Pregunta't més aviat què pots fer tu perquè el juny sigui feliç

Autor: Petete Potemkin, piulador.


Original: Pregúntate más bien qué puedes hacer TÚ para que junio sea feliz. [ES]


Font. Del seu Twitter.

Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn, aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles, el cristall i la boira dibuixada en la finestra, l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada, el consol de saber que podíem haver estat feliços

Autor: Salvador Iborra i Mallol (València, 9 de juliol de 1978 - Barcelona, 29 de setembre del 2011), poeta, periodista i docent valencià.



Font: "Aquesta albada". A: Els cossos oblidats. València, Onada Edicions, 2009. Premi Jaume Bru i Vidal de poesia. ISBN: 978-84-96623-49-1. Vist a La mullena.

Autodefinició: no sóc Josep Pla, no sóc Nietzsche, no sóc una tempesta, no sóc Foucault, no sóc el que he llegit, no sóc Calders, no sóc Kant, no sóc músic, no sóc poeta, no sóc feliç, no sóc Joan Brossa, no soc l'endemà, no sóc professor de filosofia, no sóc Fuster...

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), escriptor, llicenciat en història i filosofia.

Font: Del recull d'aforismes Viure mata. Editorial Fonoll, 2006, p. 50.

Sents el convenciment que estàs vivint/ uns anys sense esperances que ja són/ els més feliços de la teva vida.

Autor: Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig de 1938), poeta i arquitecte català.



Poema complet:

“No tinguis pietat del que has estat,
perquè la pietat és massa breu:
no dóna temps a construir-hi res.
De nit, en un petit aeroport,
veus com un avió s’està enlairant.
Va perdent-se el senyal.
Sents el convenciment que estàs vivint
uns anys sense esperances que ja són
els més feliços de la teva vida.
Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,
com hi ha una altra música.
La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal


Font: "Es perd el senyal". A: Es perd el senyal. Barcelona: Proa, 2012.


Nota: Segons el mateix autor: “Segurament és el poema més alegre que he escrit mai. És cert que als 74 anys no tens esperança perquè tampoc tens futur, però la vida és molt bèstia i no la vull tornar a repetir, tot i estar encantat d'haver-la viscut.”

Infinit, història d'un moment

Autor: Gabriel Josipovici (Niça, 8 d'octubre de 1940), escriptor, crític, teòric literari i guionista britànic.


Font: Moo Pak. Raig Verd Editorial, 2012. Traducció: Ferran Ràfols. Vist al bloc Tirant al cap.


Nota: Podeu llegir un extracte de l'obra aquí.

Tothom diu que la infantesa és feliç, i és així, però no pel que interpreten. És feliç senzillament perquè el cap li funciona

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: Els estats de connivència. Barcelona, Empúries, 2001.

Context:

