Jo sóc jo i la teva mare, que s'ha ficat al pis i no hi ha qui l'en tregui, amor meu. Però t'estimo una barbaritat, tia

Autor: Súper Mayor. "El futuro fui yo una vez."


Original: Yo soy yo y tu madre, que se ha metido en el piso y no hay quien la saque, cari. Pero te quiero un montonazo, tía. [ES]


Font: Del seu Twitter.

Estar distret. Això és el que importa. Cal buscar-se problemes prou difícils de resoldre per evitar estar preocupat pels veritables problemes. Em voldrà aquesta dona? L'amor és una forma d'evitar pensar en la vida

Autor: Woody Allen (Nova York, 1 de desembre de 1935), director, guionista, actor i escriptor estatunidenc. 


Font: D'una entrevista a El Mundo (05/11/1972). 


Context:
 
—¿Qué es lo que cuenta para usted en la vida?
—Estar distraído. Eso es lo imporante. Hay que buscarse problemas lo suficientemente difíciles de resolver para evitar estar preocupado por los verdaderos problemas. Mis problemas son: ¿podré contratar a Cate Blanchett? ¿seré capaz de encontar un buen final para mi película?... Otros problemas bastante entretenidos son los relacionados con el amor. ¿Me querrá esa mujer? El amor es una forma de evitar pensar en la vida. O los deportes. Soy un fan del baloncesto. La vida es terrible. ¿Qué será de mí? ¿Cómo envejeceré? ¿Cuándo y cómo moriré? ¿Cuál es el sentido la vida? No vale la pena pensar en esto.

Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase i estimo a més amb un irrevocable amor aquesta meva –i nostra– bastant neta, envejada, bonica pàtria

Autor: Joan Oliver i Sallarès [pseudònim: Pere Quart] (Sabadell, 29 de novembre de 1899 - Barcelona, 18 de juny de 1986), escriptor català.

Poema complet:

Al sempre admirat Salvador Espriu, si cal, amb disculpes.

Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra
i com em recaria d'allunyar-me'n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se'n: "Com qui s'agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer",
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d'aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per a restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva -i nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

Font: Circumstàncies. Barcelona: Proa, 1968. Vist a Poetria. Antologia de la poesia catalana, d'Albert Planella i Francesc Vernet. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1990, p. 222.

No hi ha res més pervers i destructiu que la veritat sense amor. Però tot i així una persona que estimi la vida sempre preferirà la veritat que la mentida

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.



Font: Vist parcialment al Twitter de la Maria Vila. Complet a les "Notes" del bloc de l'Enric Vila.

"No hi ha res més pervers i destructiu que la veritat sense amor." @enricvd
— Maria Vila (@mvilaredon) 7 de juny de 2013

Deixem d'estimar algú quan ja no li mentim per semblar pitjors o millors

Autora: Silvina Ocampo (Buenos Aires, 28 de juliol de 1903 - Buenos Aires, 14 de desembre de 1993), escriptora argentina. 


Font: Ejércitos de la oscuridad. Buenos Aires, Sudamericana, 2008. Segons la Wikipedia: "Notas publicadas post mortem, el libro consta de 4 secciones: Inscripciones en la arena, Ejércitos de la oscuridad, Epigramas y Analectas." Vist a Cartografías Desplegadas. 


Original: Dejamos de amar a alguien cuando ya no le mentimos para parecer peores o mejores. [ES]

Pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada, i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari, que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho, sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància

Autor: Salvador Iborra i Mallol (València, 9 de juliol de 1978 - Barcelona, 29 de setembre del 2011), poeta, periodista i docent valencià.





Font: "Comiat". Poema final d'Els cossos oblidats. València, Onada Edicions, 2009. Premi Jaume Bru i Vidal de poesia. ISBN: 978-84-96623-49-1. Vist a El violonista celest.




Poema complet:


Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà en l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.

Només faig versos perquè m’hi diverteixo imitant els poetes que estimo, entre altres coses, perquè m’acompanyen, quan és temps, a buscar espàrrecs

Autor: Jordi Cornudella Martorell (Barcelona, 22 d'octubre de 1962), editor, escriptor i filòleg.


