Quan dic a aquests pares que a Finlàndia gairebé no hi ha reunions de pares a les escoles se’m queden mirant desconcertats. “I què fan, llavors, quan tenen un problema amb un nen en una escola?” “Tenen una tècnica revolucionària —els contesto—: parlen amb el nen.”

Autor: Gregorio Luri Medrano (Azagra, Navarra, 1955), professor de filosofia. 


Font: De l'article "Chamfort y otras futesas" (20/11/2013), al seu bloc. 


Original: Cuando les digo a esos padres que en Finlandia no hay apenas reuniones de padres en las escuelas se me quedan mirando desconcertados. "¿Y qué hacen, entonces, cuando tienen un problema con un niño en una escuela?". "Tienen una técnica revolucionaria -les contesto-: hablan con el niño". [ES]

Els llibres no es fan de la mateixa manera que es fan els nens: es fan com les piràmides. Hi ha un pla llargament meditat, i llavors grans blocs de pedra es col·loquen l'un damunt de l'altre, i és una feina que trenca l'espinada, fa suar i pren molt de temps. I tot això per a no res! Senzillament és al desert! Però hi sobresurt espectacularment. Els xacals s'hi pixen a la base, i els burgesos s'hi enfilen de quatre potes, etc.

Autor: Gustave Flaubert (Rouen, 12 de desembre de 1821 - Croisset, 8 de maig de 1880), escriptor francès. 


Original: Les livres ne se font pas comme les enfants, mais comme les pyramides, avec un dessin prémédité, et en apportant de grands blocs l’un par-dessus l’autre à force de reins, de temps et de sueur, et ça ne sert à rien! et ça reste dans le désert! mais en le dominant prodigieusement. Les chacals pissent au bas et les bourgeois montent dessus, etc. [FR] 


Traducció: Vicenç Pagès Jordà, a Un tramvia anomenat text. El plaer en l'aprenentatge de l'escriptura. Barcelona: Empúries, 1998, p. 114.


Font: Carta a Ernest Feydeau (1857). Vist a De casa al club.

Alguns mestres ja expliquen que quan diuen 'Els nens que hagin acabat els deures ja poden anar al pati', les nenes que els han acabat no s'aixequen perquè no se senten al·ludides

Autora: Maria Carme Junyent (Masquefa, 1955), lingüista, professora a la UB i presidenta del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades.




Font: D'una entrevista a Vilaweb (31/10/2013).

Un nen és sempre en primer lloc un esteta: respon a les aparences, a les superfícies, a les formes i figures

Autor: Joseph Brodsky (Sant Petersburg, 24 de maig de 1940 - Nova York, 28 de gener de 1996), poeta estatunidenc d'origen soviètic. Premi Nobel de Literatura l'any 1987.


Font: En una cambra i mitja. València: Publicacions de la Universitat de València, 2013. Traducció: Anna Torcal i Salvador Company. Vist en un article de Xavier Aliaga al bloc Des de la Mediterrània.


Context: Un nen és sempre en primer lloc un esteta: respon a les aparences, a les superfícies, a les formes i figures. A penes hi ha res en la meua vida que m’haja agradat més que aquells almiralls acabats d’afaitar, en face i de perfil, dins dels seus marcs daurats apareixent amenaçadors a través d’un bosc de pals de maquetes de vaixell que aspiraven a ser de mida natural. Dins dels seus uniformes del segle divuit i dinou, amb aquelles gorgeres o colls alts, xarreteres amb serrells com bardanes, perruques i amples bandes blaves que els creuaven el pit, semblaven de debò els instruments d’un ideal perfecte, abstracte, no menys exacte que els astrolabis, les brúixoles, les bitàcoles o els sextants amb acabats de bronze que lluïen pertot arreu. Podien calcular la posició d’algú sota les estrelles amb un marge d’error més petit que els seus mestres! I sols restava desitjar que també dominassen les onades humanes: estar exposat als rigors de la seua trigonometria més que no a una mesquina planimetria d’ideòlegs, ser el producte d’una visió, potser d’un miratge, en comptes d’una part de la realitat. Fins a dia d’avui, crec que al país li aniria molt més bé, per molt, si tingués com a ensenya nacional, no aquell fastigós pollastre imperial bicèfal o la falç i el martell vagament maçònics, sinó la bandera de la Marina russa: la nostra gloriosa bandera de Sant Andreu, incomparablement bella: la creu blava en aspa sobre un fons blanc virginal.