Aberració suprema:
no voler conèixer els somnis,
que són la redempció.
No res més em cal per viure.
Tant si resto a confegir
aquells mots que fan els versos
com si surto pel quintà;
tant si deixo que m'endugui
el son cap al seu domeny
com si sense cap defensa
desafio l'Univers;
els preceptes són idèntics:
els que indiquen als zebús,
als merlots o als óssos panda
quin és el capteniment
que els escau. És meravella
una tal col.lusió.
Però els somnis se n'escapen:
són la llibertat real.
Tocar l'orgue i el mateix orgue
són fets grans, excepcionals,
que susciten reverència,
però els somnis ho són més
i a mi em fan molt més efecte.
Sóc misantrop? No, no, gens:
no menystinc la resta d'homes,
car em menystindria a mi,
però no són tolerables,
tal com són, ara mateix.
Demà, quan trobin els somnis,
tornaran més passadors,
però mentre això no passi
no res no servirà per
gosar entrar en la saviesa,
car llurs somnis han de ser
correctius i pedagògics,
com els meus, sense unió
amb allò que faig de dia.
Res no ens nega deduir
que els records dels nostres somnis
estan disposats per blocs,
estratificats com roques
i que per trobar els primers
cal gastar els que estan sobre.
Per tant cal somniar molt
per remoure aquests més fondos.
Dic això, perquè jo tinc
un record de primera hora,
de primera magnitud,
i no ha sortit mai fora.
Algun dia hi arribaré:
cal que dormi més encara,
tot el temps que aguanti el cos.
No té mèrit de fer coses:
la valor rau en pensar
pensaments fora de mida
i això ho permet només
el trencat que fan els somnis,
que són coses formidables,
tant que encara hom no sap
ni què són. Som massa joves.
Noves generacions
de les noves són precises...
Però un dia arribarà
que sabrem com funcionen.
Jo ja ho sé, almenys un tros.
De moment, a mi em sadolla.
La doble virginitat
és allò que fa que els somnis
siguin esperançadors,
atractius més que altra cosa.
D'una banda són tot meus
i de l'altra, no cap savi
ha pogut potinejar
un espai tan ple de gràcia.
Aquestes condicions
just es donen en aquesta
meravella. Un baluard
totalment inexpugnable.
Deu haver-hi algun tresor
escondit que no conegui?
No. Just n'hi ha un i és:
el treball ignot dels somnis.
En la vida, tenim ob-
sediments, trulls i tràfecs,
episodis coherents,
significatius del dembre
o designi de la ment.
Tanmateix, hi són tractats
amb més seny i més justesa
en els somnis. Sobretot:
galanesa i tolerància
són atots que només ells
poden exhibir entre el públic,
tot deixant la pesantor.
Resituen, purifiquen
tots aquells obsediments
que tenim durant el dia,
quan pensem d'una faiçó
esquifida i miserable.
El que fem diürnalment
ho fem tot de rebot, d'esma,
ben automàticament.
Quan em trobo amb l'oliera,
el que passa no són més
que batzacs i bufetades.
Revisat, això mateix
per l'astúcia dels meus somnis
pren aspecte condecent
i respon al que volia
i en surto revifat.
El dormir i potser el somnis
són molt útils per trencar
les posicions de l'ànima.
Ara: cal que hi sigui present,
totes vint-i-quatre hores,
una clara voluntat
de voler que ella canviï.
Sense això i el comport ferm,
general, durant el dia
no hi ha cap canvi: res:
la ment resta presonera.
Sense això, podem passar
quaranta anys dins la brutícia
o quaranta, embetzolats.
D'una banda, hom implanta
ja els ovaris. Excel.lent!
I de l'altra, hom cavil.la
sobre la formació
de big bangs altres que el nostre.
Jo estaria més content,
podent veure la meva ànima,
resplendent al monitor,
com la veig en els meus somnis,
alguns dies, pocs, ai las.
Si els somnis es componen
ells mateixos molt millor
de com jo podria fer-ho,
¿per què no podem pensar
que el que hom diu la meravella
de les coses naturals
no prové de llei idèntica?
Un fet ben concloent és
que s'aprèn més amb els somnis
que no pas estudiant
o tenint tracte amb gent sàvia.
Jo que mai no he sopat,
que d'on pouo tanta força?
De tractar només amb mi.
M'imagino la memòria
com un llac viu, palpitant...
Dormint, s'alcen breus tempestes,
que sacsegen el conjunt.
La matèria que s'enlaira
són els somnis que tenim,
que és allò més apreuable,
d'un valor just absolut.
Tothom diu que la infantesa
és feliç, i és així,
però no pel que interpreten.
És feliç senzillament
perquè el cap li funciona,
no ha estat paralitzat,
és a dir, perquè és més sàvia.
Avui cal recuperar,
amb procediments mecànics,
un estat intel.ligent.
Per això tenim els somnis.
Trobarem salvació
en els somnis, si encara
tenim temps. Però no és
qüestió de temps. És tota
una cosa diferent:
és voler veure el que hom mira.
I caldria distingir
entre els trucs de les novel.les
i la nostra facultat
de crear-nos ordits, trames.
La imaginació
dels adults no interessa.
Sí, per contra, l'entrellat,
que implica un escenari.
De moment, en coneixem
dos: el de l'infant quan juga
i els creats en somniar.
No sabem per què això passa.
Hom no ha estudiat
els invents de la infantesa,
menys encara aquells dels somnis.
L'error és no oblidar
les ferides. Com podríem
