Autor: Ponç Puigdevall. Al CCCB diuen que "va néixer el 10 de setembre de 1963 en un lloc que prefereix oblidar. Va estar uns anys a la universitat, sense treure-li cap profit; es va amagar en un poble de Galícia durant una temporada, i va fer el mateix enmig de les muntanyes de les Gavarres, fins a adonar-se que tant li feia estar en un lloc com en un altre. Des d'aleshores només ha fet quatre coses notables: llegir, veure pel·lícules, perdre el temps i fer el ridícul. Ha publicat els llibres Un silenci sec (1991), Era un secret (1998) i Albúm Galmei (2002), i ha traduït al català Soldats de Salamina, de Javier Cercas. Publica una crítica setmanal en els diaris El Punt, des de 1994, i El País, des de 1998".Font: D'una entrevista a Núvol (21/01/2013).
Foto: D'aquí.
Context: Després, no sé si la situació és exactament la mateixa. Si els diaris són exactament el mateix. En aquell moment el fet d’escriure als diaris era perquè et pagaven, ara es torna a l’amor a l’art i la cosa amateur. Fins i tot de vegades has de pagar per escriure. I a mi això ja no m’interessa. En King Vidor a “El manantial” li fa dir a en Gary Cooper que els únics que treballen de franc són els esclaus. I ja prou esclau que sóc de la ficció. De tota manera hi vaig tornar amb aquelles ressenyes de poesia que feia al diari “Ara”, però amb en Villatoro em vaig topar! I em van fotre fora per fer una crítica negativa d’en Vicenç Villatoro. No només això, sinó que, a més a més, la setmana següent al mateix diari es va escriure una columna rebatent tot el que jo havia dit. El dia que la prevaricació de la crítica sigui penalment castigada els jutjats es col·lapsen definitivament. Però aquí ja hauríem de començar a parlar dels efectes nocius del nacionalisme sobre la literatura, de com els crítics patriotes són els responsables de la inflació de la mala literatura i de la seva provincianització, de com tot està encaminat a fer que els aficionats s’apropiïn de la literatura i de quina manera s’ha oblidat que la literatura seriosa és sempre minoritària perquè exigeix un esforç que no tots els lectors estant disposats a invertir. Em sento incapaç de dir el nom de cap escriptor que hagi estat educat dins la immersió lingüística i que hagi escrit un llibre amb cara i ulls. No sé, potser encara és aviat i tot és una qüestió de paciència. Però si no es recuperen els valors de la disciplina, l’esforç i la memòria a l’hora de construir cada frase, em penso que els lectors ens assemblarem massa al tinent d’El desert dels tàrtars. Jo tinc la impressió que tots els escriptors, o una gran part, el que tenen és una gran nostàlgia del Copito de Nieve. Perquè de fet el que voldrien és estar dins una gàbia, transparent, i si fos a Barcelona millor, que hi enviessin autobusos des de Mollerussa, o Berga, o Ribes de Freser, i hi portessin a veure aquest escriptor dintre de la seva gàbia, i ell els hi fes una ganyota, o els proclamés una consigna, o els fes una performance molt moderna, i el paio estaria content de veure quanta gent l’hauria vingut a observar, i en acabar tothom tornaria amb l’autobús cap als seus punts d’origen. I això és, en certa manera, la qüestió literària vista a través dels ulls del nacionalisme.
