Cap als rojos he sentit sempre una repugnància semblant a la que senten les damisel·les cap a les rates

Autor: José Maria García Rodríguez (Muros, Galícia, 6 de febrer de 1912 - San Juan, Puerto Rico, 2006), advocat, jutge, diplomàtic i escriptor. 


Original: Hacia los rojos, he sentido siempre parecida repugnancia a la que sienten las damiselas hacia las ratas. [ES]


Imatge: Del diari ABC (11 d'agost de 1979).


Font: D'un article al diari Solidaridad Nacional, òrgan de la Falange. Recollit a Fantasmones rojos: La venjança falangista contra Catalunya (1939-1940), edició a cura d'Eulàlia Pérez i Vallverdú. Barcelona: Acontravent, 2009. ISBN: 9788493676575. Vist a EditantAcontravent.


Resum argumental del llibre: 'Entre els anys 1939 i 1940, el periodista Miguel Utrillo Vidal va dirigir i participar activament en la secció "Fantasmones rojos", una sèrie de retrats de polítics, escriptors, poetes, músics, etc., que es publicava regularment al diari falangista de Barcelona Solidaridad Nacional, i que eren escrits per col·laboradors diversos del periòdic.
"Fantasmones rojos" és, sense cap mena de dubte, la mostra més brutal de com Miguel Utrillo Vidal i els seus camaradas victoriosos van dur a terme una de les operacions de càstig més salvatges contra el catalanisme cultural i polític i els màxims representants de la Segona República. Carregats d'odi i rancúnia, marcats per la misèria moral més profunda, van insultar i difamar, van trepitjar l'honor de les persones, els van acusar injustament i els van condemnar. I tot això amb la impunitat que donava ser amos de la victòria i representants de la màxima "Ha llegado España".
Sota la mirada benèvola de les noves autoritats i la complicitat d'amics i companys de la nova situació, Miguel Utrillo i els seus camaradas van poder carregar sense pietat contra Francesc Macià, Pau Casals, José Antonio de Aguirre, Carles Riba, Pompeu Fabra, Ramon Peypoch, etc., amb la seguretat que mai no haurien de demanar perdó i el convenciment que allò formava part de la la "justicia de Franco"'.

¡Quantes discussions havíem tingut abans de decidir quina bandera hissaríem! Els uns volien la negra, altres la roja, altres la roja i negra, altres la republicana (amb la particularitat que, en aquell temps, ningú no sabia com era la bandera republicana); és curiós que la idea més simple, hissar la bandera catalana –que era la que tots coneixíem i que ens representava a tots–, no ens va passar ni un sol moment per la imaginació

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 

 


Context: —Que consti que la meva tia no té res d'espanyolera tot al contrari, sempre ha tingut més aviat una flaca per Don Carles i la Santa Tradició. Però ¿et penses que he vingut expressament a parlar-te de la tieta? Posats a parlar d'aquells temps, els temps de la Dictadura, ¡ podríem. evocar tants records! És aleshores, durant la Dictadura que tu i jo ens vam conèixer, ja cap a les acaballes del batxillerat. Recordaràs que era el 1929 quan vam començar junts la carrera. I corria el desembre de 1930, si no em falla la memòria, quan vam armar aquella formidable saragata, ¿te'n recordes? La Trini venia amb nosaltres; tu feia poc que la coneixies, ens vam enfilar per la teulada de la Universitat a hissar aquella bandera, la bandera republicana federal. ¡Quantes discussions havíem tingut abans de decidir quina bandera hissaríem! Els uns volien la negra, altres la roja, altres la roja i negra, altres la republicana (amb la particularitat que, en aquell temps, ningú no sabia com era la bandera republicana); és curiós que la idea més simple, hissar la bandera catalana -que era la que tots coneixíem i que ens representava a tots-, no ens va passar ni un sol moment per la imaginació.

Font: Incerta glòria (1956). Imatge vista al Twitter de l'Oriol Jara i context a Lletres.net.