Déu, que és el més brutal de tots els mites, no em salvaria ni de mi mateix, perquè és un carreró sense sortida: atribuint-li sentiments es perd el misteri, la seva única força. Me l'imagino com un cementiri de cotxes, el de Déu. Restes, carcasses, un escampall de peces metafísiques.

Autor: Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig de 1938), poeta i arquitecte català.



Poema complet:

Déu, que és el més brutal de tots els mites,
no em salvaria ni de mi mateix,
perquè és un carreró sense sortida:
atribuint-li sentiments es perd
el misteri, la seva única força.
Me l'imagino com un cementiri
de cotxes, el de Déu. Restes, carcasses,
un escampall de peces metafísiques.
Els mites són aquesta claredat
rere la qual tanquem tot el que és fosc.
Vénen d'algun profund error de la memòria.
Viure, al cap i a la fi, és buscar consol.
Buscar-lo en el dolor de les paraules.
En la música grisa de la pluja.
En aquest tedi militar del vent.
En el cel sense oxigen del passat.
No era lluny ni difícil. No era més
que aquest poema èpic sense èpica.
Nietzsche s'equivocava:
som més forts quan els mites són més febles.


Font: "L'origen de la tragèdia". A: No era ni lluny ni difícil. Barcelona: Proa, 2010.

I aquí és quan t'adones que Déu et va donar un penis i un cervell, però no prou sang perquè funcionin tots dos alhora

Autor: Robin Williams (Chicago, Illinois, 21 de juliol de 1952), nom amb què és conegut l’actor
cinematogràfic nord-americà Robin McLaurim Williams.


Font: "Live on Broadway" (2002). Vist a Wikiquote.


Original: And that's when you realize that God gave you a penis and a brain, and only enough blood to run one at a time. [EN]

Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m'omple d'una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m'ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona

Nota: Avui fa 73 anys que Companys va ser assassinat pels feixistes espanyols.


Autor: Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Urgell, 21 de juny 1882 - Barcelona, 15 d'octubre de 1940), primer president del Parlament de Catalunya i president de la Generalitat de Catalunya.


Carta completa:
A la meva estimada esposa Carme Ballester de Companys.
Esposa meva, la més bona, i estimada de les esposes:
T'escric a la vetlla del Consell de Guerra. Penso que podré entregar a la Ramoneta una quartilla que he fet, i si de cas, en els últims moments, les conversacions verbals i últimes. També aquesta carta i una per a la meva filla Maria, tot lo que serà tramès quan sia possible.
No faria falta lo que dic en la quartilla repetida. Però ho he fet també per tu mateixa, vida meva. Conec la teva bondat i t'estimo tant que una de les coses que més me preocupen, aimada meva, Carme meva, ets tu. En aquella quartilla vaig consignar la meva absoluta confiança en tu. I vull que no oblidis que has d'ésser previsora per la teva salut, que necessites cuidados, i que jo et recomano i t'ho mano en lo menester que no t'abandonis.
Si el meu fill viu, no penso que manquin l'ajut dels meus amics. Per altres conductes (potser el meu defensor) potser rebràs altra carta, expressió del meu amor, doncs aprofitaré tots els conductes que tingui.
Reacciona, repeteixo, contra l'abatiment. Relaciona't, distreu-te. Així ho vull. Cerca companyia d'alguna família, potser més tard, i quan sia possible, les meves germanes. Fes lo que te dic, perquè jo, el teu Lluís, ja no patiré; així desitjo que ho facis, amor meu. Busca també el consol de les creences i el trobaràs.
Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m'omple d'una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m'ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m'estimes i has d'estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això.
No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís."


Font: Carta que el president de la Generalitat Lluís Companys va escriure a la seva dona, Carme Ballester, poques hores abans de ser afusellat al castell de Montjuïc, on estava detingut des de començament de mes. Vista a Memòria.cat.

«Gràcies a Déu, se'ns va acudir de portar una mula per a l'excursió, perquè, quan un dels nois va tenir un accident, fem servir la mula per portar-lo.» «I quin accident va tenir?» «La mula li va clavar una guitza.»

Autor: Anthony de Mello (Bombai, 1931 - Nova York, 1987), líder espiritual jesuïta i hindú.


Font: The prayer of the frog (2) (1988). En castellà: La oración de la rana (2). Maliaño: Editorial Sal Tarrae, 1988, p. 35.





Equivalent: 

Encara no sóc un sant. Sóc alcohòlic. Sóc drogoaddicte. Sóc homosexual. Sóc un geniQuan Déu et dóna un do, també et dóna un fuet, i el fuet només és per a flagel·lar-se

Nota: Avui fa 89 anys que va néixer l'autor. 

