Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret.

Autor: Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924), escriptor català.

Font: "Dóna'm la mà". A: L'irradiador del port i les gavines. Barcelona: Atenes, 1921.

Imatge: Retrat de Joan Salvat-Papasseit (1918), de Rafael Barradas.


Poema complet:

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

He rescatat la meua adolescència amb brusca mà mentre mirava el cos, esvelt i nu, dempeus damunt la sorra, compacte i bru, d'adelerada gràcia.

Autor: Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de
1993), poeta i periodista valencià.


Font: "M'he masturbat avui mirant el cos...", de "Les acaballes de Catul". A: Obra completa 3. Manual de conformitats. València: Editorial L'Estel, 1974. Vist a Ca l'Assur.


Foto: De Todo colección.


Poema complet:



M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacasars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Molt l'he estimat, molt més l'he desitjat.
En arribar aquell delit suprem,
el goig darrer, he sentit caure espès,
en gotes grans i calentes l'esperma.
No he lamentat el que he fet: contemplava,
amable, el cos, dura imatge invencible,
i he retornat, amb l'altra mà, al meu acte.




      

Jo tinc una filla de més o menys vint mesos que quan anem a la platja es dedica a tirar sorra sobre la gent. I em sembla molt divertit. En canvi, quan altres nens em tiren sorra a mi, no em fa gens de gràcia. Això és una prova contundent que la meva filla, quan tira sorra, té molta més gràcia que els altres

Autor: Jaume Perich i Escala (Barcelona, 1941-1995), humorista gràfic i escriptor català.

Original: Mi hija. Yo tengo una hija de más o menos veinte meses que cuando vamos a la playa se dedica a tirar arena sobre la gente. Y me parece muy divertido. Por el contrario, cuando otros niños me tiran arena a mí, no me hace ninguna gracia. Esto es una prueba contundente de que mi hija, cuando tira arena, tiene mucha más gracia que los demás. [ES]

Font: Autopista (1970). Barcelona: Crítica, 2012. Vist aquí (en podeu llegir una capítol en PDF).

La poesia és com un nen que juga a la platja amb una galleda i una pala. Un savi que passeja meditant es fixa en ell i li diu: ¿Com pretens, criatura, treure tota l'aigua del mar amb una galleda de joguina? ¿No veus, fill, que és impossible? I el nen li respon: Jo no pretenc treure el mar, sinó treure una mica de set a la sorra. La poesia és com aquest savi, si s'hagués posat a tirar sorra al mar.

Autor: Ángel Crespo Pérez de Madrid (Ciudad Real, 18 de juliol de 1926 - Barcelona, 12 de desembre de 1995), poeta, assagista, traductor i crític d'art espanyol.

Original: La poesía es como un niño que juega en la playa con un cubo y una pala. Un sabio que se pasea meditando repara en él y le dice: ¿Cómo pretendes, criatura, sacar toda el agua del mar con un cubo de juguete? ¿No ves, hijo, que es imposible? Y el niño le responde: Yo no pretendo sacar el mar, sino quitarle un poco de sed a la arena.
La poesía es como ese sabio, si se hubiera puesto a echar arena al mar.

Font: Aforismos. Madrid: Huerga y Fierro, 1997, p. 28. Vista a Palabras mal dichas.