Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris infeliç. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris infeliç. Mostrar tots els missatges

dimecres, 12 de juny del 2013

Los renegats de la mena a què em refereixo, són los més infeliços. No són los que en política canvien de casaca, ni els que en religió canvien de creències. [...] Los renegats a què em refereixo jo, són los que, per ser fins, detesten la seva pàtria. Per a fer-hi menos embuts: són los catalans que es donen vergonya de ser fills de Catalunya



Autor: Frederic Soler i Hubert [pseudònim: Serafí Pitarra] (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 - Barcelona, 4 de juliol de 1895), comediògraf, dramaturg i poeta romàntic, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra. 


Foto: D'aquí. 


Font: "Los Renegats". A: La Ilustración Sabadellense. Sabadell, núm. 2 (octubre 1884), p. 15-16. Vist al diaria Ara (20/11/2012).


Context: 

[...] Los renegats de la mena a què em refereixo, són los més infeliços. No són los que en política canvien de casaca, ni els que en religió canvien de creències. [...] Los renegats a què em refereixo jo, són los que, per ser fins, detesten a la seva pàtria. Per a fer-hi menos embuts: són los catalans que es donen vergonya de ser fills de Catalunya. [...] N'hi ha de descarats, de vergonyants i d'estúpids.
Los descarats són los que, dolgui a qui dolgui, reneguen de Catalunya, i del caràcter català, i de la llengua catalana, i de tot lo que puga significar record o imatge de la seva pàtria. Los vergonyants són los que en reneguen quan parlen amb castellans o amb los que hi simpatitzen, i al davant d'un català de cor, abaixen veles, i tot lo més que fan, és dir que el castellà té més dulçura, i que hi parlen perquè les criatures n'aprengan. Los estúpids són los que creuen que el català fa ordinari, perquè senten que los camàlics i los treballadors de la Riba hi parlen, i com que veuen que els coronels i els generals manen l'exercici en castellà i no es recorden de que els assistents lo parlen, veus aquí que troben que han de demostrar finura, renegant de la llengua dels seus pares.
Los descarats, per mica que pugan se'n van a viure a Madrid, o, si no poden, quan los hi parleu, vos contesten sec i net en castellà, encara que la persona amb qui parlen, sàpiga que los pares d'ells eren uns catalanassos sastres del carrer de baix, o uns espardenyers del Padró, fills de la Conca, que de resultes d'una grossa de Nadal, van arribar al cim del temple de la fortuna. [...]
No és lo meu ànimo, ni és possible pensar-ho, que jo vulga despreciar ni als castellans ni a la llengua castellana; estimo a n'ells com a compatriotes, i admiro la llengua comuna de les més hermoses que es parlen; lo meu objecte solament és mirar si puc posar en ridícul als que reneguen de sa pàtria, i tant me repugna un català que vulga ser castellà, com repugnaria un castellà que volgués ser d'una altra terra. [...]



divendres, 22 de febrer del 2013

Mai no heu d'incórrer en aquesta monstruosa ironia de l'homenatge al soldat desconegut, a aquest pobre heroi anònim per definició, mort al camp de batalla, i que, si per un miracle aixequés el cap per dir-nos: "Jo em dic Pérez", hauríem de tornar a enterrar-lo, cridant-li: "Torna a la tomba, oh, Pérez infeliç!, perquè res d'això no fa amb tu."


Nota: Avui fa 74 anys que va morir Machado. 


Autor: Antonio Machado (Sevilla, 26 de juliol de 1875 - Cotlliure, Rosselló, 22 de febrer de 1939), poeta espanyol.

 
Original: Nunca debéis incurrir en esa monstruosa ironía del homenaje al soldado desconocido, a ese pobre héroe anónimo por definición, muerto en el campo de batalla, y que, si por milagro levantara la cabeza para decirnos: "Yo me llamo Pérez", tendríamos que enterrarle otra vez, gritándole: "Torna a la huesa, ¡oh Pérez infeliz!, porque nada de esto va contigo". [ES]


Font: Juan de Mairena: sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo. Madrid: Castalia, 1971.  Vist a Niebla eterna. 


Imatge: "Tomba del soldat desconegut, Ljuba Markovic. Extreta del mateix bloc Niebla eterna.


divendres, 8 de febrer del 2013

El fetitxista és l'ésser més infeliç en aquest món, perquè desitja una sabatilla de dona i s'ha d'acontentar amb la dona sencera



Autor: Karl Kraus (Jičin, Bohèmia, 28 d'abril de 1874 - Viena, 12 de juny de 1936), escriptor austríac.