Autor: Truman Capote (Nova Orleans, 30 de setembre de 1924 - Los Angeles, 25 d'agost de 1984), pseudònim del novel·lista estatunidenc Truman Streckfus Persons. 

Font: Música para camaleones. Buenos Aires: Emecé, 1981. Vist a De otros mundos.

Equivalent: Cuando Dios te da un don, también te da un látigo, y el látigo es únicamente para autoflagelarse. [ES]  

Foto: Irving Penn.

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i prendre entre les potències de la terra, el lloc separat i igual al qual les lleis de la naturalesa i el Déu d'aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l'opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l'impulsen a la separació

Font: De l'article "Política i neurosi" (ARA, 25/09/2013), de Ferran Sáez Mateu, que diu: "Així comença la Declaració d'Independència dels tretze territoris colonials britànics que, amb el temps, formarien els Estats Units d'Amèrica. Data de l'any 1776 i, en conseqüència, conté referents que ara no serien compartits per tothom."


Foto: Daniel Llobet.

Volíem deslliurar-nos de l'infern, la maldat i l'error. Per fer-ho vàrem deslliurar-nos de Déu, la moral i la veritat

Autor: Abel Cutillas (Vinaixa, 1975), escriptor, llicenciat en història i filosofia.

Font: Del recull d'aforismes Viure mata. Editorial Fonoll, 2006, p. 38.

Quan no es té clar en què es creu, és que es creu en qualsevol cosa, que ja saben vostès que l'ateisme és el plural de Déu

Autor: Gregorio Luri Medrano (Azagra, Navarra, 1955), professor de filosofia.


Context: Creo que no hay que perder mucho tiempo intentando desmontar las modas educativas. Cuando los profesores se dan cuenta que el mucho trabajo que demandan no está, en absoluto, compensado por una mejora de resultados, se desvanecen por sí mismas. Y ya tengo claro que no se puede luchar, al menos en nuestro país, contra el imperativo de la moda pedagógica. Cuando no se tiene claro en lo que se cree, es que se cree en cualquier cosa, que ya saben ustedes que el ateísmo es el plural de Dios.




 
Font: Del seu bloc.

L'he collida a l'aurora —com un soldat obscur que, marxant dia i nit, té per tota fortuna l’esperança, els camins llunyans, el vi, l’atzur... I tens la fosca sang dels déus ¡o rosa bruna!

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 



Font: "La rosa de Xàtiva". A: Cartes a Màrius Torres. Seguides de 'Viatge d'un moribund'. Barcelona: Club Editor, 2007, p. 609.




Poema complet:

SECRETA —així un cilici dins l’ombra d’una túnica—
s’ha obert, tota sagnant, als peus d’un taronger.
L’he preferida als fruits il·lustres, perquè té
aquest perfum tan íntim i fort d’ànima única.

L’he collida a l’aurora —com un soldat obscur
que, marxant dia i nit, té per tota fortuna
l’esperança, els camins llunyans, el vi, l’atzur...
I tens la fosca sang dels déus ¡o rosa bruna!

—Somni d’una alba, haurà perdut ben aviat
aquesta sang subtil que la va omplir d’esclat.
Fugaç també, l’amor veu perdre així la seva.

Però queda per sempre el perfum, que s’eleva
com el deix de l’encens en un temple oblidat...
Jo us dono aquesta rosa. ¿És això, amiga meva?

                                                                                           Xàtiva, 1937

De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d'aquest dia i d'aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món

Nota: Avui fa 75 anys que Carrasco i Formiguera va ser afusellat a Burgos pels feixistes espanyols.


Autor: Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona,  3 d'abril de 1890 - Burgos, 9 d'abril de 1938), polític i advocat. 


Font: D'un article de Quim Torra a El Punt Avui (02/04/2013).


Context: El dimarts 23 d'octubre de 1923, en el seu diari, el dia en què va ingressar a la presó de Burgos per primer cop per unes il·lustracions publicades al setmanari L'Estevet que van merèixer un consell de guerra, es pot llegir: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d'aquest dia i d'aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món.” Gairebé 15 anys després, a Burgos altra vegada, el 9 d'abril de 1938, a les set del matí, abans de la descàrrega de l'escamot d'afusellament, amb veu clara i serena, es va sentir: “Visca Catalunya lliure!” i “Jesús, Jesús, Jesús”.

Déu no va fer el mercat: ni Déu ni l’Esperit de la Història. I si el van fer els éssers humans, ¿no podem desfer-lo i tornar-lo a fer d’una manera més amable? ¿Per què el món ha de ser un amfiteatre de gladiadors on has de matar o morir en comptes de, per exemple, un rusc o un formiguer on puguis col·laborar activament?

Autor: John Maxwell Coetzee (Ciutat del Cap, Sud-àfrica, 1940), escriptor australià, d'origen sud-africà, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 2003. 



