Any nou, vida la de sempre

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista. 




Font: Les hores. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 20. 

El dret a la pròpia vida, als pensaments propis ia la seva expressió oral i escrita sense traves ens semblava tan naturalment nostre com la respiració, com els batecs del cor

Nota: Avui fa 132 anys que va néixer l'autor. 


Autor: Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942), escriptor austríac.




Font: Montaigne (1942). Barcelona: Acantilado, 2008.  


 


Context: Y por otro lado, aquella libertad individual, cuyo más decidido heraldo de todos los tiempos había sido Montaigne, no nos parecía necesitar todavía, hacia 1900, una defensa tan pertinaz. Porque, ¿acaso no era ya una evidencia desde hacía mucho tiempo? ¿No era ya posesión, garantizada por la ley y la costumbre, de una humanidad emancipada desde mucho antes de la dictadura y la esclavitud? El derecho a la propia vida, a los pensamientos propios y a su expresión oral y escrita sin trabas nos parecía tan naturalmente nuestro como la respiración, como los latidos del corazón. Ante nuestros ojos se abría el mundo entero, tierras y más tierras, no éramos prisioneros del Estado ni esclavos al servicio de la guerra ni estábamos sometidos al arbitrio de ideologías tiránicas; nadie corría el peligro de ser proscrito, desterrado, expulsado o encarcelado. Y, a los de nuestra generación, nos parecía que Montaigne daba tirones inútiles a cadenas que creíamos rotas hacía tiempo, sin sospechar que el destino las había forjado ya de nuevo para nosotros, más duras y crueles que nunca. Y así, honrábamos y respetábamos su lucha por la libertad del espíritu como una lucha histórica que para nosotros era superflua y fútil desde mucho antes. Una de las misteriosas leyes de la vida es que descubrimos siempre tarde sus auténticos y más esenciales valores: la juventud, cuando desaparece; la salud, tan pronto como nos abandona, y la libertad, esa esencia preciosísima de nuestra alma, sólo cuando está a punto de sernos arrebatada o ya nos ha sido arrebatada.

Gilead. Farrar: Straus and Giroux, 2004. En castellà: Galaxia Gutenberg, 2011. El nostre somni de vida s'acabarà com s'acaben els somnis, abruptament i completament, quan surt el sol, quan arriba la llum. I pensarem, tota aquella por i aquella angoixa eren per no res

Nota: Avui fa 70 anys que va néixer l'autora.

Autora: Marilynne Robinson (Sandpoint, Idaho, 26 de novembre de 1943), novel·lista i assagista estatunidenca.


Font: Gilead. Farrar, Straus and Giroux, 2004. En castellà: Galaxia Gutenberg, 2011.

Francesc Pujols per ell mateix. Pòrtic: Barcelona, 1967.Ja ho va dir Plató: si els homes, en comptes de ser, per regla general, pobres i rucs, fossin rics i savis no hi hauria problema.Aquesta vida és un procés evolutiu i diastàsic certament prodigiós i, encara que sembli una farsa dolorosa, ningú —o gairebé ningú— no abandona voluntàriament l'espectacle, a desgrat del seu desastrós (aparentment) final, conegut de tothom; i, en aquest aspecte, la Humanitat sembla aquella noia que llegia, més o menys interessada, els Evangelis perquè volia saber com acabaven

Autor: Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 11 d'agost de 1882 - Martorell, 13 de febrer de 1962), crític, autor dramàtic, poeta, humanista, historiador, filòsof i escriptor català.


Font: "Pensaments de Francesc Pujols". Al llibre d'Artur Bladé i Desumvila Francesc Pujols per ell mateix. Barcelona, Pòrtic, 1967. Vist a Espais Escrits.


Nota: El llibre és "fruit de les llargues converses que van mantenir [Bladé i Pujols] durant l'exili a Montpeller."

Què en diria, de la vida? M’ha semblat més llarga del que toca. Que no em solidaritzo amb res, només amb el lament. Però fins al dia en què m’omplin de fang la boca d’ella en sortiran només mots d’agraïment

Autor: Joseph Brodsky (Sant Petersburg, 24 de maig de 1940 - Nova York, 28 de gener de 1996), poeta estatunidenc d'origen soviètic. Premi Nobel de Literatura l'any 1987.



