Jo no prometo res, només camino (mullant la ploma al cor, que és on cal sucar l'eina...)

Autor: Joan Manuel Serrat i Teresa (Barcelona, 27 de desembre de 1943), cantant.


Font: "Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit". A: Serrat 4 (1970) i Res no és mesquí (1977). Vist a Con la luna.


Canço completa:

No sóc modest.
Estic enamorat
d'aquests ulls meus petits
perquè esguarden el lluny
i del meu front tan alt
que ho és de tant que pensa.
No vull agrair res, perquè no he tingut mestre.

Jo no prometo res.
Només camino
(mullant la ploma al cor,
que és on cal sucar l'eina...).
Jo no sé el que em proposo,
perquè el tenir un propòsit no és fer feina.

Ja no vull allistar-me
sota de cap bandera.
De la divina acràcia,
seré ara el glossador,
de l'acràcia impossible
en la vida dels homes
que no senten desig d'una era millor.

I el que pensin de mi,
no m'interessa gens...

Va entrar al món per la porta de servei.
Buit el seu bagul,
i un pedaç al cul...
Era un bagul de paper que va omplir el temps,
les dones i el port,
l'amor i la mort.
Era un bagul que s'endreçava poc a poc
i esdevenia un vers cada record...

Per a ell la meuca es posava la roba de quan fou verge,
i volaven les gavines amb les plomes de diumenge... sí...
Per a ell els vaixells bufaven una, dos i tres vegades,
i s'estimava una parella en qualsevol cantonada... sí...
Per a ell miolaven els gats a la lluna, en els terrats... sí...
Per a ell s'obrien vermelles les promeses i els clavells... sí...

Per a un home prim
de rostre verdós,
de llavis humits
i molt llargs els dits
per tastar millor les dones.

I no era modest.
I estava enamorat
dels seus ullets petits,
que esguardaven el lluny
i del seu front tant alt
de tant com ell pensava.

I no agraïa res a qui res no li ensenyava.

I el que penseu d'això
no m'interessa gens...

No podien acceptar aquell home que ho feia tot 'al revés'. Caminava sobre els seus braços amb el mateix desvergonyiment amb què ignorava les lleis que des de temps immemorials suposaven el 'dret comú'. Els dolia que aquell acròbata boig mai no tingués els peus a terra. Però això no era suficient per explicar l'odi que havia despertat. El que era veritablement insuportable era la sospita que, en realitat, tingués 'els peus al cel'

Autor: Rafael Argullol (Barcelona, 1949), escriptor i filòsof.

Original: No podían aceptar a aquel hombre que todo lo hacía al revés. Caminaba sobre sus brazos con el mismo descaro con el que ignoraba las leyes que desde tiempos inmemoriales suponían el derecho común. Les dolía que aquel acróbata loco nunca tuviera los pies en la tierra. Pero esto no era suficiente para explicar el odio que había despertado. Lo verdaderamente insoportable era la sospecha de que, en realidad, tuviera los pies en el cielo. 

Font: El cazador de instantes. Cuaderno de travesía (1990-1995) (1996). Barcelona: Acantilado, 2007, p. 40. Vist a Palabras mal dichas.

La majoria vivim en ciutats d'on no sabríem sortir caminant

Autor: Pere Jaume Borrell i Guinart, Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), artista i poeta català.




Font: Intervenció al cicle "En comú", organitzat pel CCCB (06/03/2013). Vist al Twitter del Toni Pujol.

La solitud és una manera de ser: no pas la voluntat de ser un solitari per algun motiu trivial. I n'hi ha. És una mena de perversió, com un que camina rancallós, només perquè s'ha posat de moda

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear. 





Font: El canvi: Des de l'Eixample. Barcelona: Editorial Empúries, 2010.

el teu caminar pel dormitori/ portant la nuesa com un mantell que et fos degut

Autor: Álvaro Mutis (Bogotà, 25 d'agost de 1923 - Ciutat de Mèxic, 22 de setembre del 2013), escriptor colombià.

Poema original:
Hija eres de los Lágidas.
Lo proclaman la submarina definición de tu rostro,
tu piel salpicada por el mar en las escolleras,
tu andar por la alcoba
llevando la desnudez como un manto que te fuera debido.
En tus manos también está esa señal de poder,
ese aire que las sirve y obedece
cuando defines las cosas
y les indicas su lugar en el mundo.
En un recodo de los años,
de nuevo, intacto,
sin haber rozado siquiera
las arenas del tiempo,
ese aroma que escoltaba tu juventud
y te señalaba ya como auténtica heredera
del linaje de los Lágidas.
Me pregunto cómo has hecho
para vencer el cotidiano uso
del tiempo y de la muerte.
Tal vez éste sea el signo cierto
de tu origen, de tu condición de heredera
del fugaz Reino del Delta.
Cuando mis brazos se alcen
para recibir a la muerte
tú estarás allí, de nuevo, intacta,
haciendo más fácil el tránsito,
porque así serás siempre,
porque hija eres del linaje de los Lágidas.

Font: Poema "Hija eres de los Lágidas". Vist a La Llave de los Campos.

Foto: "Voyeur" - Juanjo Fernández.