fer-nos veure que no ho són?
No és mica raonable.
Fins després d'haver entès
el causant, no volem fer-ho.
El remei per endurar
l'enuig són, és clar, els somnis,
que permeten comparar
la misèria i la grandesa.
No hi ha màgia al carrer,
menys encara en les xicotes,
menys encara en els infants.
En el circ, és grosseria.
I les execucions,
quan es feien a la plaça
en tenien ben igual.
On n'hi ha, és en els somnis.
Convé molt de distingir
el comport dit psicològic,
que serveix per alternar:
és el que usen les madones
i els filòsofs i els mossens,
del comport que funciona
quan aquests éssers són llunys
i també el comport dels somnis.
Són les tres modalitats
automàtiques de l'ànima.
L'ànima és preexistent?
No ho és, però ho sembla,
si pensem què fa de nit,
o de dia, en els somnis.
La felicitat rau, és,
en els somnis. Una cosa
tan explícita, per què
no es practica i s'encoratja?
Cal menjar, dirà un garrí.
És ben clar que no somnia.
És la gregarietat
que el domina. Un titella.
La idea no és fer
ni cap monstre o superhome:
basta usar el que ja tenim:
són els somnis, no com eina
ans en si: no hi cal tocar
res de res. Només caldria
observar-los de debò,
no deixar d'estudiar-los.
Qualsevol altre progrés
és gran pèrdua d'energia.
Els conflictes de carrer,
menys encara els acadèmics
no són dignes de contar,
ni tan sols en poesia.
Són els somnis el que cal
divulgar d'una vegada.
Irresponsabilitat.
Això no és la peanya
de la vàlua o bé
la condició dels somnis.
Ben mirat, el ruminar
és el que és irresponsable,
miserable de no dir,
doncs es mou dins la misèria.
Il n'en rêve pas, la nuit.
Això no són pas els somnis.
-Existeix el bé absolut?
-Ben segur: són alguns somnis.
Són uns fets o accions
del tot lliures de les regles
que administren l'Univers.
No són cosa imaginària,
talment un concepte, un Déu,
ans viscuda i ben palpable.
I són causa d'un plaer
vast i sense cap esquerda.
-I com és que no ho són tots?
-I depèn de la faustesa,
depèn de la voluntat
que hi posem durant el dia.
-No podrien influir
aquests somnis impecables
en la vida de desperts?
-Lamentablement s'esborren.
El truc de fer el desmenjat,
quan de fet la cobejança
és allò que ens envileix,
és un pas, però minúscul,
que no ha servit per a res.
Ni els temples ni la música
no ens han aturat pas
a portar els negres a Amèrica
o cremar els jueus en viu.
Jesucrist és una broma.
Si volem de corregir
la misèria que ens atia,
el millor procediment
és anar de dret als somnis.
Els occidentals pensem
que Crist va venir a la Terra
per donar-nos drets, raons,
per tal de considerar-nos.
I no ha servit de res.
No podem estar orgullosos
del que som o del que fem.
És en el treball dels somnis,
que és cosa universal,
on rau la sobirania,
l'honor i la dignitat.
Què ho deu fer que en molts de somnis,
quan fugim tan lluny, tan lluny,
quan s'acaben, tenim esma
de conèixer on ens trobem,
després de tornar del tràngol
o del gran terrabastall?
Absoluta meravella!
Per què són tan escaients?
Tot és útil: de primer
corregeixen les idees:
tot allò que ens fa glatir:
no pas per interpretar-les.
Després ve el plaer absolut:
les pel.lícules mai no vistes,
impossibles de perfer
amb els estris d'avui dia.
Finalment són la caució
garantida contra el tedi.
Per esdevenir humans
no calgueren teories
ni creences. Per fer un pas
més, cal començar a entendre
tots els somnis, llurs mandats.
No val res allò de dia.
Observar el comportament
dels humans és raonable.
Més ho fóra estudiar
els motius de la conducta,
que només podrem saber
comparant conducta i somnis
i que siguin el patró.
L'objectiu secret dels somnis
és crear una xarxa lògica
entre els fets que han afectat
tot o part del mecanisme
i la integralitat,
però això és secundari.
Marx i Engels van errar
en donar una importància
exclusiva al procedir
raonable, dialèctic,
de la ment, quan és del tot
el contrari. Una prova
són els somnis, tan reals
com els xiscles, la garola
de les dones al mercat.
Tret d'això, un artigaire
català rumina i sent
una quantitat de coses
ignorades fins avui,
però actives, productives...
El que passa al català
passa a tots. No hi ha dubte.
Mentre no entenguem això,
no entendrem res del nazisme
o fenòmens similars.
La cultura és un aspecte
secundari en els humans.
Un nadó deixat als boscos
o bé en un illot soliu
no sabria de fer randa,
però els somnis -el teixit-
fóra exactament idèntic
al sistema que tinc jo.
No cap de les meravelles
inventades fins avui
no pot comparar-se als somnis.
Són bellesa terminal:
no fretura ni per pensa
de cap justificació,
 i a més és gratuïta,
com si hi hagués un déu bo,
escondit per dins la boira,
que ha volgut fer-nos regal
d'aquesta alta meravella,
que no ens mereixem per res.
El taxista pot ser imbècil,
però l'hi han de guanyar
tots els professors d'Història:
tenen barra d'explicar
la derrota a Waterloo,
com un químic una cèl.lula.
Hom observa aquests dos trets:
no hi ha cap dels efectes
que sostenen els relats.