Jo no era cec ni ximple, mirava, i comprenia quina era la diferència entre ser pobre o no (també comprenia, per altres camins, la diferència entre ser ric i simplement, com nosaltres, no ser pobre), la mateixa diferència entre el meu entrepà de pa blanc i els panets negres de molts altres nens

Autor: Joan F. Mira i Casterà (València, 3 de desembre de 1939), escriptor, antropòleg i sociòleg valencià.


Context: El pa negre i amb gust de segó i de serradura, el mateix pa que havien menjat els soldats durant la guerra i que menjaven encara a les casernes, no era l’únic producte racionat: la “cartilla” contenia els cupons amb la ració setmanal o quinzenal per persona, tants grams d’arròs, tants de llegums, tants de sucre –molt pocs–, tants d’oli –poquíssims–, tants de sabó de barra, tants d’embotit, de bacallà o de cansalada, que canviàvem resignadament a Casa Panxa, l’única botiga de queviures. Darrere del taulell, Panxa mateix o la dona tallaven els cupons i servien les racions d’oli amb una bomba manual graduada en el cilindre transparent de la qual jo veia com pujava fent bambolletes el líquid groc fins a la ratlla del mig litre establert, o treien dels sacs els llegums o l’arròs amb una pala còncava i els ficaven en bossetes de paper d’estrassa, tallaven la cansalada mig rància o el bacallà ressec, o servien les sardines de bóta i les llandes de conserva, fora del racionament, que només alguns clients, com ma mare, podien adquirir. Ma mare obria cada vegada el moneder i pagava, mentre que a la major part dels clients el botiguer els apuntava la compra miserable en uns fulls de paper i havia de confiar que pagarien cada dissabte, cada quinzena o cada mes. Jo no era cec ni ximple, mirava, i comprenia quina era la diferència entre ser pobre o no (també comprenia, per altres camins, la diferència entre ser ric i simplement, com nosaltres, no ser pobre), la mateixa diferència entre el meu entrepà de pa blanc i els panets negres de molts altres nens.


Font: "El pa negre, el pa blanc" (El Temps, núm. 1.500, 12/03/2013). Vist al seu web i al seu Twitter.

Mirava i comprenia quina era la diferència entre ser pobre o no: "El pa negre, el pa blanc" al Tempsjoanfmira.info/articles/index…
— Joan F. Mira (@joanfmira) 18 d’abril de 2013

—Si trobessis un home guapo, ric, sensible, simpàtic, a qui li agradessin els nens i sabés cuinar, què faries amb ell? —Un documental.

Autor: Cuidado que muerdo, piulador.



Font: Del seu Twitter.

Continuo sorprenent-me del món, continuo sent un nen. En la infantesa ens formem per a la resta de la vida. Les preguntes més transcendentals vénen de la infantesa. És el període en què passem de la fantasia a la realitat i en el qual ens resistim a acceptar aquest nou món. Crec que és el veritable moment en què som rebels, i també innocents. En la recerca de conservar aquest món és que podem convertir-nos en assassins, policies, lladres o escriptors

Autor: Harold Kremer (Buga, Colòmbia 1955), escriptor.


Font: "El sueño de la muerte", entrevista amb Harold Kremer, per Marcos Fabián Herrera Muñoz. Vist a e-Kuóreo.


Context: Yo sigo sorprendiéndome del mundo, sigo siendo un niño. En la niñez nos formamos para el resto de la vida. Las preguntas más trascendentales vienen de la niñez. Es el período en el que pasamos de lo fantástico a lo real y en el que nos resistimos a aceptar ese mundo nuevo. Creo que es el verdadero momento en que somos rebeldes, y también inocentes. En la búsqueda de conservar ese mundo es que podemos convertirnos en asesinos, policías, ladrones o escritores. Yo diría que el recurso de utilizar un narrador niño (en El prisionero de papá, por ejemplo) es contar un relato en el que ese personaje no tiene juicios o, si los tiene, son equivocados, o no son propios sino de los adultos. Esa carencia de competencia, esas limitaciones, le dan una carga semántica nueva al relato, convirtiéndolo, a veces, en un texto extraño (por ejemplo el comienzo de la novela de William Faulkner El sonido y la furia o la inocencia frente a la interpretación del narrador del cuento Es que somos muy pobres, de Rulfo). Esta focalización de una historia simple puede convertirse en un relato sugestivo, lleno de matices, de simbología y de candidez frente a la interpretación de un universo. 

