Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sobreviure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sobreviure. Mostrar tots els missatges

dilluns, 25 de novembre del 2013

L'actual tensió Catalunya-Espanya és filla de dos fracassos històrics: el de Castella per castellanitzar Catalunya i el d'Europa per europeïtzar l'Espanya castellanitzada. Són aquests fracassos, i no cap carisma excepcional, els que expliquen que hàgim sobreviscut com a poble



Autor: Albert Pla Nualart, filòleg i responsable lingüístic del diari ARA. 


Article complet: L'ACTUAL TENSIÓ Catalunya-Espanya és filla de dos fracassos històrics: el de Castella per castellanitzar Catalunya i el d'Europa per europeïtzar l'Espanya castellanitzada. Són aquests fracassos, i no cap carisma excepcional, els que expliquen que hàgim sobreviscut com a poble.

I el més assenyat, quan Wert i els seus fan l'enèsim intent d'espanyolitzar-nos, seria aprendre'n alguna lliçó. Però, en lloc d'això, ens volen imposar una Lomce que, com el gloriós 18 de juliol del 36, destil·la essències africanistes.

Encegats com Unamuno en una identitat que s'afirma contra Europa no entenen que la clau de l'èxit jacobí en l'afrancesament de França, que no va resistir ni el poblat de l'Astèrix, era un centralisme més avançat que les perifèries, sobretot en educació.

Però algun dia hauran d'entendre que si ens resistim tant a perdre la nostra identitat, no és per nacionalisme sinó sobretot -i en això farem pinya els de soca-rel, els d'origen espanyol i els que acaben d'arribar- per no ser deseuropeïtzats.

Perquè aquest és l'objectiu paradoxal dels que ens amenacen de quedar fora d'Europa: deseuropeïtzar-nos, sotmetre'ns a l'entotsolament mesetari que ora y embiste cuando se digna a usar la cabeza.

Wert té raó quan diu que la història no s'explica bé. No ens han explicat -no els han explicat- que si la invasió musulmana del segle VIII ho va tenir tan fàcil va ser justament perquè el seu model social era llavors més just i obert que el visigot.

Al segle XXI aquest perill ve del nord, s'anomena democràcia i esperem que per molts anys els impedeixi culminar la Reconquesta.


Font: "No ens deixem deseuropeïtzar" (ARA, 24/11/2013).







divendres, 5 d’abril del 2013

El fred de l'hivern ha aconseguit estancar-se en tots els meus somnis, per molt que diguin que ja és primavera. Ja no penso, ni sento, ni ploro. Les últimes engrunes de força les necessito per sobreviure, sense saber tan sols qui ets. No t'imagines quant costa enganyar-se a vegades








Autora: Mónia Gae, poeta, piuladora i blocaire. Diu: "Escritora nocturna y amante bipolar. Adicta a los lacasitos, la musica a cualquier hora y el invierno. Con episodios preocupantes de autismo pero controlados. Odio la playa en verano y adoro ir cuando esta desierta. Las multitudes me incomodan tanto como que me miren. Soy de Ballantines y coca-cola y algún día alquilaré una caravana enorme y viajaré por todo el mundo buscando el cadáver de Edgar Allan Poe."


Font: "Caricias fuera de la carta". Vist a Youtube.


Poema complet: 

Es como una bala que ha perdido el rumbo, y me alcanza cada vez que creo saber quien soy. Saber quien eres. Son casi las cinco y media de la madrugada de lo que parece ser la noche más larga de mi vida,

y esto empieza a superarme.

La canción que tocabas al levantarte mientras yo preparaba el café no suena igual sin tus dedos. Sin la forma que tenían de acariciar la guitarra mientras yo intentaba hacerte reír. Esto parece ser la noche más larga de mi vida pero...
mañana fingiré tener valor.

Y mientras el humo de la última calada se cuela por mis pulmones, se han consumido como este cigarrillo, las ganas de encontrarte. Necesito gritar, gritar a todo, a nada. A todos y a nadie. A mi misma.

El frío del invierno ha conseguido estancarse en todos mis sueños, por mucho que digan que ya es primavera. Ya no pienso, ni siento, ni lloro. Las últimas migajas de fuerza las necesito para sobrevivir,

sin saber si quiera quién eres.

No te imaginas cuánto cuesta engañarse a veces.

Y cómo avanzar, si cada paso es un nuevo obstáculo que no quiero vencer. Si pensar en esto es sumergirme en infinitas preguntas que no puedo responder. Ojalá no te hubieses ido, ojlaá tan sólo hubiésemos terminado, todo hubiese sido mucho más fácil. Pero el despertador siguió despierto mientras yo estaba soñando e hizo su trabajo a la perfección. Supo cómo hacerte desaparecer sin dejar una sola prueba, una sola pista.

