Doncs bé, avui m’ha tocat la infermera torracollons, aquella que no es fia de mi i encara que li digui el costat que toca ella ho comprova abans. Avui ja estava amb el cul a l’aire quan ella diu: “Ai, no sé a quin costat toca.” Jo li dic: “A la dreta.” Ella, desconfiada, se’n va a consultar l’ordinador. Consulta que consultaràs, i sembla que no ho troba. Al final, deixa anar la perla: “No trobo els seus dats"! Per discreció, m’he abstingut de preguntar-li si els dats en qüestió eren dats pel cul, atesa la posició en què em trobava. Però penso que si li ho hagués preguntat, no hauria pas copsat la ironia i m’hauria contestat: “Totes les hi donem pel cul, senyor Valls.”

Autor: Anònim.

Font: Me l'ha fet arribar un corrector que també arxiva perles (o piquiponades). Aquest la va viure al seu propi cul.



Perla completa: Cada dia vaig al CAP perquè em donin una injecció. Cada vegada la infermera s’apunta a l’ordinador el costat en què me l’ha donat a fi de donar-la l’endemà al costat contrari. Malgrat això, totes les infermeres menys una no ho consulten abans i es fien del que els dic jo: “Avui toca a l’esquerra” o “Avui toca a la dreta”. Doncs bé, avui m’ha tocat la infermera torracollons, aquella que no es fia de mi i encara que li digui el costat que toca ella ho comprova abans. Avui ja estava amb el cul a l’aire quan ella diu: “Ai, no sé a quin costat toca”. Jo li dic: “A la dreta”. Ella, desconfiada, se’n va a consultar l’ordinador. Consulta que consultaràs, i sembla que no ho troba. Al final, deixa anar la perla: “No trobo els seus dats”! Per discreció, m’he abstingut de preguntar-li si els dats en qüestió eren dats pel cul, atesa la posició en què em trobava. Però penso que si li ho hagués preguntat, no hauria pas copsat la ironia i m’hauria contestat: “Totes les hi donem pel cul, senyor Valls.”

Mai no heu d'incórrer en aquesta monstruosa ironia de l'homenatge al soldat desconegut, a aquest pobre heroi anònim per definició, mort al camp de batalla, i que, si per un miracle aixequés el cap per dir-nos: "Jo em dic Pérez", hauríem de tornar a enterrar-lo, cridant-li: "Torna a la tomba, oh, Pérez infeliç!, perquè res d'això no fa amb tu."

Nota: Avui fa 74 anys que va morir Machado. 


Autor: Antonio Machado (Sevilla, 26 de juliol de 1875 - Cotlliure, Rosselló, 22 de febrer de 1939), poeta espanyol.

 
Original: Nunca debéis incurrir en esa monstruosa ironía del homenaje al soldado desconocido, a ese pobre héroe anónimo por definición, muerto en el campo de batalla, y que, si por milagro levantara la cabeza para decirnos: "Yo me llamo Pérez", tendríamos que enterrarle otra vez, gritándole: "Torna a la huesa, ¡oh Pérez infeliz!, porque nada de esto va contigo". [ES]


Font: Juan de Mairena: sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo. Madrid: Castalia, 1971.  Vist a Niebla eterna. 


Imatge: "Tomba del soldat desconegut, Ljuba Markovic. Extreta del mateix bloc Niebla eterna.

La ironia necessita còmplices

Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.

Font: Consells, proverbis i insolències (1968). Vista a l'article "Joan Fuster, un escriptor de conversa", d'Isidre Crespo.

Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.

Contra el bé i contra el mal –contra les pretensions de l’un i de l’altre– només tenim una defensa: la ironia

Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.

Font: Consells, proverbis i insolències (1968). Vista al bloc Capharnaüm.

Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.

La ironia no és per provocar, ni per fer més digestiu un passatge sinó que té una finalitat molt concreta, de contrapunt, de balança. És explicar que no tot és negatiu, que sempre hi ha una porta oberta a l’esperança

Autor: Avel·lí Artís-Gener, Tísner (Barcelona, 28 de maig de 1912 - 7 de maig del 2000), escenògraf, periodista, ninotaire, traductor i novel·lista català. 

Citació més llarga: Ens ha tocat viure una vida plena de turbulències. Hem passat 80 anys, jo vaig néixer l’any 12, sense un any de pau en el nostre planeta, l’època dels canvis més forts. Hem vist néixer com aquell qui diu la màquina d’escriure, i ja en fa deu que escrivim amb ordinador. Tot això et fa veure la vida més cruament. És molt fàcil deixar-te subjugar pel tremendisme. No et pots deixar endur per l’ambient exigent i crispat de la societat actual. Hem viscut guerres i exilis i tornades a començar. Això és una cadena inacabable. Si et deixessis seduir per aquesta realitat series un pessimista, un home amargat, ho descriuries tot fosc. La presència de la ironia, d’aquest sarcasme, és un mecanisme defensiu. Fins ara no ho havia dit mai però es troba implícit als meus llibres; la ironia no és per provocar, ni per fer més digestiu un passatge sinó que té una finalitat molt concreta, de contrapunt, de balança. És explicar que no tot és negatiu, que sempre hi ha una porta oberta a l’esperança. En aquest sentit el meu missatge és forçosament optimista.

Font: D'una entrevista que li van fer Marta Jaén i Cesc Poch l'any 1993, "poc després que l'escriptor, ninotaire, periodista, personatge, homenot entrés a Esquerra Republicana". Publicada al número 2 de la revista vallesana La Llançadora. Citació vista a la guia de lectura elaborada per Biblioteques de Barcelona per "commemorar el centenari del naixement de Joan Sales, Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener (Tísner), autors catalans que van viure de prop la Guerra Civil espanyola i van sofrir un exili forçós a Mèxic. La guia recull els documents d'aquests autors presents a les Biblioteques de Barcelona".