Font i context: 'Doncs bé, per a tranquil·litzar-vos, m’agradaria ara reproduir ací la justificació –la prosètica en diu l’autor– que el poeta i editor Jordi Cornudella va haver de redactar per a encapçalar la selecció dels seus poemes que el crític Manuel Guerrero va incloure en l’antologia Sense contemplacions. Nou poetes per al nou segle (Barcelona: Editorial Empúries, 2001): “Em sembla que he reeixit en la intenció, que em devia formular fa dotze o tretze anys, de no tenir una poètica pròpia. Me n’interessen moltes, això sí, i moltíssim: les de Carner, Catul, Góngora, Íbic de Règion (que el temps ha esbocinat deplorablement) i les de bastants altres. Com que m’he esforçat a precisar la manera com els llegeixo, m’he definit la poètica de cadascun d’ells: una meva poètica de lector, que em serveix per tenir tractes d’estricta i planera quotidianitat amb els seus versos. I és que m’hi relaciono com amb els espàrrecs: per la dèria de collir-los, pel vigorós increment sensitiu, emotiu i intel·lectiu que em produeix cada sortida al bosc, per la satisfacció plena i memorable de cada truita (sempre la mateixa i sempre diferent), o potser només per costum, però no per cap afany d’exhibir-me en tribunes de més o menys immerescuda anomenada. Confio, doncs, que els versos que escric no manifestin, tret de la més ferma ambició de pulcritud en les idees, els ritmes i les paraules, cap poètica singular que m’hagi de confondre amb aquells que sí que en tenen d’una hissada al pal de la bandera. Només faig versos perquè m’hi diverteixo imitant els poetes que estimo, entre altres coses, perquè m’acompanyen, quan és temps, a buscar espàrrecs. [31.3.1999.]”.' Vist a l'article "Espàrrecs, truites i prosètica", d'Esteve Betrià (Temps de Franja, any 9, núm. 81, desembre del 2008).

Cap lògica no pot salvar l'abisme que hi ha entre dir 't'estimo' i no dir-ho

Autor: Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig de 1938), poeta i arquitecte català.


Foto: Josep Losada.


Font: "El sol damunt un retrat". A: No era lluny ni difícil. Barcelona: Editorial Proa, Col·lecció: Els llibres de l’Óssa Menor [núm. 315]. ISBN: 978-84-7588-181-2. Es pot llegir a Tots els contes (La Butxaca, 2011).

Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn, aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles, el cristall i la boira dibuixada en la finestra, l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada, el consol de saber que podíem haver estat feliços

Autor: Salvador Iborra i Mallol (València, 9 de juliol de 1978 - Barcelona, 29 de setembre del 2011), poeta, periodista i docent valencià.



Font: "Aquesta albada". A: Els cossos oblidats. València, Onada Edicions, 2009. Premi Jaume Bru i Vidal de poesia. ISBN: 978-84-96623-49-1. Vist a La mullena.

Estima bé la teva parella, digues-li: "Sense tu també m'aniria bé."

Autor: Joan Garriga Bacardí (Bellpuig, 1957), psicòleg.

Font: D'una entrevista a La Vanguardia (14(03/2013).

Foto: Jordi Roviralta.

La frase més antifeminista que he llegit en ma vida: Estimar dones intel·ligents és signe d'homosexualisme. (Baudelaire.)

Autor: Jaume Perich i Escala (Barcelona, 1941-1975), humorista gràfic i escriptor català.


Font: Nacional II. Barcelona, Editorial Laia, 1972.


Original: La frase más antifeminista que he leído en mi vida: Amar a mujeres inteligentes es signo de homosexualismo. (Baudelaire.) [ES]

Quin tebi pler l'estimar d'amagat/ tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria/ -però nosaltres ja ens hem dat l'abraç/ i més i tot, que l'abraç duu follia.

Autor: Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924), escriptor català.

 
Font: "Quin tebi pler". A: La rosa als llavis (1923).

Imatge: Retrat de Joan Salvat-Papasseit (1918), de Rafael Barradas.

Poema complet: 

Quin tebi pler l'estimar d'amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç
i més i tot, que l'abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

¿On és l'espieta que l'amor ens priva?

Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l’alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar

Autor: Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre del 2003), poeta català.


Poema complet:

Un sonet per a tu que em fas més clar
tant el dolor fecund com l'alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.

Discretament l'escric, i vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.

Un sonet per a tu; només això,
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debò.

Un sonet per a tu que m'ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.

Font: "Un sonet per a tu". A: Andorra, postals i altres poemes (1984). Vist al web de l'Emma Vilarasau.


Imatge: Eulàlia Borrut Casas (1996).

