Déu, que és el més brutal de tots els mites, no em salvaria ni de mi mateix, perquè és un carreró sense sortida: atribuint-li sentiments es perd el misteri, la seva única força. Me l'imagino com un cementiri de cotxes, el de Déu. Restes, carcasses, un escampall de peces metafísiques.

Autor: Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig de 1938), poeta i arquitecte català.



Poema complet:

Déu, que és el més brutal de tots els mites,
no em salvaria ni de mi mateix,
perquè és un carreró sense sortida:
atribuint-li sentiments es perd
el misteri, la seva única força.
Me l'imagino com un cementiri
de cotxes, el de Déu. Restes, carcasses,
un escampall de peces metafísiques.
Els mites són aquesta claredat
rere la qual tanquem tot el que és fosc.
Vénen d'algun profund error de la memòria.
Viure, al cap i a la fi, és buscar consol.
Buscar-lo en el dolor de les paraules.
En la música grisa de la pluja.
En aquest tedi militar del vent.
En el cel sense oxigen del passat.
No era lluny ni difícil. No era més
que aquest poema èpic sense èpica.
Nietzsche s'equivocava:
som més forts quan els mites són més febles.


Font: "L'origen de la tragèdia". A: No era ni lluny ni difícil. Barcelona: Proa, 2010.

"És fàcil ser «profund»: n'hi ha prou deixant-se envair per les pròpies tares." yllogismes de l’amertume. París: Editions Gallimard, 1952. Silogismos de la amargura. Barcelona: Tusquets Editores, 1990La història de les idees és la història de la rancúnia dels solitaris.El món està salvat pel grapat de dones que hi han renunciat

Autor: Emil Cioran (Raşinari, Transsilvània, 8 d'abril de 1911 - París, 20 de juny de 1995), filòsof romanès. 


Font: L'ocàs del pensament (Li Crépuscule donis pensées, 1940). Barcelona: Tusquets Editores, 1995.


Equivalent: El mundo está salvado por el puñado de mujeres que han renunciado a él. [ES]

Guanyant temps, va salvar la república

 

Autor: Quint Enni [Ennius] (Rudiae, prop de Bríndisi, 239 aC - Roma, 169 aC), poeta llatí.

Original: Cunctando restituit rem. [LA]

Font: Vist a l'epígraf del capítol V d'El roig i el negre, de Stendhal. Badalona: Sàpiens Publicacions / Destino, 2005, p. 74.

Nosaltres ens vam inventar Espanya quan Madrid era un poblet i nosaltres la salvarem, trencant-la

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.



Font: "Ara va de debò", article al seu bloc (11/09/2013).

D'on ve la profunditat de l'amor sinó de la negació del coneixement? El que en el coneixement és mediocre en l'amor es torna absolut. Tot coneixement objectiu és mediocre; posa en relació els objectes i els fa perdre valor. Coneixem una cosa per fer-la igual a les altres; com més coneixem, més comuna, vulgar i mediocre es torna la realitat, perquè el coneixement mai no 'salva' res, sinó que progressivament destrueix l'ésser

Autor: Emil Cioran (Raşinari, Transsilvània, 8 d'abril de 1911 -  
París, 20 de juny de 1995), filòsof romanès.

Font: El libro de las quimeras. Barcelona: Tusquets Editores, 1996.

Sinopsi: El libro de las quimeras es en realidad el primer verdadero ajuste de cuentas de Cioran con la ilusión omnipresente en la que vive, cegado, engañado y envilecido por sus propias quimeras, el ser humano. No obstante, pese a su desgarro y su desesperación, Cioran encuentra en la vida elementos para reconciliarse con ella. Uno de ellos, la música y, aquí, Mozart: «Siempre que escucho su música me crecen alas de ángel», o «No quiero morir, porque no puedo concebir que un día sus armonías me sean extrañas para siempre»...

El present és la llengua dels carrers, maltractada i espúria, arrapada com l’heura a les ruïnes de la història. És la llengua en la qual escric. També és una llengua ben travada per pensar, per pactar i per somiar. I les velles cançons se salvaran

Autor: Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig de 1938), poeta i arquitecte català.


Foto: Josep Losada.


Poema complet:

Si la desesperança té la força
d'una certesa lògica,
i l'enveja un horari tan secret
com un tren militar, estem perduts.
El castellà m’ofega i no l’odio.
No en té la culpa de la seva força:
de la meva feblesa, encara menys.
L’ahir era una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar,
que ningú ja no parla:
un subconscient de pèrdua i cobdícia
on ressonen bellíssimes cançons.
El present és la llengua dels carrers,
maltractada i espúria, arrapada
com l’heura a les ruïnes de la història.
És la llengua en la qual escric.
També és una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar.
I les velles cançons se salvaran.


Font: "Dignitat". A: Es perd el senyal. Barcelona: Proa, 2012.

