dimarts, 11 de juny de 2013

Una cosa és que treballem en la fusió entre la cultura il·lustrada i la cultura de masses; una altra és que donem pas a la cultura de la levitat, a la riota i al ha! ha! ha!



Autor: Joan Minguet Batllori, professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona. President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA). 


Font: De l'article "Bibiana Ballbé com a símptoma. La cultura de la riota?" (Núvol, 10/06/2013). 


Foto: Del seu web. 


Context: L’últim programa sobre la cultura de TV3 on es deixava parlar a la gent amb plans sostinguts va ser “L’hora del lector”; allà les idees es desplegaven per mitjà dels mots en llibertat, dits sense presses. Quan van anunciar la seva cancel·lació també van adduir que farien servir nous models d’acostar la cultura a la televisió; el pas del temps, però, ens ha demostrat que això no ha estat veritat. En la gent de televisió corre la idea que tot ha d’anar amb rapidesa, que algú que parla massa temps seguit en la pantalla obliga l’espectador a canviar de canal. Jo crec que és una idea borda, que ens contempla a tots en la seva mínima expressió com a éssers intel·ligents, però és el que impera. I em fa por que tots aquests personatges —o símptomes— no estiguin aquí més que per escampar en la realitat cultural aquesta pèssima hipòtesi periodística.
La barrila, el riure, la frivolitat i la lleugeresa poden formar part de la cultura,  és clar que sí. Però la transmissió de la cultura ja està inventada. Necessita de les paraules i de les imatges, i de molt de temps per a gestionar-ne la seva creació, la seva difusió i la seva assimilació. I en temps de crisi, encara més. Una cosa és que treballem en la fusió entre la cultura il·lustrada i la cultura de masses; una altra és que donem pas a la cultura de la levitat, a la riota i al ha! ha! ha!