Font: Fusta de boix (Can Boix, 1763-1992) (1992).
Context:
Havíem deixat la vella arreglant la nena que havia nascut, que plorava a cor què vols. De sobte, es va adonar que la mare encara sentia dolors, la qual cosa se li va fer molt estrany, s’hi va atansar i la vella va veure esverada com la jove encara empenyia i al cap d’una estona va sortir un altre farcell embolcallat amb un tel blanc.
—Què és això, mare —preguntà la Teresa.
—És la colga, Teresa, i l’aniré a enterrar al femer.
[...]
Però la vella ja havia sospitat que dins aquell fardell hi havia una altra criatura. Va pensar tot seguit que dues criatures ja era el súmmum de la dissort, i que a la llarga també es moririen de gana, perquè la mare no podia criar-les per falta de llet. Colguem-la al femer —es va dir— i almenys que en quedi una. I així ho va fer. Com que ja s’havia fet de nit va deixar el nounat amb la seva mare i se’n va anar a dormir. Llavors va començar la lluita dins la consciència d’aquella pobra dona. [...]
La dona no podia dormir de cap manera, cada cop més intranquil·la, fins que ja no va poder més. Es va aixecar del llit, i mig despullada com anava, va baixar corrents cap a aquell femer, [...]
Allà mateix, tremolosa, va estripar aquell recobriment i a dintre hi havia la forma humana; la va agafar per les cames i li pegava al cul, però no deia res, ja semblava que s'havia mort. Després de molt lluitar la criatura va venir a la vida. Va arrencar un gran plor, que es va unir amb el crit de joia, que li va sortir sense ni adonar-se’n a la pobra dona. Més tard va poder veure que era una altra nena. La va pujar al llit a ensenyar-la a la mare, que va posar una cara entre contenta i esgarrifada. La padrina li ho va explicar tot, tal com havia anat i la dona va quedar conformada. Com ciarem les dues alhora? —digué—. Ja sabeu que jo no he tingut mai la llet massa abundant.
A la casa tenien una somera per portar llenya, anar a buscar les collites al camp, anar a mercat, etc. De temps immemorial sabien als pobles de pagès, que la llet d’aquests animals, era la més semblant a la de la femella humana. [...] I la casualitat va voler que aquella nit la burra pollinés, i va tenir prou llet per poder alimentar la segona nena abundosament. A la primera la va alletar la seva mare fàcilment.
Com que a la llarga, es va fer pesat d’anar a munyir la somera per donar la llet a la nena, van provar que mamés a la mateixa mamella. Quan la portaven a popar, l’animalet s’obria de cames, perquè la nena hi pogués arribar millor. El corral de la somera estava a l’entrada, abans de pujar l’escala, i segons m’explicava el meu avi, que en aquelles dates ja tenia set anys, recordava, que quan plorava la nena a dalt de la sala, l’animal bramava, d’una manera especial, com si es queixés.
A la primera nena li van posar de nom Ventura i a la segona Joaquima, i aquesta criada per la somera va viure vint anys més que l’altra, seria per l’abundància que teia de llet, quan era petita?
