Darrere de cada aforisme, de la cuirassa d'acer que cobreix cada aforisme, s'hi amaga una idea nua

Autor: Manuel Neila Lumeras (Hervás, Càceres, 1950), escriptor, crític literari i traductor.


Font: "El aforismo español del Siglo XX". A: Ínsula, núm. 801, setembre del 2013. Madrid: Espasa. Vist a Literatura y Razón.


Original: Detrás de cada aforismo, de la coraza de acero que cubre cada aforismo, se esconde una idea desnuda. [ES]

 

Qualsevol persona que es dutxa té una idea

Autor: Pau Garcia-Milà (Olesa de Montserrat, 1987), empresari informàtic i comunicador.



Font: D'una entrevista a La Vanguardia (18/02/2013). 

Com que la bellesa és tan difícil i àvida i és de tan poc rendiment literari, tan abstracta i mental, els poetes han projectat, sobre les flors i sobretot sobre les roses, una idea moral: hi han projectat la malenconia que produeix la brevetat de les coses, la tristesa de la seva fugacitat. La moral és sempre molt productiva i d'una dialèctica inacabable

Nota: Avui fa 32 anys que va morir Josep Pla.


Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.

Font: Articles amb cua. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 473.

I, malgrat tot, encara hi ha joves que senten als llavis l’estremiment de les velles paraules. I, malgrat tot, encara la idea s’alça perenne, dient que els esforços no poden ser inútils

Autor: Xuan Bello Fernán (Paniceiros, Tineo, Astúries, 1965), escriptor en asturià.


Context:

Fervor
En aquesta Astúries on vivim, tot es converteix en símbol i al·legoria. Tinc la impressió que cada frase que es diu, cada mot que es pronuncia, es transforma immediatament en un argot propi d’enterraments, en material, més o menys solemne, d’epitafi.

Diem que cal tirar endavant qualsevol projecte i, en aquest segle en què ens trobem, el que comencem a veure és el final conegut. Diem Astúries i, en el fons de la nostra consciència, floreix una mena de remordiment. Un dia, en el mirall fantasmagòric de l’ànima, vam albirar els reflexos de la llum del món; i ara, quan tanquem els ulls i busquem en la memòria el goig d’aquells dies, només recordem ecos sords, pàl·lids esclats, paraules maldestres que proven d’aixecar en el no-res aquella llum, aquell descobriment que ens havia fet més grans i millors.

Astúries, si no hi posem remei, s’acaba. Amb una societat corrupta, i amb ganes de corrompre’s, que ni tan sols té força ni intel·ligència per a salvar la pròpia llengua, anem d’una banda a l’altra a empentes i rodolons, somnàmbuls, intuint possibles finals.

I, malgrat tot, encara hi ha gent porfidiosa que diu que tot té solució. I, malgrat tot, encara hi ha joves que senten als llavis l’estremiment de les velles paraules. I, malgrat tot, encara la idea s’alça perenne, dient que els esforços no poden ser inútils.

Tant d’amor per la llengua, tant d’amor per Astúries, no pot ser en va. Que no ens diguin que no podem, que no serem capaços, que no ens diguin que el fervor de tants anys serà estèril.


Font: "La neu i altres complements circumstancials". A: La neu i altres complements circumstancials. Martorell: Adesiara, 2010, p. 67-70. Traducció de Jordi Raventós. Vist a Visat.cathttp://www.visat.cat/espai-traductors/cat/fragments/567/285/0/24/llati/jordi-raventos.html.

Tenir ideologia no és tenir idees. Aquestes últimes no són com les cireres, sinó que vénen soltes, fins al punt que una mateixa persona en pot ajuntar diverses que es troben en conflicte les unes amb les altres. Les ideologies són, en canvi, com paquets d'idees preestablerts, conjunts de tics fisionòmicament coherents, com trets classificatoris que es copertanyen en una taxonomia o tipologia personal socialment congelada

Autor: Rafael Sánchez Ferlosio (Roma, 4 de desembre de 1927), escriptor espanyol. 


