Los renegats de la mena a què em refereixo, són los més infeliços. No són los que en política canvien de casaca, ni els que en religió canvien de creències. [...] Los renegats a què em refereixo jo, són los que, per ser fins, detesten la seva pàtria. Per a fer-hi menos embuts: són los catalans que es donen vergonya de ser fills de Catalunya

Autor: Frederic Soler i Hubert [pseudònim: Serafí Pitarra] (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 - Barcelona, 4 de juliol de 1895), comediògraf, dramaturg i poeta romàntic, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra. 


Foto: D'aquí. 


Font: "Los Renegats". A: La Ilustración Sabadellense. Sabadell, núm. 2 (octubre 1884), p. 15-16. Vist al diaria Ara (20/11/2012).


Context: 

[...] Los renegats de la mena a què em refereixo, són los més infeliços. No són los que en política canvien de casaca, ni els que en religió canvien de creències. [...] Los renegats a què em refereixo jo, són los que, per ser fins, detesten a la seva pàtria. Per a fer-hi menos embuts: són los catalans que es donen vergonya de ser fills de Catalunya. [...] N'hi ha de descarats, de vergonyants i d'estúpids.
Los descarats són los que, dolgui a qui dolgui, reneguen de Catalunya, i del caràcter català, i de la llengua catalana, i de tot lo que puga significar record o imatge de la seva pàtria. Los vergonyants són los que en reneguen quan parlen amb castellans o amb los que hi simpatitzen, i al davant d'un català de cor, abaixen veles, i tot lo més que fan, és dir que el castellà té més dulçura, i que hi parlen perquè les criatures n'aprengan. Los estúpids són los que creuen que el català fa ordinari, perquè senten que los camàlics i los treballadors de la Riba hi parlen, i com que veuen que els coronels i els generals manen l'exercici en castellà i no es recorden de que els assistents lo parlen, veus aquí que troben que han de demostrar finura, renegant de la llengua dels seus pares.
Los descarats, per mica que pugan se'n van a viure a Madrid, o, si no poden, quan los hi parleu, vos contesten sec i net en castellà, encara que la persona amb qui parlen, sàpiga que los pares d'ells eren uns catalanassos sastres del carrer de baix, o uns espardenyers del Padró, fills de la Conca, que de resultes d'una grossa de Nadal, van arribar al cim del temple de la fortuna. [...]
No és lo meu ànimo, ni és possible pensar-ho, que jo vulga despreciar ni als castellans ni a la llengua castellana; estimo a n'ells com a compatriotes, i admiro la llengua comuna de les més hermoses que es parlen; lo meu objecte solament és mirar si puc posar en ridícul als que reneguen de sa pàtria, i tant me repugna un català que vulga ser castellà, com repugnaria un castellà que volgués ser d'una altra terra. [...]