Tanmateix, són atractívols,
mil vegades més gentils.
I segon: l'inexplicable:
hom hi crea indrets, actors,
sense cap lligam simbòlic
amb la vida que hem viscut.
Tot creació absoluta,
sense cap connexió.
Els pecats es fan de dia
i naturalment forçats.
Ben mirat, no són gran cosa
ni tan sols mirats en si.
Això a part, hi ha la culpa,
que és allò més dissortat
que esdevé a la nostra espècie.
I és molt miseriós,
car el càlcul no és fàcil.
Avui ja comença a ser
ben ridícul que les dones
no barrinin sinó això,
segons mostren les pel.lícules.
Al contrari, és de nit,
quan perfem els millors somnis
i aquesta activitat,
natural i ecològica,
guanya a les rotacions
dels estels per les galàxies
-que també són naturals-
i a més té l'avantatge
que la disposem aquí,
econòmica i falaguera,
i cobrem d'immediat.
Per aquí hom diu que el sexe
s'hi podria comparar,
i no compten els impostos.
No parlem d'altres plaers,
com el vici de la droga,
que primer cal de comprar-la.
Sectes, clubs, religions
ja pertanyen al subsòl
del que és innominable,
la brutor de l'Univers.
Consciència és com els somnis,
però més elemental,
talment com els jocs de dia,
que també són limitats,
car responen, com el sexe,
a les regles socials,
que són sempre reductives,
repressives i banals.
Cada sessió de somnis
te un estil determinat.
Poden canviar els temes,
poden ser molt diferents,
però si el to és sofrença,
tots seran contaminats.
Els grans somnis, que apareixen
de seguida que portem
una vida mig pautada,
tracten temes molt viscuts
que la nostra intel.ligència
ha mirat de situar
de faiçó afectiva, sí,
i també intel.lectual.
Són aquests que produeixen
aquells somnis tan preats.
Déu podria revelar-se
en els somnis i no ho fa.
I la intel.ligència
és un mal sentit: no pot
ser una eina fiadora.
Menys encara, com és obvi,
amb cap dels sentits corrents.
Això em prova, i de sobres,
que és un inexistent.
Del sunyer, àdhuc els savis,
hi han vist només respit,
guariment, repòs i folga.
És així, però és més,
molt més: produeix els somnis.
Els han vist i no ho han dit
o no han sabut com dir-ho...?
Tots els somnis són granment
realistes i ferotges:
no perdonen cap desmai,
cap feblesa: la retreuen
i en fan gran narració:
no són gens oportunistes.
Si de dia no hem buscat
la faustesa sense ambages,
ja sabem prou que de nit
pagarem el preu que toca.
L'extraordinari és
no l'assumpte o la textura,
en els somnis, qualsevol.
No. És ocasionar-ne
un resum, en un instant,
i alhora comparar-lo
amb allò que he fet ahir.
De vegades és ben obvi,
però molt sovint, i molt,
no hi veig cap ressemblança.
L'estat d'ànim, fins avui,
és el que ho explicaria.
Aquí és on té interès:
d'un estat d'ànim crear-ne
una tal narració.
Una bona part dels somnis
s'originen a partir
del record d'un camarada
-conegut molt o poc temps-,
però que tingué la gràcia
de cridar el nostre interès,
que pot ser només l'enveja.
L'episodi pot estar
sebollit, sense cap vida.
I això fa suposar
que en portem un gran dipòsit.
Fins aquí, tot és banal.
El que et fa restar de pedra:
l'escenificació,
l'escenari, el paisatge...,
retocats a l'infinit.
Una cosa que de dia
pot semblar-s'hi de molt lluny:
quan l'anell d'una velleta
de cop sobte ens duu a mirar
aquell colomar, aquell dia...
Però això dura un segon.
No sabrem mai el que passa
de debò dins el cervell.
De primer, tenim la vida
que hom diu emocional
-tota classe d’estats d'ànim,
sobretot: la por i l'amor
-ni de molt en exclusiva-,
que per qualsevol raó
deixa petja en la nostra ànima.
Després ve el record -o no-,
i el càlcul -de llargada
curta o llarga, inconstant-.
Finalment, vénen els somnis,
que recorden just això,
però no de la manera
que ho podríem recordar.
I aquí està la meravella.
I el gènere exclusiu
sempre és la narrativa.
El més singular, però:
l'absoluta coherència,
dins la transformació
d'aquests episodis bàsics:
no res de meravellós
i menys de surrealista.
I l'explic no s'ha trobat,
perquè no hom vol trobar-lo.
Que això em passi a mi,
no pot ser una cosa certa.
Deu passar a tothom, segur.
Comparant la narrativa
amb els somnis, són comuns
els aspectes més insípids,
del tot circumstancials.
Tret d'això, tot més flòria,
L'esplendor de l'absolut,
el podem trobar en els somnis.
Cal lluitar contra aquells somnis
que no siguin complaents,
escaients amb bella traça
per al fi que m'he traçat
de no caure en infaustesa,
cretinesa o afinitat
amb les àvoles ribaldes
que dibuixen els grifons,
les harpies, a la roba
dels coixins dels balancins
i als capçals de les llitotxes.
Tenir somnis depurats,
és allò que haig de pretendre
ara que he arribat al cim.
Fóra molt recomanable
incitar a practicar
la luxúria a fora d'hores;
reservar tota la nit
a dormir i a somiar.
Cremar els llits de matrimoni.
Un humà viuria més
tornaria molt més savi,
gaudiria del plaer
de poder contar-se els somnis.
Aquest moble és del passat,
obsolet, car just servia
perquè els reis tinguessin fills,
per salvar les dinasties.
 

Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida

Autor: Joan Brossa i Cuervo (Barcelona, 19 de gener de 1919 - Barcelona, 30 de desembre de 1998), dramaturg, melòman, cinèfil, mag, artista i poeta (que era com més li agradava definir-se).

Context: Al final de la pàgina de l'abloccedari hi hem afegit dues frases que em penso que són molt definitòries i amb les quals em sento totalment identificat':

         Epíleg I
         Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida.

         Epíleg II
         Conec la utilitat de la inutilitat. I tinc la riquesa de no voler ser ric.

Font: Vista a l'homenatge de Vilaweb a l'Abloccedari, amb motiu del desè aniversari de la mort de Brossa (30/12/2008). També es recull a la pàgina d'inici del web Joan Brossa.org.

Nota: Nostàlgia. 

Que insípid que hauria sigut ser feliç!

Autora: Marguerite Yourcenar, "pseudònim de la novel·lista francesa Marguerite Cleenewerck de Crayencour (Brussel·les, Bèlgica, 1903 - Mount Desert Island, EUA, 1987). Malgrat nàixer a Bèlgica, i ser ambdós pares d'ascendència flamenca, tenia la nacionalitat francesa. El 1947 va legalitzar el malnom literari com a nom legal. Va ser la primera dona membre de l'Académie française, el 1980".

Font: (Feux, 1936). Focs. Barcelona: March, 2007. Traducció de Montserrat Gallart i Sanfeliu. Vist a El lugar de las epifanías.

Només un cos de dona em fa feliç/ i ara el descric tancant, solemne, els ulls

Autor: Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 19 de març de 1929 - Vic, 11 de novembre del 2003), poeta català.

Poema complet:
Ho deixo tot, però estreno claror.
Faré un pas més i fugiré de mi
per preservar l'empremta d'un desig
que sé que mai no m'abandonarà.
Perdre la hisenda em dona llibertat.
El mirall s'ha trencat en mil bocins
i en cadascun m'hi veig, desmesurat.
Amor, amor que em crides quan no hi soc.
¿per quins camins massa sovint te'm perds
si et duc al sexe, al cor i als pensaments?
Ho deixo tot i aprenc codis secrets
en el silenci lúcid de la nit.
Demà em dibuixaré en una paret,
demà passat, si em vaga, faré el mort
i al tercer dia ressuscitaré.
Després els versos es riuran de mi
i jo em riure dels versos, complagut.
Seré molts o potser no seré cap.
Ho deixo tot, aprofiteu-se'n, gent.
Al que no soc li agrada el desgavell.
Tot el turment em turmenta ben poc.
Només un cos de dona em fa feliç
i ara el descric tancant, solemne, els ulls.
Espero el llamp que m'ha de redimir.
A poc a poc, em posaré dempeus.
S'apropa el gran moment. Ho deixo tot.
 