Pero supongo que ya es hora de despertarse, y aceptarlo debería ser el primer paso. Olvidarte sin haberte conocido nunca estuvo entre mis planes, pero ahora, paralizada ante el inminente regreso del verano, mentiría si dijera que no te echo de menos. Recordar tus consejos nunca fue tan complicado, nunca, como cuando no quiero escucharlos.

Respóndeme a esto, seas quien seas, ¿qué se supone que me queda si he olvidado por completo a la persona que solía ser? Un mar repleto de dudas entre castillos de arena en donde guardo mis miedos. Y es que tumbada bajo mis sábanas todo ha sido siempre menos complicado, junto a ti, sería demasiado fácil. Por eso quizás, he inventado la necesidad de necesitarte, contigo como objeto de todas mis noches dejo a un lado todo lo demás. Todo lo importante. Lo que realmente debería apreciar.

Si te doy un beso y tú apartas la mirada, y con sólo una caricia fuera de la carta, pides la cuenta y te vas. Es la más dolorosa de todas las jugadas: saber que apuestas mi sonrisa a una mano robada.

Si.. Pensar que tú eres el mayor de mis problemas o la mejor adicción que acabará conmigo es el camino fácil que desde hace ya demasiadas noches, recorro sola. Una travesía cuesta abajo, el reto de llegar con vida al otro lado, sin volante, ni frenos. Sin tus manos.

Porque buscarte a ti, tengas el nombre que tengas, es la mejor escusa para no encontrarme a mi. Y verme, con los ojos cerrados y frente al espejo, en lo que nunca hubiese deseado convertirme. Alguien sin voz y con el único deseo de gritar a todo, a nada.

A todos, y a nadie.

A ti, y a mi.


(Dondequieraqueestés)


dimarts, 4 de desembre del 2012

Vull una llengua que no hagi d’estar lluitant amb l’aigua al coll per sobreviure; vull que visqui en pau en igualtat de condicions amb les llengües que tenen un estat propi que les defensa, les protegeix, les alimenta, les enalteix i prestigia. Vull una llengua que no hagi de demanar ni perdó ni permís pel sol fet d’existir


Autor: Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 30 d'abril de 1947), escriptor català.

Citació més llarga: Assegurar la pervivència de la llengua per a mi ja és una raó de pes per a treballar per la independència política del país. Que tampoc no en garantirà la pervivència, però que hi ajudarà. Sé que no estic sol, en aquest anhel: a més de les raons de dignitat política, social i històrica, vull una llengua que no hagi d’estar lluitant amb l’aigua al coll per sobreviure; vull que visqui en pau en igualtat de condicions amb les llengües que tenen un estat propi que les defensa, les protegeix, les alimenta, les enalteix i prestigia. Vull una llengua que no hagi de demanar ni perdó ni permís pel sol fet d’existir; no vull que li discuteixin les poques i tímides lleis que la protegeixen; vull que els seus parlants visquin sense els complexos que els porten a l’autoodi i la renúncia lingüística perquè no es molesti el veí o, encara pitjor, per una pretesa i malentesa bona educació. Vull que la meva llengua sobrevisqui amb salut en aquest món de la globalització uniformadora i no vull haver d’estar parlant constantment d’aquest tema.

Font: Discurs amb motiu de la recepció del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el dia 16 de juny del 2010. Vist al web del president Pujol.

divendres, 29 de juny del 2012

El català només sobreviurà si el fem la llengua de més prestigi, la necessària, per a uns quants milions de parlants en un territori. És a dir, polititzant-lo al màxim

Autor: Albert Pla Nualart, filòleg i responsable lingüístic del diari ARA.

