25 de novembre de 1995He estat antipàtic gairebé tota la meva vida i no és que hagi millorat amb l'edat, sinó que he arribat a la conclusió que els altres no es mereixen la sinceritat de la meva antipatia

Autor: Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 27 de juliol de 1939 - Bangkok, 17 d'octubre del 2003), periodista i escriptor català sobretot en llengua castellana.

Font: La aznaridad. Barcelona, Editorial Mondadori, 2003. Vist a Trossos de vidre.

Original: He sido antipático casi toda mi vida y no es que haya mejorado con la edad, sino que he llegado a la conclusión de que los demás no se merecen la sinceridad de mi antipatía. [ES]

L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic –parlo d’un home normal– tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible

Autor: Josep Pla i   Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i   periodista català. 

Context: I, per si això no fos prou, hi ha tots els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Posats dins aquest joc de forces obscures però de gran pes, les contradiccions íntimes són permanents. Per exemple: jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. En trobar-me sol, de vegades ric -o de vegades em cau una llàgrima desproveïda de tota justificació racional, contrària a totes les exigències de la raó que defenso davant de la gent. M’ha succeït d’entrar en una església i de posar-me a plorar a llàgrima viva i això mateix m’ha passat llegint un llibre, fent d’espectador en un teatre o fullejant un diari. Fullejant un diari, ¿no és literalment grotesc? És un fet cert. Un altre aspecte: tinc una petita fama d’home fort i poso -per dir-ho com Stendhal- de tête brulée. Però la realitat és molt diferent. Davant de moltes coses, sóc d’una feblesa ridícula. Una gota de sang, el dolor físic, la presència d’un mort, l’observació d’una injustícia, la desgràcia d’un amic, la visió d’uns ulls tristos i acovardits, em submergeixen en un estat de feblesa tan morbosa i dolorosa que la sento d’una manera física. En realitat, només sóc fort per a aparentar -trobant-me en públic- que tinc el sentit del ridícul despert.
L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic -parlo d’un home normal- tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.
Aleshores, de la intimitat, què se n’ha de pensar? Etcètera. 

Font: El qudern gris (8 III 1918 – 15 XI 1919) (5 de setembre de 1918). El quadern gris es pot llegir ara a Lletres.net.

S’ha de mentir amb sinceritat perquè et creguin, perquè la veritat fa mal i molts prefereixen la mentida

Autor: Wellington Ángel Romero Godoy, Godoy (Uruguai, 1941), humorista uruguaià.

Font: Vista al diari Bondia d'Andorra (02/03/2012)