Font: "24 de maig de 1980". A: Poemes escollits. Barcelona: Edicions de 1984, 2013. Traducció: Judit Díaz. Vist al Fecebook de l'editorial.




Poema complet:

Jo he entrat a la gàbia en el lloc de la fera,
i he marcat amb clau roent la paret d’aquell forat,
he viscut vora el mar, he jugat a la ruleta,
he sopat amb no sé qui vestit de frac.

Mig món he contemplat des de dalt d’una glacera,
dos cops m’han recosit dels tres que m’he enfonsat.
He marxat del país que em va veure néixer.
Amb els qui ja no em recorden n’ompliria una ciutat.

M’he passejat per estepes on ressonen crits dels huns,
m’he vestit amb roba que ja torna a estar de moda,
he plantat sègol, he cobert l’era amb cartrons gruixuts,
i, excepte aigua seca, he begut qualsevol cosa.

He obert els meus somnis a la pupil·la del guàrdia sibil·lí,
he menjat el pa de l’exili sense deixar-ne ni una engruna,
he permès tots els sons a les meves cordes, a més del crit;
i vaig decidir-me pel mormol. Ara en faig quaranta.

Què en diria, de la vida? M’ha semblat més llarga del que toca.
Que no em solidaritzo amb res, només amb el lament.
Però fins al dia en què m’omplin de fang la boca
d’ella en sortiran només mots d’agraïment.

La vida va a l'orgànic?

Autor: Gòmez de la Sorna, piulador. "Microliteratura, brevĭtas et argutĭa – Barcelona."



Font: Del seu Twitter.

Em convenço ara que la brevetat és una entelèquia quan llegeixo una línia i em sembla més llarga que la meva pròpia vida, i quan després llegeixo una novel·la i em sembla més breu que la mort

Autor: Gabriel Jiménez Emán (Caracas, 1950), escriptor.


Font: "La brevedad". A: Los dientes de Raquel. Y otros textos breves. Caracas: Monte Ávila, 1993.


Original: Me convenzo ahora de que la brevedad es una entelequia cuando leo una línea y me parece más larga que mi propia vida, y cuando después leo una novela y me parece más breve que la muerte”.






  

Dura ha de ser la vida, quan els anys passin i destrueixin a la fi la il·lusa pàtria de la teva adolescència, quan vegis, igual que avui, aquest fantasma que temps enrere et va consolar amb la seva bellesa

Nota: Panero va morir abans-d'ahir a 71 anys.



Autor: Juan Luis Panero Blanc (Madrid, 9 de setembre de 1942 - Torroella de Montgrí, 16 de setembre del 2013), poeta espanyol.


Font: "Epitafio frente a un espejo". A: A través del tiempo (1968).


Poema complet:

Dura ha de ser la vida para ti,
que a una extraña honradez sacrificaste tus creencias,
para ti, cuya única certidumbre es tu recuerdo
y por ello, tu más aciaga tumba.
Dura ha de ser la vida, cuando los años pasen
y destruyan al fin la ilusa patria de tu adolescencia,
cuando veas, igual que hoy, este fantasma
que tiempo atrás te consoló con su belleza.
Cuando el amor como un vestido ajado
no pueda proteger tu tristeza
y motivo de burla, de piedad o de asombro,
a los ojos más puros sólo sea.
Duro ha de ser para tu cuerpo ver morir el deseo,
la juventud, todo aquello que fuiste,
y buscar sin pasión tu reposo
en la sorda ternura de lo débil,
en la gris destrucción que alguna vez amaste.
«Es la ley de la vida», dicen viejos estériles,
«y nada sino Dios puede cambiarlo», repiten,
a la luz de la noche, lentas sombras inútiles.
Dura ha de ser la vida, tú que amaste el mundo,
que con una mirada o una suave caricia soñaste poseerlo,
cuando la absurda farsa que tú tanto conoces
no esté más adornada con lo efímero y bello.
Dura ha de ser la vida hasta el instante
en que veles tu memoria en este espejo:
tus labios fríos no tendrán ya refugio
y en tus manos vacías abrazarás la muerte.


