats d’un simultani menyspreu i un escarni de la cultura britànica. A l’escola, quan s’ensenya història, no es posa l’accent en el paper que el Regne Unit ha tingut com a precursor de la democràcia parlamentària, o en el fet que ha estat un dels primers països a abolir l’esclavitud, o que ha estat un refugi per a totes aquelles persones que fugien de persecucions, o que ha estat una de les nacions més tolerants i pacífiques que hagin existit mai. Al contrari, se’ns ensenya que ens hem d’avergonyir del nostre abominable passat colonial i opressor, que encara avui té un llegat en forma d’un endèmic racisme social i, en l’àmbit públic, de “racisme institucional”. Multiculturalisme no significa —tal com hauria de significar— comprometre’s en un esperit de respecte mutu i tolerància mentre es va produint l’assimilació dels nouvinguts; el terme, en canvi, s’ha transmutat en una mena d’autoodi en què tot el que és dels “altres” s’ha de preservar i valorar, i tot allò percebut com a autòcton és vist amb indiferència o menyspreu.

Continuo sorprenent-me del món, continuo sent un nen. En la infantesa ens formem per a la resta de la vida. Les preguntes més transcendentals vénen de la infantesa. És el període en què passem de la fantasia a la realitat i en el qual ens resistim a acceptar aquest nou món. Crec que és el veritable moment en què som rebels, i també innocents. En la recerca de conservar aquest món és que podem convertir-nos en assassins, policies, lladres o escriptors

Autor: Harold Kremer (Buga, Colòmbia 1955), escriptor.


Font: "El sueño de la muerte", entrevista amb Harold Kremer, per Marcos Fabián Herrera Muñoz. Vist a e-Kuóreo.


Context: Yo sigo sorprendiéndome del mundo, sigo siendo un niño. En la niñez nos formamos para el resto de la vida. Las preguntas más trascendentales vienen de la niñez. Es el período en el que pasamos de lo fantástico a lo real y en el que nos resistimos a aceptar ese mundo nuevo. Creo que es el verdadero momento en que somos rebeldes, y también inocentes. En la búsqueda de conservar ese mundo es que podemos convertirnos en asesinos, policías, ladrones o escritores. Yo diría que el recurso de utilizar un narrador niño (en El prisionero de papá, por ejemplo) es contar un relato en el que ese personaje no tiene juicios o, si los tiene, son equivocados, o no son propios sino de los adultos. Esa carencia de competencia, esas limitaciones, le dan una carga semántica nueva al relato, convirtiéndolo, a veces, en un texto extraño (por ejemplo el comienzo de la novela de William Faulkner El sonido y la furia o la inocencia frente a la interpretación del narrador del cuento Es que somos muy pobres, de Rulfo). Esta focalización de una historia simple puede convertirse en un relato sugestivo, lleno de matices, de simbología y de candidez frente a la interpretación de un universo. 

Servidor, mig de Nou Barris, mig de Sant Andreu, és un català dels de tota la vida. És a dir, amb els quatre avis de fora. Mai, ni un quart d’hora, he estat nacionalista. Sóc d’aquells a qui les pàtries perdudes i llunyanes els fan més mandra que les futures i possibles. Sóc dels que creuen que la rebel·lió catalana ha de ser completa i ha de portar-nos a reconstruir tots els discursos i totes les realitats. Sistema productiu inclòs. Tot alhora. I amb alegria

Autor: Antonio Baños (Barcelona, 1967), periodista.


Citació completa: Aquest és un llibre sobre Catalunya i el seu destí com a nació. Una reflexió periodística sobre els motius i les raons que acumulen els que creiem en les bondats evidents d’un procés d’independència. El llibre, ja ho llegireu, no té pretensions científiques, ni mètodes acadèmics, ni dades exhaustives. És un conjunt d’idees per fer més fàcils, relaxades i engrescadores la discussió i la reflexió. Servidor, mig de Nou Barris, mig de Sant Andreu, és un català dels de tota la vida. És a dir, amb els quatre avis de fora. Mai, ni un quart d’hora, he estat nacionalista. Sóc d’aquells a qui les pàtries perdudes i llunyanes els fan més mandra que les futures i possibles. Sóc dels que creu[en] que la rebel·lió catalana ha de ser completa i ha de portar-nos a reconstruir tots els discursos i totes les realitats. Sistema productiu inclòs. Tot alhora. I amb alegria. 


Font: Text de contraportada del llibre La rebel·lió catalana. Notícia d'una república independent. Barcelona, La Butxaca, 2013.  


Foto: Vista a La Butxaca.

El millor remei contra l'optimisme és la realitat. [En un llibre d'aforismes les obvietats no haurien d'estar permeses.]

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), escriptor, llicenciat en història i filosofia.

Font: Del recull d'aforismes Viure mata. Editorial Fonoll, 2006, p. 22.

