Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris madrid. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris madrid. Mostrar tots els missatges

dimecres, 27 de novembre del 2013

Si deixem que ens construeixin el nou ordre, com que Madrid ens vol anul·lats, i la resta de països no mouran un dit mentre puguin estalviar-s’ho, sense cap paper al món la nostra extinció estarà cantada. I no seran només els espanyols que vindran a espoliar-nos




Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.


Context: Durant el segle XX, Catalunya no podia jugar fort perquè el número de soldats morts en alguns camps de batalla era superior a la seva demografia. Després de la II guerra Mundial, només amb els alemanys que van ser desplaçats s’hauria pogut repoblar el nostre país quatre o cinc vegades. Ara el context és diferent. Però, en canvi, igual que va passar el 1914, l’equilibri entre ordre i llibertat es resoldrà en funció de l’estira i arronsa entre els vincles creats pels agents més creatius i la tendrència dels estats a conservar antics monopolis. L’Europa del Castell de Kafka és tan inviable com l’Espanya del corredor ferroviari central promoguda per Madrid. Cal un equilibri més sensat entre el nord i el sud perquè el continent funcioni com una unitat. Després de segles de colonització del mediterrani per part dels països atlàntics, Barcelona i la xarxa de ciutats que l’alimenten és la capital del sud amb més múscul per refer aquest equilibri interior. Això és una cosa que els catalans venim dient des dels temps de Jaume Balmes i que la història ha anat confirmant amb un fracàs rera l’altre tant d’Europa com d’Espanya.
Ara tenim l’oportunitat i el deure d’aplicar-ho. Ens juguem tot el segle XXI. Si deixem que ens construeixin el nou ordre, com que Madrid ens vol anul·lats, i la resta de països no mouran un dit mentre puguin estalviar-s’ho, sense cap paper al món la nostra extinció estarà cantada. I no seran només els espanyols que vindran a espoliar-nos.


Font: "L'oportunitat", article publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta (27/11/2013).





dijous, 10 d’octubre del 2013

Recuerdo una vez que me pararon en la calle Hermosilla unas señoras enviadas por Esperanza Aguirre a pedir firmas contra Cataluña cuando se debatía el famoso Estatut. Al negarme a firmar, me preguntaron si era catalán y les contesté que era de Estrecho, pero que me encontraba en algunos barrios de Barcelona mucho más en casa que en algunos barrios de Madrid. Sus miradas de desprecio me confirmaron que estaba en la buena línea de conducta. Hablar catalán siendo de Estrecho no es más que un accidente, pero me sorprende que no suceda más a menudo. Considero que España ha descuidado el estudio de sus lenguas propias y no es natural que un chico de Cáceres o Madrid termine sus estudios sin tener una mínima familiaridad con las lenguas que considera propias de su nación. Esto, además, sucede en un país lleno de patriotas. Del mismo modo, también me parece lamentable que algunos catalanes no quieran beneficiar a sus hijos con un bilingüismo natural, nacido del contacto frecuente con el castellano.A Madrid ens agrada tant el cel perquè no hi arriben els regidors d'urbanisme



Autor: David Trueba (Madrid, 10 de setembre de 1969), periodista, escriptor, director de cinema.


Font: Entrevista amb Álvaro Corazón Rural (Jot Down).


Foto: Guadalupe de la Vallina.








dimarts, 21 de maig del 2013

A Barcelona es paga, però no es donen propines. A Madrid es donen propines, però no es paga



Autor: Mariano de Cávia (Saragossa, 1855 - Madrid, 1920), periodista.


Original: En Barcelona se paga, pero no se dan propinas. En Madrid se dan propinas, pero no se paga. [ES]


Font: De l'article "Madrid-Barcelona (1888)", publicat a El Liberal el 10 d'octubre de 1888. Vist al diari ARA (03/04/2013), en un article de Josep Maria Casasús.   


Més perles d'aquest senyor recollides a l'article:

Madrid-Barcelona Madrid-Barcelona

No há muchos días publicaban los diarios parisienses -y El Liberal , lo reprodujo- un breve y rápido paralelo entre París y Londres, hecho por un procedimiento semejante al de la fotografía instantánea. Permítaseme aplicar este procedimiento á Madrid y Barcelona. […]

En Barcelona se come más que se bebe. En Madrid se bebe más que se come.

En Barcelona, el obrero va al café. En Madrid, el señorito va á la taberna.

Barcelona tiene una magnífica Universidad y una mala Plaza de Toros. Madrid, una magnífica Plaza de Toros y una mala Universidad. […]

A Madrid le carga tener un nombre tan corto, y el espíritu amplificador del pueblo ha inventado los Madriles. A Barcelona le estorba tener un nombre tan largo, y el espíritu ahorrativo del comercio ha inventado la abreviatura Barna.

En Barcelona, el Ensanche es soberbio, porque la hermosura de los alrededores convida á extenderse. En Madrid, el Ensanche es raquítico, porque la fealdad de las afueras acongoja y retrae. […]

En Barcelona se paga, pero no se dan propinas. En Madrid se dan propinas, pero no se paga. […]

En la Bolsa de Barcelona suelen empobrecerse los que se han enriquecido trabajando. En la Bolsa de Madrid suelen enriquecerse los que se han empobrecido holgando.