Les paraules m'han salvat sempre de la tristesa

 Autor: Truman Capote (Nova Orleans, 30 de setembre de 1924 - Los Angeles, 25 d'agost de 1984), pseudònim del novel·lista estatunidenc Truman Streckfus Persons.

Font: Música para camaleones. Buenos Aires: Emecé, 1981. Vist a De otros mundos.

Foto: Irving Penn.

Per damunt de tot, unitat, si ens volem salvar: un molt meditat i molt intel·ligent front únic nacional

Autor: Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985), escriptor català. 

Citació més llarga: Permeteu-me que prossegueixi encara pensant en veu alta, sense el més lleu vestigi d’impertinent consell, que ni em demaneu ni tinc cap autoritat per donar-ne cap a ningú, i molt menys a vós. La veritat és, però, com sabeu prou bé, que estem molt i molt desunits, i el que ens cal és, per damunt de tot, unitat, si ens volem salvar: un molt meditat i molt intel·ligent front únic nacional. Ens cal tothom sense exclusions, fins i tot els claudicants –n’hi ha hagut a centenars i centenars de milers–, fins i tot els llestos de professió i els cínics, fins i tot els envanits per la falsa i grollera seguretat de l’or, fins i tot –si em tolereu un punt d’exageració– els traïdors. Ens cal utilitzar tothom, i aquesta és la difícil però no impossible feina de vosaltres, els dreturers polítics, no la nostra, simples escriptors.

Font: Carta al president de la Generalitat Josep Tarradellas (Barcelona, 29 de desembre de 1968). Vista a "Espriu respon a Tarradellas", de Francesc Foguet i Boreu (Núvol, 24/01/2013).

Nota: Segons Francesc Foguet: "L’estiu del 1968, Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, va enviar al poeta Salvador Espriu un dossier confidencial en què atacava durament Òmnium Cultural per intentar de dur-lo a les seves posicions polítiques. Espriu se’n va esmunyir amb una lletra que reproduïm a continuació, tot defensant una actitud intel·lectual de «ferotge independència», en paraules de Maria Aurèlia Capmany." 

Foto: Pau Barceló.

A les dones que morien en part, com puc oblidar-les? Segons l'Església, en cas de perill extrem l'obligació era salvar el nadó i deixar morir la mare. Els molt bèsties! A qui pot estranyar que aquelles dones estiguessin acovardides?

Autora: Maria Dolors Orriols i Monset (Vic, 25 de gener de 1914 - Barcelona, 23 d'agost del 2008), escriptora.


Font: Escampar la boira, XXIII (2003). Vist a Escriptors.cat.


Citació més llarga:
Avui m'escruixeix imaginar la renglera de nadons que han vingut al món casualment, per obligació de la dona i necessitat física de l'home. És una obligació i un tribut, un sentiment instintiu i primitiu, explotat per conceptes religiosos, sempre a favor del mascle i la seguretat social de no tenir fills bastards. Segles i segles que la dona intenta no ser considerada només com una femella. S'han fet cortines de fum, lloant-la dins de la llar, santificant-la o inspirant poesies amb la mateixa finalitat de dominar-la. I vinga a fer-li fills! Penso en la mare de la meva àvia Teresa, que va tenir dotze fills, sense comptar els nadons morts. Una de les seves filles, la meva àvia, ja només en va tenir sis, igual que la meva mare. Pel que fa a la iaia Dolors va posar deu fills al món, considerats un fet natural i acceptats com a dons del cel. I alabat sia Déu. A les dones que morien en part, com puc oblidar-les? Segons l'Església, en cas de perill extrem l'obligació era salvar el nadó i deixar morir la mare. Els molt bèsties! A qui pot estranyar que aquelles dones estiguessin acovardides? El dolor de la vida i de la mort les feia presoneres tancades darrera la muralla de la resignació. Sense cap sortida, miraven el món per l'escletxa de l'esperança de l'altra vida. I la fe en Déu. Si ara el meu record va endavant i endarrere és perquè malgrat que els temps han canviat, la lluita per les dones continua. Fins quan?

Només ens hauria pogut salvar un alçament unànime del nostre poble que des del mateix juliol de 1936 hagués posat a rotllo feixistes i anarquistes i donat a la guerra que començava l’únic sentit que podia legitimar-la, el de guerra nacional per les llibertats de la nostra terra

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre de 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català.

Citació més llarga: Només ens hauria pogut salvar un alçament unànime del nostre poble que des del mateix juliol de 1936 hagués posat a rotllo feixistes i anarquistes i donat a la guerra que començava l’únic sentit que podia legitimar-la, el de guerra nacional per les llibertats de la nostra terra; tots «espantosament units», els catalans ens hauríem salvat com a tals fins i tot si perdíem la guerra, quan no és mai del tot perduda una guerra quan es fa netament, per la pàtria.

Font: Cartes a Màrius Torres (Barcelona: Club Editor, 2007, p. 469). Carta del 15 de gener de 1939. Vista al meu bloc.

Nota 1: Avui fa 100 anys que va néixer Joan Sales.

Nota 2: Tornarem a cometre el mateix error?