Quan érem infants, va ser la forma d'aproximar-nos al món, de comprendre'l. La nostra llengua era l'eina que ens descobria la pròpia realitat. A través de les paraules, balbucejants primer, rotundes més endavant, ens explicàvem la vida. Compreníem que el món és ample i divers

Autora: Maria de la Pau Janer i Mulet (Palma, Mallorca, 13 de gener de 1966), escriptora.

Font: D'un article al diari Avui, el 5 de març del 2005. Vista al butlletí número 734 (04/12/2012) d'InfoMigjorn. 

Foto: © Toni Catany.

Ja no hi ha societats, sinó societats anònimes./ Empreses en lloc de nacions./ Consumidors en lloc de ciutadans./ Aglomeracions en lloc de ciutats./ No hi ha persones, sinó públics./ No hi ha realitats, sinó publicitats./ No hi ha visions, sinó televisions./ Per elogiar una flor, es diu: Sembla de plàstic.

Autor: Eduardo Galeano (Montevideo, 3 de setembre de 1940), periodista i escriptor uruguaià. 


Poema complet: 

Está envenenada la tierra que nos entierra o destierra.
Ya no hay aire, sino desaire.
Ya no hay lluvia, sino lluvia ácida.

Ya no hay parques, sino parkings.

Ya no hay sociedades, sino sociedades anónimas.
Empresas en lugar de naciones.
Consumidores en lugar de ciudadanos.
Aglomeraciones en lugar de ciudades.
No hay personas, sino públicos.
No hay realidades, sino publicidades.
No hay visiones, sino televisiones.
Para elogiar una flor, se dice: Parece de plástico.


Font: "Vista del crepúsculo, al fin de siglo". A: Patas arriba. La escuela del mundo al revés (1998). Vista a Conectados y austeros.

Ets la realitat distorsionada més bonica de la meva vida

Autora: Spinetita, piuladora. 

Original: Eres la realidad distorsionada más bonita de mi vida. [ES]   

Font: Vista al seu Twitter.

Cap amor no és possible ni cap esperança no es fa realitat si tens por que t’enganyin

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.

Font: "El dret d'intentar-ho", article publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta (06/11/2012).

La paraula 'ideologia' té ara un matís clarament negatiu. Aleshores, en comptes d'ideologia, tenim la il·lusió que estem en contacte directe amb la realitat

Autor: Carlos Lévy (30 de juliol de 1949), doctor en filologia clàssica i professor de llengua i literatura llatines a la Universitat de París-Sorbona.

Font: D'una entrevista a El Periòdic d'Andorra.

Foto: Àlex Lara.

No hi ha coses estranyes, el que és estrany és la realitat. La part de somni de la persona humana és tan veritable com el tocar de peus a terra

Autor: Pere Calders (Barcelona, 29 de setembre de 1912 - 21 de juliol de 1994), escriptor, periodista i dibuixant català. 

Font: Vista a l'article "Pere Calders, l'escriptor que tocava de peus al cel".  (ARA, 16/06/2012)

Foto: Francesc Melcion.

Una llengua no pot viure abstreta de la realitat, com una essència absoluta. Com un arbre no pot viure abstret de la terra on enfonsa arrels

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre de 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català.

Font: Del pròleg d'El garrell, de Loís Delluc (El Club dels Novel·listes, 1963). Vista al web de l'Any Sales-Calders-Tísner, en què es commemora el centenari del naixement dels tres escriptors.

El periodisme és una feina molt important en la nostra societat perquè la lliure circulació d'idees i l'explicació de la realitat des d'òptiques honrades per part dels periodistes ens permet, als ciutadans, disposar d'informacions fiables

Autor: Joaquim Maria Puyal i Ortiga (Barcelona, 24 de març de 1949), periodista català.

Font: Discurs amb motiu del premi com a Català de l'Any (22/05/2012).

La poesia no és una cambra closa on es crea un món fals d'ensomni. La poesia és un alliberament, és una evasió, però una evasió dins la veritable realitat

Autor: Marià Manent i Cisa (Barcelona, 1898 - Barcelona, 1988), escriptor català.

Citació més llarga: La poesia no és una cambra closa on es crea un món fals d'ensomni. La poesia és un alliberament, és una evasió, però una evasió dins la veritable realitat [...]
Aquesta evasió és, al capdavall, un misticisme. La relació directa, plena d'emoció i d'amor, que estableix entre l'ànima i el món. El fruit d'aquesta emoció és una poesia pura, que troba la seva matèria en la realitat present. Aquesta poesia de descobriment no cerca el motiu del seu cant en èpoques antigues i països llunyans, mig irreals o de llegenda, com fa la poesia artificiosa.

Font: "L'aroma d'arç" ("24 de juliol de 10919") A: Dietari dispers. Vista aquí.