Nota: Avui fa 75 anys que Carrasco i Formiguera va ser afusellat a Burgos pels feixistes espanyols.
Autor: Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona, 3 d'abril de 1890 - Burgos, 9 d'abril de 1938), polític i advocat.
Context: La pitjor desgràcia que pot sofrir col·lectivament un poble és la manca de l’ideal; i si aquest poble es troba com el nostre sotmès a l’esclavatge i amb el seu esperit ofegat i malmès pels dogals de l’opressor, sols amarant-se en la puresa dels ideals més enlairats, pot mantenir la confiança d’assolir l’esforç necessari per a trencar els grillons i fruir amb dignitat la vida independent i lliure que son esperit col·lectiu reclama.
Per això ens esborrona pensar en el pervenir de la nostra Pàtria catalana, si en ella haguessin de perdurar i créixer els vents de materialisme embrutidor i eixorc que avui la descomponen, degut al fals i viciós concepte del patriotisme propalat per tots aquells que combreguen en la doctrina suara públicament defensada que redueix i limita totes les aspiracions col·lectives a la prosperitat material i que arriba a definir el catalanisme, com el moviment que es proposa aconseguir que els catalans s’ho passin bé.
La traducció d’aquest sofisme en la vida pràctica i en l’actuació política de nostres prohoms i de nostres partits, és la que ens ha dut a la gran crisi política que sofreix la causa nacional de Catalunya, és la que ha fet possible que es malaguanyés durant un quart de segle l’esforç de tota una generació de patriotes, per a que sense produir-se un avenç sensible en la causa nacional, es portés el desengany al cor del poble, mentre s’agabellaven fortunes fortunes personals fabuloses o s’asseguraven posicions econòmiques, financeres, o senzillament professionals, de les que cap profit sensible podia arribar a la Pàtria oblidada...
Cercant aquest benestar material, sacrificant-ho tot a la conveniència, a l’oportunitat del moment s’ha anat colgant amb llot la veritable ànima de la Pàtria.
Mes fou la joventut aquesta, joventut suara també públicament acusada de perillosa per a la Pàtria, la que tingué esment del veritable perill, la que llençà el crit de rebel·lia girant els ulls i aixecant el cor vers la puresa de l’ideal, abominant de l’oportunisme suïcida, la que marcarà el camí del menyspreu al materialisme embrutidor, al benestar enervant, la que assenyalarà el sacrifici com a únic mitjà de salvació...
I és per tot això que nostres cors s’eixamplen de goig i d’esperança en celebrar anyalment la festa nacional de l’esperit i de l’ideal, en la diada del Gloriós Sant Jordi triomfador de l’obscur drac, alliberador de la gentil donzella; en la diada del cel enlluernador i de les sagnants roses vermelles, quan la terra tota es desvetlla amb l’esclat primaveral de nova vida, de nova saba, de fermança nova.
I és per això, encara, que havem trobat avui, en tractar de resumir nostres afanys i inquietuds, la cristal·lització de nostre pensar i sentir, en uns versos de l’etern jove de la Pàtria, de l’altíssim poeta en Joan Maragall, que avui ens han sigut recordats per un bon amic, i que volem dir-los devotament amb frisança d’oració, bo i encomanant-los a la inspiració de nostres músics perquè puguin esdevenir l’himne nacional de nostres joventuts...
Cant dels joves
L’hora nostra és arribada,
tots ens hem desensonyat
amb el front il·luminat
per la llum d’una altra albada.
I esperem que surti el sol
per cantar-ne l’alegria;
quan veurem que s’alça el dia
alçarem, cantant, el vol.
Com aucells ens alçarem
movent l’aire amb la volada;
com a núvols creixerem
amb remors de pedregada.
I en les serres avials
remourem la gran tempesta
fins que el sol, veient-nos alts,
ens vesteixi amb llums de testa.
I per l’aire, llavors pur,
de la Pàtria rabejada,
baixarem amb vol segur
a repòs de migdiada.
Joan Maragall
¡Tant de bo que nostre Patró gloriós ens concedeixi la gràcia de purificar l’aire de nostra Pàtria, després de la tempesta que ja és prop, i que amb el triomf d’aquest nostre ideal pur, puguem fruir les resplendors d’aquella alba enyorada de nostra independència!
Font: "Sols l'ideal pot dur-nos al triomf". A:
L’Estevet, núm. 68, del 20 d’abril de 1923. Vist a Racó Català. Podeu sentir-ne l'àudio
aquí.
Autor: Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 26 de novembre de 1882 - Perpinyà, 5 de desembre de 1949), escriptor, historiador i polític. 
Carta completa: Diumenge, 5 de febrer de 1939 —
Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força;
ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la
literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es
desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara
que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda
pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i
d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del
present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que
vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran,
en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no
deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori,
la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la
màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història,
si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.
