Poema complet:
Déu, que és el més brutal de tots els mites,no em salvaria ni de mi mateix,
perquè és un carreró sense sortida:
atribuint-li sentiments es perd
el misteri, la seva única força.
Me l'imagino com un cementiri
de cotxes, el de Déu. Restes, carcasses,
un escampall de peces metafísiques.
Els mites són aquesta claredat
rere la qual tanquem tot el que és fosc.
Vénen d'algun profund error de la memòria.
Viure, al cap i a la fi, és buscar consol.
Buscar-lo en el dolor de les paraules.
En la música grisa de la pluja.
En aquest tedi militar del vent.
En el cel sense oxigen del passat.
No era lluny ni difícil. No era més
que aquest poema èpic sense èpica.
Nietzsche s'equivocava:
som més forts quan els mites són més febles.
Font: "L'origen de la tragèdia". A: No era ni lluny ni difícil. Barcelona: Proa, 2010.