Context original: (Usos.) A ninguna palabra se le pide ya ningún otro orden de verdad que el que pueda pedírsele a la hora. La verdad que se pide a los relojes consiste en que cada uno de ellos diga la hora que están diciendo los demás. Cuál tiene que ser ésta, es algo arbitrariamente convenido. Pero en la misma medida en que la exigencia de verdad se ha reducido a esto, tanto más poderosa y prepotentemente se afana en exigirlo. Por eso a lo que se atiende es a la fisonomía y el aspecto externo de una frase, al aire de familia de un decir, a su valor de gesto en un determinado código de convenciones, como las caracterizaciones del vestido, por las que cada cual suele vestirse —o disfrazarse— de aquello por lo que quiere ser tomado, del tipo por el que quiere pasar, del personaje que desea representar. El que no quiere ser tomado por algo que desprecian o reprueban aquellos a quienes quiere agradar o por quienes desea ser aprobado y aceptado se guardará muy bien de decir una palabra que sea característica de aquellos por los que no desea ser tomado. Tener ideología no es tener ideas. Estas no son como las cerezas, sino que vienen sueltas, hasta el punto de que una misma persona puede juntar varias que se hallan en conflicto unas con otras. Las ideologías son, en cambio, como paquetes de ideas preestablecidos, conjuntos de tics fisionómicamente coherentes, como rasgos clasificatorios que se copertenecen en una taxonomía o tipología personal socialmente congelada. Sólo hay unos cuantos tipos de persona, y cada cual desea ser reconocido por aquellos a quienes pertenece. Esta es la única función de las ideologías; y las ideas, encerradas en paquetes tales, se ven supeditadas a ese único y tristísimo papel. 


Font: Vendrán más años malos y nos harán más ciegos. Barcelona: Destino, 1993, p. 80-81. Vist a Señales al margen.

Fins i tot les idees més optimistes agafen un cotxe de morts per passejar pel meu cervell

Autor: Oliverio Girondo (Buenos Aires, 17 d'agost de 1891 - 24 de gener de 1967), poeta argentí.

Original i context: Mis nervios desafinan con la misma frecuencia que mis primas. Si por casualidad, cuando me acuesto, dejo de atarme a los barrotes de la cama, a los quince minutos me despierto, indefectiblemente, sobre el techo de mi ropero. En ese cuarto de hora, sin embargo, he tenido tiempo de estrangular a mis hermanos, de arrojarme a algún precipicio y de quedar colgado de las ramas de un espinillo.
Mi digestión inventa una cantidad de crustáceos, que se entretienen en perforarme el intestino. Desde la infancia, necesito que me desabrochen los tiradores, antes de sentarme en alguna parte, y es rarísimo que pueda sonarme la nariz sin encontrar en el pañuelo un cadáver de cucaracha.
Todavía, cuando llovizna, me duele la pierna que me amputaron hace tres años. Mi riñón derecho es un maní. Mi riñón izquierdo se encuentra en el museo de la Facultad de Medicina. Soy poliglota y tartamudo. He perdido, a la lotería, hasta las uñas de los pies, y en el instante de firmar mi acta matrimonial, me di cuenta que me había casado con una cacatúa.
Las márgenes de los libros no son capaces de encauzar mi aburrimiento y mi dolor. Hasta las ideas más optimistas toman un coche fúnebre para pasearse por mi cerebro. Me repugna el bostezo de las camas deshechas, no siento ninguna propensión por empollarle los senos a las mujeres y me enferma que los boticarios se equivoquen con tan poca frecuencia en los preparados de estricnina.
En estas condiciones, creo sinceramente que lo mejor es tragarse una cápsula de dinamita y encender, con toda tranquilidad, un cigarrillo. 

Font: Espantapájaros, 6 (1932). A Wikiquote i a Poesi.as.

