La cultura és l’única eina per escalfar-te d’aquest fred moral que segur que et perseguirà tota la vida

Autor: Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig de 1938), poeta i arquitecte català.


Foto: Josep Losada.


Font: D'una entrevista a la revista Portella, núm. 6, primavera 2013.

Context: La poesia –i l’art en general– és imprescindible. Per exemple, malgrat que és hivern, ara, mentre parlem no passem fred perquè he encès la caldera de la calefacció; i no sé res de calderes, només sé que prement un botó funcionen; o sigui que la ciència i la tècnica m’han resolt un problema. La pregunta és: què passa quan el fred que fa no és físic sinó moral. Quin botó s’ha de prémer? De quina caldera disposem perquè el fred moral no ens geli? I veus que no hi ha caldera i que no hi ha botó, que no hi ha res més que les arts, les ciències i la filosofia, per dir-ho ràpidament. Per a alguns també hi haurà la religió, però només hi ha quatre o cinc coses que ens poden ajudar, i tenen una maleïda característica, que el dia que se te’n va un ésser estimat no pots dir “quin fred moral que fa” i encendre la calefacció. No, havies de tenir-la encesa abans, o has de tenir una caldera que saps fer anar perquè l’has manejat des de jove. Aquesta caldera és la cultura: la cultura és l’única eina per escalfar-te d’aquest fred moral que segur que et perseguirà tota la vida.

Jo no prometo res, només camino (mullant la ploma al cor, que és on cal sucar l'eina...)

Autor: Joan Manuel Serrat i Teresa (Barcelona, 27 de desembre de 1943), cantant.


Font: "Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit". A: Serrat 4 (1970) i Res no és mesquí (1977). Vist a Con la luna.


Canço completa:

No sóc modest.
Estic enamorat
d'aquests ulls meus petits
perquè esguarden el lluny
i del meu front tan alt
que ho és de tant que pensa.
No vull agrair res, perquè no he tingut mestre.

Jo no prometo res.
Només camino
(mullant la ploma al cor,
que és on cal sucar l'eina...).
Jo no sé el que em proposo,
perquè el tenir un propòsit no és fer feina.

Ja no vull allistar-me
sota de cap bandera.
De la divina acràcia,
seré ara el glossador,
de l'acràcia impossible
en la vida dels homes
que no senten desig d'una era millor.

I el que pensin de mi,
no m'interessa gens...

Va entrar al món per la porta de servei.
Buit el seu bagul,
i un pedaç al cul...
Era un bagul de paper que va omplir el temps,
les dones i el port,
l'amor i la mort.
Era un bagul que s'endreçava poc a poc
i esdevenia un vers cada record...

Per a ell la meuca es posava la roba de quan fou verge,
i volaven les gavines amb les plomes de diumenge... sí...
Per a ell els vaixells bufaven una, dos i tres vegades,
i s'estimava una parella en qualsevol cantonada... sí...
Per a ell miolaven els gats a la lluna, en els terrats... sí...
Per a ell s'obrien vermelles les promeses i els clavells... sí...

Per a un home prim
de rostre verdós,
de llavis humits
i molt llargs els dits
per tastar millor les dones.

I no era modest.
I estava enamorat
dels seus ullets petits,
que esguardaven el lluny
i del seu front tant alt
de tant com ell pensava.

I no agraïa res a qui res no li ensenyava.

I el que penseu d'això
no m'interessa gens...

Quina bogeria és aquesta de brindar a la salut d'una premsa independent? Som eines i criats d'uns homes rics que romanen entre bastidors. Som uns titelles, ells estiren els fils i nosaltres ballem. Els nostres talents, les nostres possibilitats i les nostres vides són propietat d'altres homes. Nosaltres som uns prostituts intel·lectuals

Autor: John Swinton (Saltoun, Escòcia, 12 de desembre de 1829 - Nova York, 15 de desembre de 1901), periodista. Cap de redacció de The New York Times.

Citació més llarga i original:
There is no such thing, at this date of the world's history, in America, as an independent press. You know it and I know it.
There is not one of you who dares to write your honest opinions, and if you did, you know beforehand that it would never appear in print. I am paid weekly for keeping my honest opinion out of the paper I am connected with. Others of you are paid similar salaries for similar things, and any of you who would be so foolish as to write honest opinions would be out on the streets looking for another job. If I allowed my honest opinions to appear in one issue of my paper, before twenty-four hours my occupation would be gone.
The business of the journalists is to destroy the truth, to lie outright, to pervert, to vilify, to fawn at the feet of mammon, and to sell his country and his race for his daily bread. You know it and I know it, and what folly is this toasting an independent press?

We are the tools and vassals of rich men behind the scenes. We are the jumping jacks, they pull the strings and we dance. Our talents, our possibilities and our lives are all the property of other men. We are intellectual prostitutes.

Font: Segons NoticiasERB: "El 25 de setembre de 1980, en un sopar de gala del gremi periodístic on ell era un dels homenatjats, algú va proposar un brindis per la Llibertat de Premsa." Aquest web ens dóna la font original: Labor's Untold Story, by Richard O. Boyer and Herbert M. Morais, published by United Electrical, Radio & Machine Workers of America, NY, 1955/1979.

Quan érem infants, va ser la forma d'aproximar-nos al món, de comprendre'l. La nostra llengua era l'eina que ens descobria la pròpia realitat. A través de les paraules, balbucejants primer, rotundes més endavant, ens explicàvem la vida. Compreníem que el món és ample i divers

Autora: Maria de la Pau Janer i Mulet (Palma, Mallorca, 13 de gener de 1966), escriptora.

Font: D'un article al diari Avui, el 5 de març del 2005. Vista al butlletí número 734 (04/12/2012) d'InfoMigjorn. 

Foto: © Toni Catany.