Equivalent: El fetichista es el ser más infeliz en este mundo, porque desea una zapatilla de mujer y tiene que contentarse con la mujer entera. [ES] [Traducció de Guillermo Fernández]

 Font: "Antología de aforismos". (Revista de la Universidad de México).

Foto: Batfaggery.


dimarts, 20 de novembre del 2012

Fill de puta, no marxes? L’abisme és un perill/ pel ramat i les plantes. Infeliç, ¿quin bandarra/ sopa a la teva mina? ¿No veus el port senzill/ del clar de lluna? El brau prepara la guitarra

Autor: Joan Brossa i Cuervo (Barcelona, 19 de gener de 1919 - Barcelona, 30 de desembre de 1998), dramaturg, melòman, cinèfil, mag, artista i poeta (que era com més li agradava definir-se) català.


Poema complet:
Fill de puta, no marxes? L’abisme és un perill
pel ramat i les plantes. Infeliç, ¿quin bandarra
sopa a la teva mina? ¿No veus el port senzill
del clar de lluna? El brau prepara la guitarra

per les portes i els cràters. Trist cabdell de cordill,
avar de les ortigues, tanques el cel amb barra
i degolles els bous. ¿Per què no marxes, fill
de puta? ¿Per ventura la tenebra t’amarra

damunt de tu mateix? ¿O potser el teu gran cul
troba el món tosc i gruny i amaga l’arma bruta?
Oh poble, salta el mar! Rebat aquest insult

tan sinistre, amor meu. Escorxa el qui et disputa
la paret de la platja. Ah, tant d’odi insepult,
suma de res! Per què no marxes, fill de puta?



Font: "La pau de l'abisme". Poema vist al bloc del Josep Bargalló, que diu: "Temps abans, Brossa havia dedicat a Franco un altre sonet, que uneix l’elegància mètrica de l’alexandrí amb la contundència dels continus encavalcaments -i l’encara més contundent inici, que esdevé, amb el compliment tòpic del sonet com a forma circular, l’epifonema final- i que, d’una manera o altra, és l’antecedent evident del del 20N. El crit desesperat de tants anys de dictadura."


Nota: Avui fa 37 anys que va morir el dictador. 

dilluns, 16 d’abril del 2012

En moltes desgràcies, ben sabut és, l'infeliç es complau recordant-se del que motiva la seva infelicitat, i el mortifica amargament tota cosa alegre que exciti els sentits o vulgui ocupar sa memòria i distreure'l de ses penes

Autor: Robert Robert (Barcelona, 1830 - Madrid, 1873), escriptor i polític català.


Citació una mica més llarga:
La tristesa penetra en el cor per vies desconegudes, i si
l'home en tingués la clau, en el més fondo de la mar la
llançaria.
Tal volta s'adormi alegre el qui es desperta desassossegat i
neguitós i veu el cel alegre i el sol esplendent i, sense saber
perquè, té fam de llàgrimes.
L'ànima no entén el llenguatge de la raó, ni la raó és senyora
dels moviments interiors que, sense causa explicable, fan
espurnar els ulls, inspirant enyorament de coses que mai han
sigut posseïdes, ni tampoc anomenades ni vistes.
Hi ha pobles en la terra que celebren ses ballades al so
d'instruments tristos i els hòmens d'aquells pobles, fora de sa
pàtria, s'emmalalteixen de mal d'ausència, i sols s'atura sa
pena escoltant les tristes notes que oprimeixen l'esperit dels
altres que no les entenen.
En moltes desgràcies, ben sabut és, l'infeliç es complau
recordant-se del que motiva la seva infelicitat, i el mortifica
amargament tota cosa alegre que exciti els sentits o vulgui
ocupar sa memòria i distreure'l de ses penes.
[...]

Font: "De la tristesa". Article de la revista Un tros de paper, publicació literariohumorística en català publicada a Barcelona del 16 d'abril de 1865 al 16 de setembre de 1866, a partir d'una idea d'Albert Llanas.

Nota: Avui fa 146 anys que va sortir el primer número de la revista Un tros de paper. La xarxa en va plena.

Imatge: Portada del primer número d'Un Tros de Paper - © Fototeca.cat.