"Val més no tocar-ho". A: L'honor a la deriva. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 81.Es va realitzar. Al final, després de grans esforços i sacrificis, ho va aconseguir. I el que són les coses: es veu que no valia la pena, perquè tothom coincidí a dir-li que estava molt millor en la seva etapa de projecte

Vídeo: Jesús M. Tibau llegeix L'honor a la deriva.

Autor: Pere Calders (Barcelona, 29 de setembre de 1912 - 21 de juliol de 1994), escriptor, periodista i dibuixant català. 

Font: "Val més no tocar-ho". A: L'honor a la deriva. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 81.

I observo que aquests senyors turistes interpreten l'estiueig com un esforç contra el sol portat a cap amb una voluntat de ferro

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista català.

Font: Les hores. A: Obra completa: edició 10è aniversari. Barcelona, Edicions Destino, 1992.

Contra una desorientació dels esforços tan generalitzada, àdhuc el no fer res fatigava, que és una cosa que cansa molt

Autor: Enric Casasses i Figueres (Barcelona, 9 de març de 1951), poeta.


Font: Poema de A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou. Barcelona, Tria Llibres, 2013, p. 24.



Nota 1: Segons l'editorial: "A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou és l'última proposta poètica d’Enric Casasses. Un autor consagrat que, tot i haver creat un segell tan personal, mai no deixa d'evolucionar ni de sorprendre. Lírica sense vers, prosa poètica, tot és poesia. Un refugi càlid per a la tempesta o un enfrontament indefugible amb les pròpies turbulències?"


Nota 2: Podeu fullejar el llibre aquí.

Els catalans sou víctimes de la vostra identitat oficial. D'una banda, de la cultura de l'esforç i el treball que us va encolomar la burgesia del segle passat, i de l'altra, de la cultura cristiana passada pel tamís bonrotllista dels clubs excursionistes que popularitzà Jordi Pujol i heretaren els esplais, convenientment laïcitzada

Autor: Valero Sanmartí, piulador i blocaire. "Valero Sanmartí és l’únic messies de la història amb la cara de Tom Selleck i una polla bífida. Als anys 90 s’enriqueix traficant amb esclaus agrícoles a Lleida i organitzant timbes il·legals de Warhammer. El 2008 es jubila per dedicar-se l’erudició, el sexe tirànic i el consum de farlopa. Al temps lliure, escriu el revolucionari blog Jo Només Follo a Pèl. Cinc anys més tard, al zenit de la seva fama, mor en estranyes circumstàncies." "Com saben tots els seus fidels seguidors Valero Sanmartí no és un ésser humà, sinó un semidéu iracund amb les butxaques plenes de cocaïna; també és l’escriptor més corrosiu, escandalós i políticament incorrecte que hagi donat mai la catalana terra. Després de sacsejar la xarxa durant anys a través del seu blog, Jo només follo a pèl, ha decidit exterminar qualsevol brot de simpatia que algun lector ocasional hagués sentit per ell i publicar un recull d’articles (inèdits en la seva majoria) sobre les xacres que inunden el nostre estimat país. La modernor barcelonina, l’insuportable so de la gralla, la cultura quilla, l’independentisme de masses, el paradís perdut del turisme rural, les seqüeles del rock català o l’euskalfilia són alguns dels temes que Valero Sanmartí treu de l’armari a cops de garrot perquè els seus compatriotes aprenguin a riure’s de si mateixos sense complexos." 


Font: Jo només il·lumino la catalana terra. Barcelona: Editorial Males Herbes, 2013. Vist al Twitter de la Kàtia Hervàs.

I, malgrat tot, encara hi ha joves que senten als llavis l’estremiment de les velles paraules. I, malgrat tot, encara la idea s’alça perenne, dient que els esforços no poden ser inútils

Autor: Xuan Bello Fernán (Paniceiros, Tineo, Astúries, 1965), escriptor en asturià.


Context:

Fervor
En aquesta Astúries on vivim, tot es converteix en símbol i al·legoria. Tinc la impressió que cada frase que es diu, cada mot que es pronuncia, es transforma immediatament en un argot propi d’enterraments, en material, més o menys solemne, d’epitafi.

Diem que cal tirar endavant qualsevol projecte i, en aquest segle en què ens trobem, el que comencem a veure és el final conegut. Diem Astúries i, en el fons de la nostra consciència, floreix una mena de remordiment. Un dia, en el mirall fantasmagòric de l’ànima, vam albirar els reflexos de la llum del món; i ara, quan tanquem els ulls i busquem en la memòria el goig d’aquells dies, només recordem ecos sords, pàl·lids esclats, paraules maldestres que proven d’aixecar en el no-res aquella llum, aquell descobriment que ens havia fet més grans i millors.

Astúries, si no hi posem remei, s’acaba. Amb una societat corrupta, i amb ganes de corrompre’s, que ni tan sols té força ni intel·ligència per a salvar la pròpia llengua, anem d’una banda a l’altra a empentes i rodolons, somnàmbuls, intuint possibles finals.

I, malgrat tot, encara hi ha gent porfidiosa que diu que tot té solució. I, malgrat tot, encara hi ha joves que senten als llavis l’estremiment de les velles paraules. I, malgrat tot, encara la idea s’alça perenne, dient que els esforços no poden ser inútils.

Tant d’amor per la llengua, tant d’amor per Astúries, no pot ser en va. Que no ens diguin que no podem, que no serem capaços, que no ens diguin que el fervor de tants anys serà estèril.


Font: "La neu i altres complements circumstancials". A: La neu i altres complements circumstancials. Martorell: Adesiara, 2010, p. 67-70. Traducció de Jordi Raventós. Vist a Visat.cathttp://www.visat.cat/espai-traductors/cat/fragments/567/285/0/24/llati/jordi-raventos.html.