Encegats com Unamuno en una identitat que s'afirma contra Europa no entenen que la clau de l'èxit jacobí en l'afrancesament de França, que no va resistir ni el poblat de l'Astèrix, era un centralisme més avançat que les perifèries, sobretot en educació

Autor: Albert Pla Nualart, filòleg i responsable lingüístic del diari ARA. 


Article complet: L'ACTUAL TENSIÓ Catalunya-Espanya és filla de dos fracassos històrics: el de Castella per castellanitzar Catalunya i el d'Europa per europeïtzar l'Espanya castellanitzada. Són aquests fracassos, i no cap carisma excepcional, els que expliquen que hàgim sobreviscut com a poble.

I el més assenyat, quan Wert i els seus fan l'enèsim intent d'espanyolitzar-nos, seria aprendre'n alguna lliçó. Però, en lloc d'això, ens volen imposar una Lomce que, com el gloriós 18 de juliol del 36, destil·la essències africanistes.

Encegats com Unamuno en una identitat que s'afirma contra Europa no entenen que la clau de l'èxit jacobí en l'afrancesament de França, que no va resistir ni el poblat de l'Astèrix, era un centralisme més avançat que les perifèries, sobretot en educació.

Però algun dia hauran d'entendre que si ens resistim tant a perdre la nostra identitat, no és per nacionalisme sinó sobretot -i en això farem pinya els de soca-rel, els d'origen espanyol i els que acaben d'arribar- per no ser deseuropeïtzats.

Perquè aquest és l'objectiu paradoxal dels que ens amenacen de quedar fora d'Europa: deseuropeïtzar-nos, sotmetre'ns a l'entotsolament mesetari que ora y embiste cuando se digna a usar la cabeza.

Wert té raó quan diu que la història no s'explica bé. No ens han explicat -no els han explicat- que si la invasió musulmana del segle VIII ho va tenir tan fàcil va ser justament perquè el seu model social era llavors més just i obert que el visigot.

Al segle XXI aquest perill ve del nord, s'anomena democràcia i esperem que per molts anys els impedeixi culminar la Reconquesta.


Font: "No ens deixem deseuropeïtzar" (ARA, 24/11/2013).

Precisament perquè estem parlant d’una concepció republicana de la identitat, aquest reconeixement ritualitzat de la nostra diversitat interna s’ha de fer en català, perquè la llengua és allò que ens dóna accés a la ciutadania

Autor: Josep-Anton Fernàndez i Montolí (Barcelona, 1963), filòleg, director del nou Màster d'Estudis Catalans de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).


Font: Vist a Vilaweb (03/10/2013).


Foto: Manu Manzano.


Context:

El fet que una proporció tan elevada de persones que parlen català no el tinguin com a primera llengua indica l’altíssim poder d’atracció de la nostra llengua comuna. El català guanya parlants i per tant ens hem d’allunyar dels discursos que es passen el dia plorant una mort del català que no s’ha produït i que, pel que sembla, tampoc té una data marcada al calendari. Però al mateix temps cal preveure que la relació d’aquests nous parlants amb el català, i les conseqüències d’aquesta relació pel que fa a la identitat catalana, no seran necessàriament les mateixes que trobem entre els catalanoparlants nadius. Abans parlava de la importància d’incorporar aquests factors en els discursos i les pràctiques de la disciplina. També crec que és important avançar en una definició de la identitat catalana no ètnica sinó basada en un concepte de ciutadania; i per a això penso que més important que la llengua és el reconeixement de les identitats hispanocatalanes com a identitats catalanes vàlides. Aquest reconeixement hauria de ser una celebració ritualitzada, i per tant repetida en el temps, de la nostra sang impura, del fet que tenim molts orígens i que cadascun d’aquests orígens és per ell mateix important. I precisament perquè estem parlant d’una concepció republicana de la identitat, aquest reconeixement ritualitzat de la nostra diversitat interna s’ha de fer en català, perquè la llengua és allò que ens dóna accés a la ciutadania.