T’escric des d’ací, molt lluny de casa. La pluja va mullant els vidres bruts del bar estrany on, ara, em trobe esperant un got de vi i un poc d’engany. No tinc més solució, ja ho saps: l’engany. I m’ompliré tot d’ell, per anar vivint, per anar aguantant, per anar estimant

Autor: Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995), cantautor i actor valencià.


Cançó completa:

Estimada Antònia:

T’escric des d’ací,
molt lluny de casa.
La pluja va mullant
els vidres bruts
del bar estrany
on, ara, em trobe esperant
un got de vi
i un poc d’engany.
No tinc més solució,
ja ho saps: l’engany.
I m’ompliré tot d’ell,
per anar vivint,
per anar aguantant,
per anar estimant.
T’he enviat els diners,
com tots els mesos.
Per ara no hi ha augment.
Paciència, tot arriba.
Me n’he guardat uns quants
per a comprar-me un abric.
L’hivern, sense el teu cos
és molt més cru.
Diuen que em passaran
a una secció més descansada.
I, si Déu vol, molt prompte
trobaré casa.
I vindreu tu i la nena.
El company del meu “cuarto”
ha estat malalt.
La grip, coses molt d’ara,
ja saps… l’hivern.
Fa més d’una setmana
que espere carta.
Esteu malalts?
Em feu patir moltíssim,
tan lluny de casa.
L’any que ve, potser
tindrem cotxe.
Qui ho havia de dir!
I escola per a la nena
sense pagar.
I diners suficients
per a no plorar.
Tot això, però, ja saps…
lluny de casa,
allò que no s’oblida
ni tan sols amb vi,
aquest que tinc jo ara
posat a taula.
Encara plou, Antònia.
Demà serà diumenge
i no passejarem tots tres junts
per la plaça del poble.
Cuideu-vos molt. Besades.
Escriu-me més sovint.


Font: Vist al bloc Des de la Mediterrània, on diuen: "Amb aquesta Carta a casa, l’Ovidi Montllor (1942-1995) ens apropa una mica a aquelles persones que han d’emigrar, deixant la casa i la família, per poder-se guanyar la vida i alimentar els seus. Podeu escoltar aquesta cançó al seu disc Crònica d’un temps (1973).

Creo que no te quiero, que solamente quiero la imposibilidad tan obvia de quererte como la mano izquierda enamorada de ese guante que vive en la derecha., diu Cortázar, i m'ho guardo a la butxaca de l'abric

Autora: Matea, piuladora que diu: "És a ser lliure que em vull hàbil."



Font: Del seu Twitter.

No t'escoltis qui et parli d'egoisme:/ t'has de gosar estimar./ I el dia que tremolis (he de dir-te/ que un dia així vindrà),/ i et siguin lluny els dinous anys, no oblidis/ que, teu, és alt tot do./ Així sabràs donar sense penyora,/ tal com donen els bons.

Autor: Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 20 de maig de 1922 - Sant Cugat del Vallès, 27 d'abril de 1972), escriptor i lingüista català. 


Poema complet:


Quan falten dotze dies perquè tinguis,
Júlia, dinou anys,
vull apuntar-te tres o quatre dites
(dinou, no les sé pas)
que siguin veritat. Dones i homes
componen tot el món.
Massa simple, respons. Però recorda
la cova de Plató.
Qui espia la paret, la febre d'ombres,
no sent al seu costat
l'esma innocent amb què se li proposa
alguna cega mà.
Dones i homes. Mans nuades. Fosca
d'una tarda que mor.
Dins de la cova s'hi pot viure, Júlia.
Millor, sense records.
Però quan creixes tu et creix la memòria.
Mira que et pugi dret.
Que cap por no la torci. Que no et sagni
de cap empelt cruel.
No t'escoltis qui et parli d'egoisme:
t'has de gosar estimar.
I el dia que tremolis (he de dir-te
que un dia així vindrà),
i et siguin lluny els dinous anys, no oblidis
que, teu, és alt tot do.
Així sabràs donar sense penyora,
tal com donen els bons.
I sabràs rebre, tal com et mereixes,
un do sense retorn.
Cecs, a la cova, sabem lligar, Júlia,
ben fort el nus del món.


Font: "Prop dels dinou". A: Les dones i els dies. Barcelona: Labutxaca, 2010. Edició definitiva del llibre del 1968 que inclou quatre poemes inèdits, entre els quals hi ha aquest. Vist a La república poètica de l'Ernest Farrés.

por de la mare/ por de la pipa del pare/ por de l’oncle/ por del matrimoni de l’oncle/ por de la cosina que mira amb els pits crescuts/ por de ser la cosina a qui el cosí endinya verga/ por de ser el cosí que ha d’endinyar verga a la cosina/ por de ser un pare fidel/ por de ser un progenitor i estimar amb extrem la criatura dolcíssima/ por de ser una mare servicial/ que alimenta un desconegut:

Autor: Eduard Escoffet (el Poblet, Barcelona, 1979), poeta.