Jo tinc una filla de més o menys vint mesos que quan anem a la platja es dedica a tirar sorra sobre la gent. I em sembla molt divertit. En canvi, quan altres nens em tiren sorra a mi, no em fa gens de gràcia. Això és una prova contundent que la meva filla, quan tira sorra, té molta més gràcia que els altres

Autor: Jaume Perich i Escala (Barcelona, 1941-1995), humorista gràfic i escriptor català.

Original: Mi hija. Yo tengo una hija de más o menos veinte meses que cuando vamos a la playa se dedica a tirar arena sobre la gente. Y me parece muy divertido. Por el contrario, cuando otros niños me tiran arena a mí, no me hace ninguna gracia. Esto es una prueba contundente de que mi hija, cuando tira arena, tiene mucha más gracia que los demás. [ES]

Font: Autopista (1970). Barcelona: Crítica, 2012. Vist aquí (en podeu llegir una capítol en PDF).

La intenció final és fer desaparèixer la llengua espanyola i influir sobre els nens i la gent d'educació escassa en una pedagogia de l'odi, que és cada vegada més fort, cap a tot el que és espanyol

Autor: Félix de Azúa (Barcelona, 1944), filòsof i escriptor no nacionalista espanyol.

Font: D'una entrevista al Youtube (03/03/2013).

La poesia és com un nen que juga a la platja amb una galleda i una pala. Un savi que passeja meditant es fixa en ell i li diu: ¿Com pretens, criatura, treure tota l'aigua del mar amb una galleda de joguina? ¿No veus, fill, que és impossible? I el nen li respon: Jo no pretenc treure el mar, sinó treure una mica de set a la sorra. La poesia és com aquest savi, si s'hagués posat a tirar sorra al mar.

Autor: Ángel Crespo Pérez de Madrid (Ciudad Real, 18 de juliol de 1926 - Barcelona, 12 de desembre de 1995), poeta, assagista, traductor i crític d'art espanyol.

Original: La poesía es como un niño que juega en la playa con un cubo y una pala. Un sabio que se pasea meditando repara en él y le dice: ¿Cómo pretendes, criatura, sacar toda el agua del mar con un cubo de juguete? ¿No ves, hijo, que es imposible? Y el niño le responde: Yo no pretendo sacar el mar, sino quitarle un poco de sed a la arena.
La poesía es como ese sabio, si se hubiera puesto a echar arena al mar.

Font: Aforismos. Madrid: Huerga y Fierro, 1997, p. 28. Vista a Palabras mal dichas.

Obligar a fer servir el castellà a Catalunya és fer-li un favor paternal, com ho és obligar un nen curt de vista i entremaliat a posar-se ulleres

Autor: Juan Llarch.

Original: Obligar a usar el castellano a Cataluña es hacerle un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas. [ES]

Font: Cataluña y la nacionalidad española. Madrid: Agencia General de Libreria y Publicaciones, 1927. Vista aquí.

La gent es pensa que dec ser una persona molt estranya. Això no és correcte. Tinc el cor d'un nen. El tinc en un pot de l'escriptori

Autor: Stephen King (Portland, 21 de setembre de 1947), escriptor estatundienc.

Original: People think that I must be a very strange person. This is not correct. I have the heart of a small boy. It is in a glass jar on my desk. [EN]

Font: La versió original, a Brainy Quote. Una part de la catalana, a La veritat dins la ficció.

Boicot als productes catalans ara! Si cal, comprarem productes fabricats per nens esclavitzats en països sense lleis laborals!

Autor: Pat, humorista gràfic.

Font: Vista al bloc Des de la Mediterrània.

“La memòria és el marcapassos de la intel·ligència”, diu George Steiner. I durant massa temps l'hem desacreditat, hem estat enganyant els nostres nens…

Autor: Emili Teixidor i Viladecàs (Roda de Ter, 22 de desembre de 1933 - Barcelona, 19 de juny de 2012), escriptor i pedagog català.

Font: D'una entrevista a La Vanguardia (03/01/2008). 

Nota: Emili Teixidor va morir ahir, 19 de juny del 2012.