Article complet: Avui voldria dir veritats incòmodes i imprescindibles perquè les ideologies dins les quals tots, indefectiblement, vivim no siguin com les ulleres que posen als cavalls i ens privin de visió perifèrica.
Perifèrica com l'aragonès oriental que fa uns dies va ser objecte de tota mena de burles en les tertúlies i columnes dites i escrites en català. Unes burles -en bona part, més que justificades- que es fan des de la superioritat intel·lectual, des del "pobres ignorants" i el brandat convenciment que la Sra. Ciència -amb més força que la Merkel- ens fa costat.
I ens en fa perquè, segons alguns opinadors, això que en diem una llengua (per exemple, això que en diem català) és un fenomen natural, com les postes de sol. Semblen apuntar que hi ha una comunitat científica, blindada a totes les pressions, que sap exactament com s'agrupen els dialectes en llengües a tot el món. Són facts. Consultes la web corresponent -deu tenir seu a Massachusetts- i ho diu ben clar: "The alleged eastern Aragonese is Catalan". Fi del debat.
És un pensament que tranquil·litza molt, com creure en els Reis. Molt més, en tot cas, que donar un cop d'ull a la història i a la realitat, perquè llavors t'adones que les llengües -vull dir les de Primera Divisió- són, al capdavall, un conjunt de parlars (més o menys convergents) que una ideologia i un poder central (més o menys nacionalista) han articulat i polaritzat. Com? Subordinant-los a un estàndard o estàndards regulats per una codificació que els habilita per a les funcions més altes de la cultura.
T'adones, doncs, que -tenint com tenen sempre a la base un fenomen natural, el llenguatge- són un constructe polític i en bona part arbitrari. Un constructe modelat per imperis que competeixen per dominar, per pobles petits que aguanten com poden, per guerres i violències que, massa sovint, se surten amb la seva. ¿O és que el que es parlava al poblet gallec a quatre passes de Portugal no s'assemblava sospitosament al portuguès septentrional? Que potser badaven, a Massachusetts?
He sentit repetir aquests dies que "no s'ha de fer servir la llengua com a arma política". L'ADN d'una llengua, la seva raó de ser, és ser una arma política, una arma que cohesiona i dóna identitat a un poble fent-lo diferent dels veïns, com les marques que alguns indis es pinten a la cara per distingir-se de la tribu del costat. El dia que les del català no ens identifiquin, tururut viola!
Assumir tot això és agafar el toro per les banyes (toro i no bou, mai més ben dit) en lloc d'escudar-se en la ridícula coartada del naturalisme. Ridícula com els nens petits que per amagar-se acluquen els ulls. "No polititzis el debat, txxxst! -et diuen hàbils cortesans fent una rialleta de conill-. A veure si així fem passar bou per bèstia grossa".
Pretenen fer servir, doncs, la mateixa estratègia del nacionalisme espanyol: carregar els morts a la naturalesa. Ja ho diu el Manifiesto por la lengua común: es fa mal als nens i als immigrants no ensenyant-los primàriament la llengua de tots. Com que el fet que ho sigui, també a Catalunya, és -com aquell qui diu- un fenomen atmosfèric, els que volen alterar, ignorar o subvertir l'statu quo polititzen les llengües i violenten el curs natural de les coses. I així passa a ser feixista qui pretén reparar els estralls de les dictadures.
Algú ho havia de dir i ho dic: embolcallant-nos de naturalisme perdrem sempre, perquè consagra el que ja hi ha, i amb el que hi ha el català no se'n pot sortir.
El català no desborda les nostres fronteres occidentals com una humil floreta bosquetana, perquè el català no és avui -per sort- cap floreta bosquetana, és una llengua: un constructe polític, com les llengües que tenen estat però sense tenir-ne.
Dir que la teva llengua -no pas una llengua que parles, sinó la teva- és el català, té profundes implicacions polítiques, agradi o no. La contradicció que deu comportar sentir-te espanyol, en un sentit nacional, i admetre que parles català és tan angoixant que no gosaria mai jutjar a qui és incapaç d'assumir-la.
Tampoc jutjo els que, sovint en estats democràtics, renuncien a parlar als fills amb la seva parla. Quants napolitans, per exemple, ho fan ara mateix? I quants israelians es van menjar amb patates les llengües europees maternes per parlar als fills, a Israel, un balbucejant i ressuscitat hebreu?
L'estima pel propi parlar depèn dels valors que hi van associats. I són valors massa socials per fer-ne a ningú responsable. El mateix noi que a Vall-de-roures el sent com un estigma i arriba a desitjar tenir una dona castellana per no traspassar-lo als fills, si hagués nascut passat el pont, a Arnes, n'estaria orgullós per molt que a TV3 parlin tan diferent.
El català només sobreviurà si el fem la llengua de més prestigi, la necessària, per a uns quants milions de parlants en un territori. És a dir, polititzant-lo al màxim.

Font: "Polititzem la llengua!". Article publicat al diari ARA (29/06/2012).

dimarts, 6 de març del 2012

La vida no és sinó una contínua successió d'oportunitats per sobreviure

Autor: Gabriel García Márquez (Aracataca, Magdalena, 6 de març de 1927), novel·lista colombià.

Equivalent: La vida no es sino una continua sucesión de oportunidades para sobrevivir. [ES].

Font: El coronel no tiene quien le escriba (1961). Vista al Twitter.

Nota: Avui García Márquez fa 85 anys.