Font: "Por". A: Terra i cultura (III Premi Miquel Martí i Pol), antologia feta per Helena Morén Alegret i Joaquim Vilarnau, coeditada per Cossetània Edicions i Grup Enderrock, Valls-Barcelona, 2011. Vist a El poema de la setmana, d'Oriol gabarró.

Poema complet:

por de la mare
por de la pipa del pare
por de l’oncle
por del matrimoni de l’oncle
por de la cosina que mira amb els pits crescuts
por de ser la cosina a qui el cosí endinya verga
por de ser el cosí que ha d’endinyar verga a la cosina
por de ser un pare fidel
por de ser un progenitor i estimar amb extrem la criatura dolcíssima
por de ser una mare servicial
que alimenta un desconegut:
que alimenta un terrorista,
que alimenta un membre d'una secta,
que alimenta un ionqui,
que alimenta un camell de barri,
que alimenta un artista carregat d'àcids,
que alimenta un visionari,
que alimenta un lladre,
que alimenta un policia.
por de ser mare i no poder encaixar la pistola quan el fill arriba amb
l'uniforme tacat
por del pa
por del vent
por de les olives farcides d’anxova
por de ser una oliva farcida d’anxova o encara pitjor:
una gamba
por dels qui parlen i por dels qui no parlen
por d’odiar els skaters
por d’odiar ikea
por d’odiar els sindicalistes
por d’odiar la santa església catòlica i tots i cadascun
dels seus parroquians
por d’escriure les cartes al pare
por de ser kafka
por de ser heterosexual
por de ser homosexual
por de no ser bisexual
por de no ser multicultural
por de no ser demòcrata
por de ser stalin
por de tenir res a perdre
por
por de no ser tu
por de no ser tu
por de no ser tu

Sempre ens semblen ridícules les emocions de les persones a les quals hem deixat d'estimar

Autor: Oscar Wilde (Dublín, 16 d'octubre del 1854 - París, 30 de novembre del 1900), escriptor irlandès.


Equivalent: Siempre nos parecen ridículas las emociones de las personas que hemos dejado de amar. [ES]


Font: Sin tapujos. Buenos Aires, Longseller, 2004.

Què val més? Estimar Catalunya i no estimar gairebé cap català, o a la inversa? Hi ha gent que estima la Humanitat i no té cap amic

Autor: Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 - Sant Quirze Safaja, 29 de desembre de 1942), poeta català.

 

Font: «Notes per al meu autoretrat 1936». A: Margarida Prats Ripoll. Màrius Torres. Del poeta al lector. Lleida: Pagès, 2008. Vist al Segre.

El que necessitem són llibres que ens colpegin com una desgràcia dolorosa, com la mort d'algú a qui estimàvem més que a nosaltres mateixos, llibres que ens facin sentir desterrats a les jungles més remotes, lluny de tota presència humana, una cosa semblant al suïcidi. Un llibre ha de ser la destral per trencar el mar gelat que portem dins

Autor: Franz Kafka (Praga, 3 de juliol de 1883 - Viena, 3 de juny de 1924), escriptor en llengua alemanya.


Equivalent [ES]:

Context: En general crec que només hem de llegir llibres que ens mosseguin i ens s'esgarrapin. Si el llibre que llegim no ens obliga a despertar-nos com un cop al crani, per què molestar-nos a llegir-lo? Perquè ens faci feliços, com dius tu? Mare de déu!, seríem feliços igualment si no tinguéssim cap llibre! Els llibres que ens fan feliços podríem escriure'ls nosaltres mateixos si no ens quedés cap més remei. El que necessitem són llibres que ens colpegin com una desgràcia dolorosa, com la mort d'algú a que estimàvem més que a nosaltres mateixos, llibres que ens facin sentir-nos desterrats a les jungles més remotes, lluny de tota presència humana, una cosa semblant al suïcidi. Un llibre ha de ser la destral per al mar gelat que portem dins.


Font: D'una carta a Oskar Pollack (1904), segons diverses fonts. Per exemple: La metamorfosis, edició de Gonzalo Hidalgo Bayal. Madrid: Ediciones Akal, 2005. I aquí.