Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bandera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bandera. Mostrar tots els missatges

dimarts, 12 de novembre del 2013

Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m’allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal



Autor: Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 26 de novembre de 1882 - Perpinyà, 5 de desembre de 1949), escriptor, historiador i polític.


Carta completa: Diumenge, 5 de febrer de 1939 — Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.
Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m’allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal.


Font: "Jurament de l'exiliat", carta del diumenge 5 de febrer de 1939. A: Els darrers dies de la Catalunya republicana (Buenos Aires, 1940). Vist en un article de Quim torra a El Singular Digital (10/10/2013).







dimecres, 5 de juny del 2013

A la bandera de la llibertat vaig brodar l'amor més gran de la meva vida



Nota: Avui fa 115 anys que va néixer García Lorca. 


Autor: Federico García Lorca (Fuente Vaqueros, Granada, 5 de juny de 1898 - entre Víznar i Alfacar, Granada, 18 d'agost de 1936), poeta, dramaturg i prosista espanyol.


Font: Mariana Pineda, estampa tercera: escena V. Obra de teatre basada en la vida de Mariana de Pineda Muñoz, figura rellevant de la restauració absolutista a Espanya del segle XIX, diu la Wikipedia. Escrita entre 1923 i 1925 i representada per primera vegada el 1927. Vist a La insignia.


Context:

Escena V

Pedrosa viste de negro, con capa. Debe hacerse notar su aire frío.

Mariana:
Me lo dio el corazón: ¡Pedrosa!

Pedrosa:
El mismo,
que aguarda, como siempre, sus noticias.
Ya es hora. ¿No os parece?

Mariana:
Siempre es hora
de callar y vivir con alegría.

(Se sienta en un banco. En este momento, y durante todo el acto, Mariana tendrá un delirio delicadísimo, que estallará al final.)

Pedrosa:
¿Conoce la sentencia?

Mariana:
La conozco.

Pedrosa:
¿Y bien?

Mariana:
(Radiante.)
Pero yo pienso que es mentira.
Tengo el cuello muy corto para ser
ajusticiada. Ya ve. No podrían.
Además, es hermoso y blanco: nadie
querrá tocarlo.

Pedrosa:
(Completando.)
¡Mariana!

Mariana:
(Enérgica.)

Se olvida
que para que yo muera tiene toda
Granada que morir, y que saldrían
muy grandes caballeros a salvarme,
porque soy noble. Porque yo soy hija
de un capitán de navío, Caballero
de Calatrava. ¡Déjeme tranquila!

Pedrosa:
No habrá nadie en Granada que se asome
cuando usted pase con su comitiva.
Los andaluces hablan; pero luego...

Mariana:
Me dejan sola; ¿y qué? Uno vendría
para morir conmigo, y esto basta.
¡Pero vendrá para salvar mi vida!

(Sonríe y respira fuertemente, llevándose las manos al pecho.)
Pedrosa:
(En un arranque.)
Yo no quiero que mueras tú, ¡no quiero!
Ni morirás, porque darás noticias
de la conjuración. Estoy seguro.

Mariana:
(Enérgica.)
No diré nada, como usted querría,
a pesar de tener un corazón
en el que ya no caben más heridas.
Fuerte y sorda seré a vuestros halagos.
Antes me daban miedo sus pupilas.
Ahora le estoy mirando cara a cara,

(Se acerca.)

y puedo con sus ojos que vigilan
el sitio donde guardo este secreto,
que por nada del mundo contaría.
¡Soy valiente, Pedrosa, soy valiente!

Pedrosa:
Está muy bien.

(Pausa.)
Ya sabe, con mi firma
puedo borrar la lumbre de sus ojos.
Con una pluma y un poco de tinta
puedo hacerla dormir un largo sueño.

Mariana:
(Elevada.)
¡Ojalá fuese pronto por mi dicha!

Pedrosa:
(Frío.)
Esta tarde vendrán.

Mariana:
(Aterrada y dándose cuenta.)
¿Cómo?

Pedrosa:
Esta tarde;
ya se ha ordenado que entres en capilla.

Mariana:
(Exaltada y protestando fieramente.)
¡No puede ser! ¡Cobardes! ¿Quién manda
dentro de España tales villanías?
¿Qué crimen cometí? ¿Por qué me matan?
¿Dónde está la razón de la justicia?
En la bandera de la Libertad
bordé el amor más grande de mi vida.
¿Y he de permanecer aquí encerrada?
¡Quién tuviera unas alas cristalinas
para salir volando en busca tuya!

(Pedrosa ha visto con satisfacción esta súbita desesperación de Mariana y se dirige a ella. La luz empieza a tomar el tono del crepúsculo.)


Pedrosa:
(Muy cerca de Mariana.)
Hable pronto, que el Rey la indultaría.
Mariana, ¿quiénes son los conjurados?
Yo sé que usted de todos es amiga.
Cada segundo aumenta su peligro.
Antes que se haya disipado el día
ya vendrán por la calle a recogerla.
¿Quiénes son? Y sus nombres. ¡Vamos, pronto!
Que no juega así con la justicia,
y luego será tarde.

Mariana:
(Fume.)
¡No hablaré!