Els catalans sou víctimes de la vostra identitat oficial. D'una banda, de la cultura de l'esforç i el treball que us va encolomar la burgesia del segle passat, i de l'altra, de la cultura cristiana passada pel tamís bonrotllista dels clubs excursionistes que popularitzà Jordi Pujol i heretaren els esplais, convenientment laïcitzada

Autor: Valero Sanmartí, piulador i blocaire. "Valero Sanmartí és l’únic messies de la història amb la cara de Tom Selleck i una polla bífida. Als anys 90 s’enriqueix traficant amb esclaus agrícoles a Lleida i organitzant timbes il·legals de Warhammer. El 2008 es jubila per dedicar-se l’erudició, el sexe tirànic i el consum de farlopa. Al temps lliure, escriu el revolucionari blog Jo Només Follo a Pèl. Cinc anys més tard, al zenit de la seva fama, mor en estranyes circumstàncies." "Com saben tots els seus fidels seguidors Valero Sanmartí no és un ésser humà, sinó un semidéu iracund amb les butxaques plenes de cocaïna; també és l’escriptor més corrosiu, escandalós i políticament incorrecte que hagi donat mai la catalana terra. Després de sacsejar la xarxa durant anys a través del seu blog, Jo només follo a pèl, ha decidit exterminar qualsevol brot de simpatia que algun lector ocasional hagués sentit per ell i publicar un recull d’articles (inèdits en la seva majoria) sobre les xacres que inunden el nostre estimat país. La modernor barcelonina, l’insuportable so de la gralla, la cultura quilla, l’independentisme de masses, el paradís perdut del turisme rural, les seqüeles del rock català o l’euskalfilia són alguns dels temes que Valero Sanmartí treu de l’armari a cops de garrot perquè els seus compatriotes aprenguin a riure’s de si mateixos sense complexos." 


Font: Jo només il·lumino la catalana terra. Barcelona: Editorial Males Herbes, 2013. Vist al Twitter de la Kàtia Hervàs.

La identitat catalana s’ha escapat de la política, de la llengua, però no dels valors o dels gestos

Autor: Ferran Sáez Mateu (la Granja d'Escarp, Segrià, 1964), escriptor, periodista i filòsof català.

Font: D'una entrevista a El País (03/10/2012). 

 
Foto: Daniel Llobet.

El consumisme consumeix qualsevol capacitat de qüestionament. El passat es fa obsolet. En conseqüència, la gent perd la personalitat, la identitat, i, llavors han de buscar i trobar un enemic per definir-se. L'enemic –al marge de quina sigui la seva ètnia o religió– sempre es troba entre els més pobres

Autor: John Berger (Londres, 5 de novembre de 1926), crític d'art, pintor i escriptor anglès. 


Context: Lo que distingue a la tiranía global actual es que no tiene rostro. No hay Führer ni Stalin ni Cortés. Su manera de funcionar varía de un continente a otro, y la historia local modifica sus modos, pero sus pautas generales son las mismas, una pauta de comportamiento circular.
La división entre los pobres y los relativamente ricos se transforma en un abismo. Se echan por tierra las limitaciones y recomendaciones tradicionales. El consumismo consume toda capacidad de cuestionamiento. El pasado se hace obsoleto. En consecuencia, la gente pierde su personalidad, su identidad, y entonces han de buscar y encontrar un enemigo a fin de definirse. El enemigo –al margen de cuál sea su etnia o su religión– siempre se encuentra entre los mas pobres. Ahí es donde esa pauta circular se transforma en un círculo vicioso.
Económicamente, el sistema produce, junto con riqueza, cada vez más pobreza, más y más familias sin techo, al tiempo que desde una perspectiva política promueve ideologías que articulan y justifican la exclusión y la eliminación posterior de las hordas de nuevos pobres.
Este nuevo círculo político-económico es el que fomenta esa constante capacidad humana para la crueldad que termina borrando la imaginación.


Font: El cuaderno de Bento, Madrid: Alfaguara, 2012, p. 85. Vist a Xiztoria.

La identitat catalana és la més postmoderna de totes perquè no és rígida, en haver modulat bé els seus valors

Autor: Ferran Sáez Mateu (la Granja d'Escarp, Segrià, 1964), escriptor, periodista i filòsof català.

Font: D'una entrevista a El País (03/10/2012). 

 
Foto: Daniel Llobet.

Adoptar una sola llengua per a tota la humanitat, a més de ser innecessari, seria perjudicial, perquè la llengua és una part inseparable del bé més preuat per les persones: la seva identitat

Autora: Vigdís Finnbogadóttir (Reykjavík, Islàndia, 15 d'abril de 1930), política islandesa. Segons la Wikipedia, va ser la quarta presidenta d'Islàndia en el període comprès entre el 1980 i el 1996; va ser reelegida el 1984, el 1988 i el 1992.

Font: Vista al llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011).