Font: "Punt i final". A: Llibre de les solituds (1997). Vist al web del Centre Excursionista d'Esplugues.

Imatge: Solon de Mel (pseudònim de Guillermo Luzuriaga). Libro prohibido. Manzanas del paraíso y otros poemas. Mèxic, anys 50. Novena edició. (18.5 x 12 cm). Il·lustracions de José Bardassano. Vista al bloc Galeria d'imatges X.

Una infantesa feliç és potser una de les úniques coses que els pares poden donar als seus fills i que els quedi per sempre

Autor: Quim Torra (Blanes, 1962), advocat, escriptor i editor català. 

Context: Tinc una foto de la Carola als jardins de Luxemburg a les darreries del mes d'agost. En una racó davant d'una heura que cau, llànguida, al costat d'una de les fonts del parc. Té un llibre a la falda i sembla que el llegeix. És la imatge del final de la meva infantesa. Poca gent ha tingut la sort de viure una infantesa tan despreocupadament feliç com jo fins al fet d'haver-la allargat quasi fins als 28 anys. Sempre he sostingut que una infantesa feliç és potser una de les úniques coses que els pares poden donar als seus fills i que els quedi per sempre. 

Font: Del bloc Xocolata suïssa.

Hi ha dies que una mica de son, només una mica de son, et fa feliç

Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.

Font: Aforismes (Bromera, 2000, p. 123). Vista al seu Twitter.

El ressorgiment continu de la vida catalana per damunt l'onada de la fatalitat i la tragèdia prové en gran part d'aquesta actitud irònica adoptada en els moments més feliços

Autor: Josep Ferrater i Móra (Barcelona, 1912 - Barcelona, 30 de gener de 1991), filòsof i assagista.

Citació més llarga: Cert és que la libertat cobejada pel català és una llibertat molt més efectiva que la del savi antic. Però, mentre l'home modern ha volgut sacrificar absolutament a la llibertat aquesta saviesa de la fatalitat, el català, que és també ací—com en la mesura—hereu de "l'home antic", reconeix que moltes vegades l'home està inerme contra la tragèdia i que l'única actitud veritablement eficaç és la de contemplar-la amb ironia. La ironia és així un mètode per tal de defugir la desesperació i sobreviure-la; és una tàctica que assoleix, amb la deguda paciència, les victòries més insospitades. El ressorgiment continu de la vida catalana per damunt l'onada de la fatalitat i de la tragèdia prové en gran part d'aquesta actitud irònica adoptada en els moments més feliços, actitud que seria erroni estimar com a merament negativa, perquè les úniques coses que nega són la falsia i l'aparença. La irrupció freqüent de la ironia en tal existència és deguda indubtablement al caràcter gairebé ininterromput del seu viure crític, a la impossibilitat de lluitar sense treva contra la crisi, la fatalitat i la tragèdia. Per això el català ha pogut sobreviure a totes les amenaces, àdhuc a l'amenaça que representa el desencadenament temporal de la passió sense límits i del fanatisme.

Font: Les formes de la vida catalana (1944, premi d'assaig Concepció Rabell 1943). Vista a Ferratermora.org.

Si no proporcionem paraules suficients als nostres joves, no els ajudem a ordenar les seves emocions i els seus pensaments, i ni tan sols els ajudem a ser més feliços

Autor: Emili Teixidor i Viladecàs (Roda de Ter, 22 de desembre de 1933 - Barcelona, 19 de juny de 2012), escriptor i pedagog català.

Citació més llarga: Si no proporcionem paraules suficients als nostres joves, no els ajudem a ordenar les seves emocions i els seus pensaments, i ni tan sols els ajudem a ser més feliços.
Tancats en el seu món inexpressat, no poden compartir
les seves vivències ni les seves emocions. O no poden compartir-lestotalment, per manca de paraules suficients. No els queda cap més recurs, cap més llenguatge, que la violència física

Font: La Lectura i la vida (2007). Vista al bloc Un mar de mots. 

Nota: Emili Teixidor va morir ahir, 19 de juny del 2012.

Sóc un paranoic al revés. Sempre sospito que la gent està planejant alguna cosa per fer-me feliç

Autor: Jerome David Salinger (Nova York, 1 de gener de 1919 - Nou Hampshire, 29 de gener del 2010), escriptor estatunidenc.

Original: I'm a kind of paranoiac in reverse. I suspect people of plotting to make me happy. [EN]

Font: Raise High the Roof-Beam, Carpenters (1955). Vista al Twitter i a la Wikiquote.