Pedrosa:
(Cogiéndole las manos.)
¿Quiénes son?

Mariana:
Ahora menos lo diría.

(Con desprecio.)

Suelta, Pedrosa; vete. ¡Madre Carmen!

Pedrosa:
¡Quieres morir!

(Aparece llena de miedo, la madre Carmen, y dos Monjas cruzan al fondo.)

Carmen:
¿Qué pasa, Marianita?

Mariana:
Nada.

Carmen:
Señor, no es justo...

Pedrosa:
(Frío y autoritario, dirige una severa mirada a la Monja, a iniciando el mutis.)
Buenas tardes.

(A Mariana.)

Tendré un placer muy grande si me avisa.

Carmen:
¡Es muy buena, señor!

Pedrosa:
(Altivo.)
No os pregunté.

(Sale, seguido de sor Carmen.)




dimecres, 27 de març del 2013

Prendrem la copa de terra i beurem àvidament tota la terra i el mar d'un lent got inacabable. Beurem el cel i la selva. Pujarem llargues escales, els extingits patrimonis, la queixa de les guitarres, i mirarem la finestra i enlairarem la bandera


Nota: Avui fa 20 anys que va morir Vicent Andrés Estellés.


Autor: Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993), poeta i periodista valencià.


Font: "Països Catalans". A: Assaig d'un adéu (1985). Vist a Llibertat.cat.


Com déu mana:

Prendrem la copa de terra
i beurem àvidament
tota la terra i el mar
d'un lent got inacabable.
Beurem el cel i la selva.
Pujarem llargues escales,
els extingits patrimonis,
la queixa de les guitarres,
i mirarem la finestra
i enlairarem la bandera.



divendres, 25 de gener del 2013

¡Quantes discussions havíem tingut abans de decidir quina bandera hissaríem! Els uns volien la negra, altres la roja, altres la roja i negra, altres la republicana (amb la particularitat que, en aquell temps, ningú no sabia com era la bandera republicana); és curiós que la idea més simple, hissar la bandera catalana –que era la que tots coneixíem i que ens representava a tots–, no ens va passar ni un sol moment per la imaginació


Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 

 


Context: —Que consti que la meva tia no té res d'espanyolera tot al contrari, sempre ha tingut més aviat una flaca per Don Carles i la Santa Tradició. Però ¿et penses que he vingut expressament a parlar-te de la tieta? Posats a parlar d'aquells temps, els temps de la Dictadura, ¡ podríem. evocar tants records! És aleshores, durant la Dictadura que tu i jo ens vam conèixer, ja cap a les acaballes del batxillerat. Recordaràs que era el 1929 quan vam començar junts la carrera. I corria el desembre de 1930, si no em falla la memòria, quan vam armar aquella formidable saragata, ¿te'n recordes? La Trini venia amb nosaltres; tu feia poc que la coneixies, ens vam enfilar per la teulada de la Universitat a hissar aquella bandera, la bandera republicana federal. ¡Quantes discussions havíem tingut abans de decidir quina bandera hissaríem! Els uns volien la negra, altres la roja, altres la roja i negra, altres la republicana (amb la particularitat que, en aquell temps, ningú no sabia com era la bandera republicana); és curiós que la idea més simple, hissar la bandera catalana -que era la que tots coneixíem i que ens representava a tots-, no ens va passar ni un sol moment per la imaginació.

Font: Incerta glòria (1956). Imatge vista al Twitter de l'Oriol Jara i context a Lletres.net.


dimarts, 4 de setembre del 2012

Pujarem llargues escales,/ els extingits patrimonis,/ la queixa de les guitarres,/ i mirarem la finestra/ i enlairarem la bandera


Autor: Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993), poeta i periodista valencià.

Poema complet:
Prendrem la copa de terra
i beurem àvidament
tota la terra i el mar
d'un lent got inacabable.
Beurem el cel i la selva.
Pujarem llargues escales,
els extingits patrimonis,
la queixa de les guitarres,
i mirarem la finestra
i enlairarem la bandera.

Font: Poema "Països Catalans". Vist a Vilaweb.

Nota: Avui fa 88 anys que va néixer Vicent Andrés Estellés.

divendres, 1 de juny del 2012

Català, que vas injuriar la bandera/ que jo he jurat defensar:/ Moriràs com una fera/ per traïdor a la meva fe!// Català, jueu i renegat,/ pagaràs els danys que has causat./ Amunt, esquadres, a vèncer,/ que a Espanya es comença a fer de dia

Autor: Anònim.

Original:
Catalán, que injuriaste la bandera
que yo he jurado defender:

¡Morirás como una fiera
por traidor a mi fe!

Catalán, judío y renegado,
pagarás los daños que has causado.
Arriba escuadras, a vencer,
que en España empieza a amanecer.


Font: Versió de l'himne falangista “Cara al Sol” cantada durant la Batalla de l'Ebre, el 1938. Vista en una carta (a la foto) enviada per la Falange per convidar els camaradas a una manifestació per la unitat d'Espanya que es va fer el dia de la final de la Copa del Rei del 2012. El lema (o grito): Contra el separatismo, una bandera.

Nota: Per si voleu cantar-la aquest cap de setmana.