El refrany ve a ésser un llibre de saviesa obert a tothom, que abraça, gairebé, tots els temes de la vida diària, que condensa idees, sentiments, consells i normes de capteniment i que ofereix les més variades opcions a qui vulgui extreure'n experiències i ensenyament

Nota: Avui fa 54 anys que va morir Joan Amades. 

Autor: Joan Amades i Gelats (23 de juliol de Barcelona, 1890 - Barcelona, 17 de gener de 1959), etnòleg i folklorista català.

Font: Parés i Puntas, Anna. Tots els refranys catalans. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 11. Vista a Viquidites.

Cal castellanitzar Catalunya... Cal pensar en espanyol, parlar espanyol i portar-se com a espanyol, i això de bon grat o per força. El soldat i el mariner català han d'anar a servir en altres regions d'Espanya per freqüentar un altre tracte i adquirir altres hàbits i costums. De brusc, insubordinat, groller i bast com és en general el català, es tornarà amable, transigent amb les idees dels altres i educat

Autor: Revista Ejército y Armada, 1906.

Context: Hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el catalán se volverá amable, transigente con las ideas de los demás y educado. El día 1º de febrero no debe haber un solo soldado en la región catalana siendo substituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra".

Font: Vista aquí.

¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d'imaginar la idea de zero? I dic imaginar una idea. Evidentment cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero —la nul·litat—, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!

Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.

Font: Diccionari per a ociosos (1964).

Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.

anar tiempo, ¿no es siempre perder la vida?

Autor: José Bergamín Gutiérrez (Madrid, 30 de desembre de 1897 - Hondarribia, Guipúscoa, 28 d'agost de 1983), asssagista, poeta i dramaturg espanyol.

Original: Al que se le mete una idea en la cabeza se vuelve loco. Las ideas no deben meterse en la cabeza, sino salir de ella. Salir corriendo, fugitivas. La cabeza no es una madriguera. [ES]

Font: Las ideas liebres. Destino, Barcelona, 1998. Vista al bloc Documenta minima.

(Declaració de principis) Tinc idees però no tinc prosa: estic condemnat a l'aforisme

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), escriptor, llicenciat en història i filosofia.

Font: Del recull d'aforismes Viure mata. Editorial Fonoll, 2006, p. 44.

agafa la punta/ d'aquest mot que t'encisa/ -so només de primer, després un inici d'idea/ que en desprens amb sorpresa/ com un fruit ignorat sota clofolla

Autor: Miquel Arimany i Coma (Barcelona, 1920 - 1996), escriptor i editor català.

Font: "Agafa, agafa't, gira". A: Poesia 1938-83. Barcelona, 1985. Vista al Diccionari der sinònims de frases fetes (2a ed. revisada), de M. Teresa Espinal. Barcelona / València, 2006.

Foto: © Fototeca.cat.

El periodisme és una feina molt important en la nostra societat perquè la lliure circulació d'idees i l'explicació de la realitat des d'òptiques honrades per part dels periodistes ens permet, als ciutadans, disposar d'informacions fiables

Autor: Joaquim Maria Puyal i Ortiga (Barcelona, 24 de març de 1949), periodista català.

Font: Discurs amb motiu del premi com a Català de l'Any (22/05/2012).

Un intel·lectual és un consumidor d'idees, ja no fa falta ser un creador

Autor: Tom Wolfe (Richmond, Virgínia, Estats Units, 2 de març de 1931), periodista i escriptor estatunidenc.

Equivalent: Un intelectual es un consumidor de ideas, ya no hace falta ser un creador. [ES]

Font: D'una entrevista a El País (20/03/2005). Vista al bloc Cites.

Tota idea, per bona que sigui, es fa dolenta quan s’escampa massa

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 1912-1983), escriptor i editor català.

Font: De la novel·la Incerta glòria. Vista al Twitter dedicat a Joan Sales, de Lletres.net.

Nota: Aquest any en fa cent que va néixer Joan Sales.