Foto: S. Cogolludo.

"Dietari (Perfeccionistes)".Hi ha una manca de naturalitat que lliga Goethe amb el nazisme. Ho veus quan agafa aquest to repel·lent d’home-estàtua que parla de la Veritat com si fes una roda de premsa. Quan el perfeccionisme mata la vida, els homes es tornen monstres ridículs

Nota: Avui fa 264 anys que va néixer Goethe.

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.


Context: Llegeixo Converses amb Goethe, d’Eckermann. No dubto que Goethe devia ser tan lúcid com diu la llegenda. Eckermann escriu molt bé i li recull sentències boníssimes. M’ha sorprès la manca de sentit de l’humor de tots dos, però; l’admiració incondicional d’Eckermann i la facilitat amb què Goethe perd el sentit del ridícul, quan es posa transcendental. En determinats passatges, el sento parlar amb aquesta veu de flauta que tenen els esperits capats. Hi ha una manca de naturalitat que lliga Goethe amb el nazisme. Ho veus quan agafa aquest to repel·lent d’home-estàtua que parla de la Veritat com si donés una roda de premsa. Quan el perfeccionisme mata la vida, els homes es tornen monstres ridículs. 



Font: "Dietari (Perfeccionistes)". Article del 4 de juliol del 2009 al seu bloc.

No hi ha res més pervers i destructiu que la veritat sense amor. Però tot i així una persona que estimi la vida sempre preferirà la veritat que la mentida

Autor: Enric Vila (Barcelona, 1972), historiador, escriptor i periodista català.



Font: Vist parcialment al Twitter de la Maria Vila. Complet a les "Notes" del bloc de l'Enric Vila.

"No hi ha res més pervers i destructiu que la veritat sense amor." @enricvd
— Maria Vila (@mvilaredon) 7 de juny de 2013

Autor: Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942), escriptor austríac.


Font: Montaigne (1942). Barcelona: Acantilado, 2008.  


Context: Y por otro lado, aquella libertad individual, cuyo más decidido heraldo de todos los tiempos había sido Montaigne, no nos parecía necesitar todavía, hacia 1900, una defensa tan pertinaz. Porque, ¿acaso no era ya una evidencia desde hacía mucho tiempo? ¿No era ya posesión, garantizada por la ley y la costumbre, de una humanidad emancipada desde mucho antes de la dictadura y la esclavitud? El derecho a la propia vida, a los pensamientos propios y a su expresión oral y escrita sin trabas nos parecía tan naturalmente nuestro como la respiración, como los latidos del corazón. Ante nuestros ojos se abría el mundo entero, tierras y más tierras, no éramos prisioneros del Estado ni esclavos al servicio de la guerra ni estábamos sometidos al arbitrio de ideologías tiránicas; nadie corría el peligro de ser proscrito, desterrado, expulsado o encarcelado. Y, a los de nuestra generación, nos parecía que Montaigne daba tirones inútiles a cadenas que creíamos rotas hacía tiempo, sin sospechar que el destino las había forjado ya de nuevo para nosotros, más duras y crueles que nunca. Y así, honrábamos y respetábamos su lucha por la libertad del espíritu como una lucha histórica que para nosotros era superflua y fútil desde mucho antes. Una de las misteriosas leyes de la vida es que descubrimos siempre tarde sus auténticos y más esenciales valores: la juventud, cuando desaparece; la salud, tan pronto como nos abandona, y la libertad, esa esencia preciosísima de nuestra alma, sólo cuando está a punto de sernos arrebatada o ya nos ha sido arrebatada.

Besa en el coll, la més bella contrada. Deixa't besar i si et quedava enyor besa de nou, que la vida és comptada

Autor: Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924), escriptor català. 


Àudio: Música: Jordi Bertran. Àlbum: Poeta de la llum (2010). De Viasona. 


Font: "Mester d'amor". A: La gesta dels estels (1922). Vist a Poesia en català.  


Poema complet:

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
  i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada. 



Equivalent: 

MAESTRO DE AMOR

Si sabes del placer no ahorres en el beso
que el gozo de amar no entraña mesura.
Déjate besar, y besa tú después
que siempre en los labios el amor perdura.