Barcelona tiene mejores tiendas que Madrid. Madrid mejores cafés que Barcelona. […]

En Barcelona, la gorra es la prenda más usual. En Madrid es el vicio más corriente. […]

Madrid pasea. Barcelona transita.

Madrid trasnocha. Barcelona madruga.

Madrid es centrípeto. Barcelona es centrífuga.

En Barcelona hay muy buenas mozas. En Madrid hay mozas muy buenas.

¡Qué jamonas las de Madrid! ¡Qué niñas las de Barcelona!

En Barcelona hay unos famosos municipales de caballería. En Madrid, los de caballería son los concejales.

Barcelona tiene vistas á Europa. Madrid tiene vistas á África.


divendres, 12 d’abril del 2013

La dona catalana està massa acostumada al sacrifici. A còpia de patir i d'estalviar ha perdut el sentit de la sensualitat i sembla com si en la seva forma de vestir encara hi ressonés la humiliació de la derrota. Una dona catalana lliure d'espolis portaria la minifaldilla amb més gràcia que moltes diputades promogudes per Madrid



Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.


Font: "Patriotes catalanes" (al seu bloc, 28/03/2013).


Article complet: 

Un dels motius pels quals dedico tants articles a la independència és perquè vull veure més patriotes catalanes en minifaldilla. Estic segur que quan siguem lliures les nostres dones tindran més fama que les de París i Nova York. Tants segles d'espoli, i de veure els homes més virils assassinats o fracassats, han fet que les nostres dones siguin fortes com un roure, però massa virtuoses i poc corporals. La dona catalana està massa acostumada al sacrifici. A còpia de patir i d'estalviar ha perdut el sentit de la sensualitat i sembla com si en la seva forma de vestir encara hi ressonés la humiliació de la derrota. Una dona catalana lliure d'espolis portaria la minifaldilla amb més gràcia que moltes diputades promogudes per Madrid. M'entristeix veure tantes patriotes amb aire mongívol, vestides amb parracs i bosses grans, com si arrosseguessin una gran penitència i una gran responsabilitat. Amb els homes desarmats, les nostres dones han hagut de tenir massa paciència i de fer massa exercicis espirituals. A còpia de defensar l'honor de la nació han agafat gust pel martiri i han perdut l'instint pels capricis cars. Avesades a triar entre cínics i fatxendes o entre falsos sants i beneitons, la dona catalana té tendència a ser una mica bleda, prepotent i inquisitorial. Jo ja tinc decidit que em gastaré la part que em toca de l'espoli omplint la meva aimada de diamants i roba cara, i també li compraré els ginys sexuals més futuristes i de formes més diverses. Amb el seu sentit del limit, forjat durant centúries d'opressió, la dona catalana és la gran esperança d'Occident, però necessita reconciliar-se amb el seu cos. Jo, que pel meu caràcter indomable he tastat figues de molts paners, puc dir que les locals són les millors. Tot i així, encara que la independència és evident que no farà miracles, si alliberéssim el país estic segur que moltes parelles catalanes no semblarien olles a pressió. Em sap greu, i no afavoreix l'economia, que els homes més sencers i les dones més fermes del país sovint no tinguin més remei que aparellar-se amb estrangers.

dijous, 11 d’abril del 2013

Als catalans els retrec que no hagin sigut més intransigents en l'ús de la seva llengua. Haurien de parlar-la a Madrid. Al Congrés. En les entrevistes


Nota: Com que fa una estona Joan Tardà (ERC) ha estat expulsat del Congrés espanyol per parlar en català...


 
Autor: Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956), lingüista i catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid.


Font: D'una entrevista a El Periódico de Catalunya (01/08/2008). Vista al blog Eines de llengua.

dijous, 4 d’abril del 2013

Madrid és centrípet. Barcelona és centrífuga



Autor: Mariano de Cávia (Saragossa, 1855 - Madrid, 1920), periodista.


Original: Madrid es centrípeto. Barcelona es centrífuga. [ES]


Font: De l'article "Madrid-Barcelona (1888)", publicat a El Liberal el 10 d'octubre de 1888. Vist al diari ARA (03/04/2013), en un article de Josep Maria Casasús.   


dimecres, 3 d’abril del 2013

A la borsa de Barcelona solen empobrir-se els que s'han enriquit treballant. A la borsa de Madrid solen enriquir-se els que s'han empobrit folgant



Autor: Mariano de Cávia (Saragossa, 1855 - Madrid, 1920), periodista.


Original: En la Bolsa de Barcelona suelen empobrecerse los que se han enriquecido trabajando. En la Bolsa de Madrid suelen enriquecerse los que se han empobrecido holgando. [ES]


Font: De l'article "Madrid-Barcelona (1888)", publicat a El Liberal el 10 d'octubre de 1888. Vist al diari ARA (03/04/2013), en un article de Josep Maria Casasús.   


dimecres, 5 de desembre del 2012

«»Transformarem Madrid en un jardí, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un solar immens


Autor: Gonzalo Queipo de Llano y Sierra (Tordesillas, 5 de febrer de 1875 - Sevilla, 9 de març de 1951), militar castellà.

Original: Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar. [ES]

Font: Emissió radiofònica en què parlava de les bombes incendiàries sobre Barcelona, el 1936. Vista a Eskup.elpaís.com.