Llegeixo poemes a l'atzar, llegeixo gairebé sense pensar en el que veig. Quan em trobo un vers trist, sento a l'ànima com una carícia. No és que m'alleugi la tristesa aliena, és que em sento menys sol

Autor: Ángel González (Oviedo, 6 de setembre de 1925 - Madrid, 12 de gener del 2008), poeta espanyol.


Font: Nada grave. Madrid: Visor, 2008.


Original:

Leo poemas al azar,
leo casi sin pensar en lo que leo.
Cuando me encuentro un verso triste,
siento en el alma como una caricia.
No es que me alivie la tristeza ajena;
es que me siento menos solo.

Només faig versos perquè m’hi diverteixo imitant els poetes que estimo, entre altres coses, perquè m’acompanyen, quan és temps, a buscar espàrrecs

Autor: Jordi Cornudella Martorell (Barcelona, 22 d'octubre de 1962), editor, escriptor i filòleg.


Font i context: 'Doncs bé, per a tranquil·litzar-vos, m’agradaria ara reproduir ací la justificació –la prosètica en diu l’autor– que el poeta i editor Jordi Cornudella va haver de redactar per a encapçalar la selecció dels seus poemes que el crític Manuel Guerrero va incloure en l’antologia Sense contemplacions. Nou poetes per al nou segle (Barcelona: Editorial Empúries, 2001): “Em sembla que he reeixit en la intenció, que em devia formular fa dotze o tretze anys, de no tenir una poètica pròpia. Me n’interessen moltes, això sí, i moltíssim: les de Carner, Catul, Góngora, Íbic de Règion (que el temps ha esbocinat deplorablement) i les de bastants altres. Com que m’he esforçat a precisar la manera com els llegeixo, m’he definit la poètica de cadascun d’ells: una meva poètica de lector, que em serveix per tenir tractes d’estricta i planera quotidianitat amb els seus versos. I és que m’hi relaciono com amb els espàrrecs: per la dèria de collir-los, pel vigorós increment sensitiu, emotiu i intel·lectiu que em produeix cada sortida al bosc, per la satisfacció plena i memorable de cada truita (sempre la mateixa i sempre diferent), o potser només per costum, però no per cap afany d’exhibir-me en tribunes de més o menys immerescuda anomenada. Confio, doncs, que els versos que escric no manifestin, tret de la més ferma ambició de pulcritud en les idees, els ritmes i les paraules, cap poètica singular que m’hagi de confondre amb aquells que sí que en tenen d’una hissada al pal de la bandera. Només faig versos perquè m’hi diverteixo imitant els poetes que estimo, entre altres coses, perquè m’acompanyen, quan és temps, a buscar espàrrecs. [31.3.1999.]”.' Vist a l'article "Espàrrecs, truites i prosètica", d'Esteve Betrià (Temps de Franja, any 9, núm. 81, desembre del 2008).

Tot el miracle en la gràcia es tanca del teu somriure. I ell serà per sempre el cant, el vers, la rosa.

Autora: Rosa Leveroni i Valls (Barcelona, 1 d'abril de 1910 - Cadaqués, 4 d'agost de 1985), poetessa. 

Poema com déu mana:

Tot el miracle
en la gràcia es tanca
del teu somriure.
I ell serà per sempre
el cant, el vers, la rosa.

Font: "Records de París". A: Presència i record (1952). Obra poètica completa. Girona: CCG, 2010. Vist a Mallorcaweb.

[Epitafi] intentes recordar un vers de salvador espriu que et faça una distreta companyia però t’és més difícil que canviar de postura

Autor:  Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993), poeta i periodista valencià. 

Font: Epitafis, I (1962). Vist al bloc Obstinacions. 

Nota: Aquest 2013 també és l'Any Estellés, amb motiu del vintè aniversari de la seva mort.

he d’escriure un vers, un moment/ diria que es teus llavis són hiverns i somriures

Autor: Antònia Font, grup de música mallorquí nascut el 1997.

Cançó completa:
S’aire l’atrevessa amb un minut
i una via de ferro bimotor,
vola més enllà des niguls
a 9,5 mil peus d’altitud, latitud sud.

Mos precipitam damunt París,
i ses maniobres amb descens,
he d’escriure un vers, un moment
diria que es teus llavis són hiverns i somriures.

I el cel se perd es si mateix,
és una esfera intangible en es ocells
en totes direccions sobrevolen
i sempre es horitzons, equidisten;
com es pols i s’Equador
quan som davall sa lluna i no som davall es sol
diria que es teu cos el consider
i que es meu sentiment, se despista.

Es meu eclipsi total,
sa meva love song,
es meu suïcidi mental,
ballam fox tot


Font: "Love Song", cançó del disc Batiscafo Katiuscas (2006)

Ja seria tot un èxit si els nostres il·lustres bards/ es decidissin de tant en tant a baixar de la figuera on/ tothora afinen l'arpa, carregats amb un senzill plec/ de versos per a infants sota el braç

Autor: Miquel Desclot (Barcelona, 1952), nom amb què es conegut l'escriptor Miquel Muñoz i Creus.

Font: "Poeta per a infants? Una experiència personal". A: Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 10 (octubre 1996), p. 89-94. La citació és a la p. 92. Vista a Escriptors.cat. 

No hi ha res com els versos, com els versos bons, és clar, per a consagrar per segles i segles qualsevol ximpleria evident sota un pompós aspecte de veritat inapel·lable

Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.

Citació més llarga: No hi ha res com els versos, com els versos bons, és clar, per a consagrar per segles i segles qualsevol ximpleria evident sota un pompós aspecte de veritat inapel·lable. Unes quantes paraules venturosament escandides poden suggestionar generacions de càndids lectors, que la formulació encantadora sol distreure de les raons formulades.

Font: Diccionari per a ociosos. Edicions 62, 2009, p. 274.