No beses, no, como el esclavo y el creyente,
sino cual viajero en la fuente regalada.
Déjate besar -sacrificio ferviente-
cuanto más candente, más fiel el beso.

¿Qué habrías hecho si mueres antes
sin otro fruto que la brisa en tu mejilla?
Déjate besar, y en el pecho, en las manos,
amante o amada -la copa bien alta.

Cuando beses, bebe, cuide el vidrio el temor:
besa en el cuello, la más bella zona.
Déjate besar
   y si te quedaba nostalgia
besa de nuevo, que la vida es escasa.

A ell no l’havien convidat a la vida. Es va haver d’amagar sempre, tapar-se la cara. D’ell només en quedà una taca de sang fresquíssima, un sexe sense estrenar i unes ales cansades, plenes de pols

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear.

Font: "A ell no...". A: Una bella història. Els llibres de l’Óssa Menor 48. Barcelona: J. Pedreira, 1962. (2a.ed.) Felanitx: Editorial Ramon Llull, 1975. Premi Joan Salvat-Papasseit de poesia.

A ell no l’havien convidat a la vida.

Es va haver d’amagar sempre,

tapar-se la cara.

D’ell només en quedà una taca de sang

fresquíssima, un sexe sense estrenar

i unes ales cansades, plenes de pols.

El torn de la vida en quatre dies m’ha passat com l’aigua pel torrent o el vent per la prada. Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan, el dia que ja ha passat i el dia que ha d’arribar

Autor: Omar Khayyam (Nishapur, Ariana, 18 de maig de 1048 - 4 de desembre de 1131), poeta, matemàtic, filòsof i astrònom persa.

Poema com déu mana:

El torn de la vida en quatre dies m’ha passat
com l’aigua pel torrent o el vent per la prada.
Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan,
el dia que ja ha passat i el dia que ha d’arribar.

Font: "Quarteta 1". A: Quartetes. Martorell: Adesiara, 2010. Vista a Vilaweb. Podeu llegir les 11 primeres quartetes aquí. 

Traducció del persa: Àlex Queraltó Bartrés.

La vida pot continuar el seu curs. Aquí. Allà, no: enllà de l’oceà, específicament en aquell trianglet que enyores histèricament, tot s’ha paralitzat. Res no es mourà fins que no hi tornis

Nota: Avui fa 101 anys que va néixer Tísner.


Autor: Avel·lí Artís-Gener, Tísner (Barcelona, 28 de maig de 1912 - 7 de maig del 2000), escenògraf, periodista, ninotaire, traductor i novel·lista català.

Font: Al cap de 26 anys, Barcelona: Editorial Pòrtic, 1972, P. 21. Vist a "Memoria y Retorno Del Exilio Republicano Catalán", de Roser Pujadas Comas d’Argemir (Universitat Rovira i Virgili i Universitat Autónoma de Barcelona).

Context: A l’exili, insensiblement, hom elabora una imatge perfecta del seu país. […] Se’n fa una terra incontaminada i incontaminable […] sense adonar-se que allò que hom ha fet realment ha estat clavar a distància una injecció paralitzadora. Immobilitzem un breu moment de la història del país i el magnifiquem al nostre grat, disfressant-lo de perenne. […] Mai no s’adverteix l’instant en què una exageració es torna una convicció… […] El fet és que, en el llarg període d’exili, hom detura el temps respecte al país d’origen. […] La vida pot continuar el seu curs. Aquí. Allà, no: enllà de l’oceà, específicament en aquell trianglet que enyores histèricament, tot s’ha paralitzat. Res no es mourà fins que no hi tornis.

Equivalent: En el exilio, insensiblemente, uno elabora una imagen perfecta de su país. […] Uno hace de su país una tierra incontaminada y incontaminable […] sin darse cuenta de aquello que uno ha hecho realmente ha sido clavar a distancia una inyección paralizadora. Inmovilizamos un breve momento de la historia del país y lo magnificamos a nuestro gusto, disfrazándolo de perenne. […] Nunca se advierte el instante en el que una exageración se transforma en una convicción… […] El hecho es que, en el largo período de exilio, uno para el tiempo respecto al país de origen. […] La vida puede continuar su curso. Aquí. Allí, no: más allá del océano, específicamente en aquel triangulito que añoras histéricamente [Artís-Gener hace referencia a la forma más o menos triangular de Cataluña], todo se ha paralizado. Nada no se moverá hasta que no vuelvas [ES] [Traducció de Roser Pujadas Comas d’Argemir]

Si no sabíem el que és i el que no és; si només ateníem certs motius i certs colors; si les arrels de l'existir es trobaven en una altra vida; si l'esperança era poca i mal dibuixada i si la paraula no era un acte, tampoc aquestes ratlles no serien un poema

Autor: Joan Brossa i Cuervo (Barcelona, 19 de gener de 1919 - Barcelona, 30 de desembre de 1998), dramaturg, melòman, cinèfil, mag, artista i poeta (que era com més li agradava definir-se).

Font: "Endavant", poema vist al bloc Dilluns Poètics al C. P. Miguel de Cervantes d'Elx. També es recull al web Joan Brossa.org.



Com déu mana:

Si no sabíem el que és
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l'existir es trobaven en una
altra vida; si l'esperança era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles no
serien un poema.

No és que vagi per aquests mons de Déu comportant-me com un idiota sense criteri: és que la meva vida no està ben narrada

Autor: Camilo de Ory (Segòvia, 1970), poeta, narrador i articulista.

Font: 300. Almeria: El Gaviero Ediciones, 2011. Vist a Documenta minima.

Original: No es que vaya por ahí comportándome como un idiota sin criterio: es que mi vida no está bien narrada. [ES]

Senzillament, i com si res, la vida ens dóna i pren papers

Nota: Avui en fa 65. 


Autor: Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948), compositor i cantautor.


Font: "Un núvol blanc". Lletra i música: Lluís Llach. Edició: 1985. Discografia: Maremar (1985), Camp del Barça, 6 de juliol de 1985 (1985), Verges 2007 (2007). Del seu web.

"Senzillament, i com si res, la vida ens dóna i pren papers..."#LluísLlach
— Maria Nunes(@mnunesal) 7 de maig de 2013

Cançó completa:

Senzillament se’n va la vida, i arriba

com un cabdell que el vent desfila, i fina.

Som actors a voltes,

espectadors a voltes,

senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l’onada, acaba,

i potser, en el deixar-se vèncer, comença.

La platja enamorada

no sap l’espera llarga

i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.

Així només, em deixo que tu em deixis;

només així, et deixo que ara em deixis.

Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre

i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.

Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.

Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.

Arribem tard a voltes

sense saber que a voltes

el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;

així només, et deixo que ara em deixis.

Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre

i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.

Molt blanc...

se’m desfulla la vida podrida de flors massa aigualides en una terra malalta que crida un ofec negat de tristesa i dolor

Autora: Iolanda Pàmies Rimbau (Reus, 1971), "llicenciada en filologia catalana i periodisme. Dos disciplines indestriables. Dibuixar paraules, explicar la vida, explicar-se-la, saber i conèixer històries, transmetre-les, ha estat sempre present en la seva vida. Ha treballat de periodista i correctora en diferents mitjans de comunicació -premsa escrita, Internet i ràdio-, i ha participat en recitals poètics. L’any 2004 va publicar L’illa de la flor, un primer projecte literari elaborat a tres mans: poesia, pintura i multimèdia." Segons el seu Twitter: "Nascuda de l'aire, volo amb el sol. Recorro cossos. Creo mons. Invento històries. Visc en les paraules. M'acompanyes?"


Font: Del seu bloc.

Mira més vida, més dolça i més perfecta, en l'acte tendre de perdre't en la rosa o en el nom que murmures

Autor: Carles Riba i Bracons (Barcelona, 29 de setembre de 1893 - Barcelona, 12 de juliol de 1959), escriptor i humanista català.


Poema com déu mana:

LIII

Mira més vida,
més dolça i més perfecta,
en l'acte tendre
de perdre't en la rosa
o en el nom que murmures.

Font: "Tannkas del retorn, LIII". A: Del joc i del foc (1947). Vist a Articles amb cua, de Josep Pla. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992, p. 488-489.