Font: Diari d’una mal any. Barcelona: Edicions 62, 2007. p. 111. Vist a Un que passava.

Jo voldria llegir els pits de Magaly i trobar Déu entre les seves cames

Foto: "Annie", de Johannes Schwab. Habitual Grace series. Berlín, 2010.

Autora: Silvia Tomasa Rivera (El Higo, Veracruz, Mèxic, 7 de març de 1955), escriptora. 

Poema complet [la traducció és meva]:

Els pits de Magaly
són dos enormes gira-sols
que pengen del seu cos.
Atropellen desconeguts
i es desborden sense recel.
La cintura no és estreta,
però la corba dels seus malucs
és per entrar a la vida
i no sortir-ne sòbria.
El seu mont de Venus...
un immens clavell negre.

Jo voldria llegir els pits de Magaly
i trobar Déu entre les seves cames.

Poema original: 

Los pechos de Magaly
son dos enormes girasoles
que penden de su cuerpo.
Atropellan desconocidos
y se desbordan sin recelo.
La cintura no es estrecha,
pero la curva de sus caderas
es como para entrar en la vida
y no salir sobria.
Su monte de venus...
un inmenso clavel negro.

Yo quisiera leer los pechos de Magaly
y encontrar a Dios entre sus piernas.

Font: "Los pechos de Magaly", poema vist a De otros mundos (la foto, també).

Als documents mai no hi ha fills de puta. I Déu sap que són incomptables

Autor: Max Aub Mohrenwitz (París, 2 de juny de 1903 - Ciutat de Mèxic, 22 de juliol de 1972), escriptor hispanomexicà.

Font: Campo de los almendros (1968). Segons la Eikipedia: "En México, en efecto, escribió la mayor parte de sus obras, entre las cuales destaca la serie de seis novelas —una cumbre narrativa sobre la Guerra Civil Española— que lleva el título general de El laberinto mágico. Está formada por Campo cerrado (1943), Campo de sangre (1945), Campo abierto (1951), Campo del Moro (1963), Campo francés (1965) y Campo de los almendros (1968)."

Context:
—Es una revancha —apunta Cuartero, que, quién sabe por qué, empezando por él mismo, está de buen humor— del Norte contra el Sur, de Aragón y Cataluña contra Castilla la Nueva. No me miréis así. Los castellanos y los andaluces prohibieron durante siglos a los catalanes ir a América, ahora se vengan...
—No hagas chistes.
—No los hago. Lo que sucede es que así se escribe la Historia: a base de recuerdos e ideas, tan faltos de base, o tan falseados los unos como las otras.
—Los documentos no mienten —dice Templado.
—Sólo se refieren a lo económico. Y también mienten. O a la alcurnia. Y ahí, ¡para qué os cuento! Que si fulano fue hijo de perengano... En los documentos nunca hay hijos de puta. Y Dios sabe que son incontables.
—¿Entonces?
—Los únicos documentos fehacientes: las novelas.
—¡Pero si son cosas inventadas! —aduce, candoroso, Juanito Valcárcel.
—Por eso: por lo menos tienen como base una cosa real: la imaginación.

Per Déu tinc només la tècnica; per cultura, el meu cervell. De la resta, en prescindeixo

Nota: Avui fa 73 anys que va néixer Bauçà.

Autor: Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 7 de febrer de 1940 - Barcelona, desembre del 2004), escriptor balear. 

Poema complet: 
Els ancestres, la buscaren
endebades i l'error
rau del tot en el mal mètode,
comprensible en aquell temps,
amb llurs tècniques primàries.
Ignoraven el cervell,
però bé que l'intuïen.
Els déus són projecció
del neguit i del desordre
produïts per no saber
res del funcionament
d'aquest òrgan-meravella.
L'apaivagament vindrà,
com si res, quan puguem veure
com treballa i com és que
és tan extraordinari,
-qui ha fet totes les lleis-
que és capaç de consentir-nos,
consentit que pugui dir:
'no hi ha Déu ni natura
ni cap més perversió.
Per Déu tinc només la tècnica;
per cultura, el meu cervell.
De la resta, en prescindeixo'.  

Font: "Reconciliació". A: Els somnis. Barcelona: Editorial Empúries, 2010. Citació vista al seu Twitter i poema complet al mateix llibre.

El brillo de sos ulls em deia: carda’m! el somrís dels sos llavis: no te’m tires? El meu cor deia a Déu: de pecar guarda’m! i mon carall encès llançava ires. En aquell moment, ¡ai! sos ditets monos de la xona pels pèls s’entretenien...

Autor: Frederic Soler i Hubert [pseudònim: Serafí Pitarra] (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 - Barcelona, 4 de juliol de 1895), comediògraf, dramaturg i poeta romàntic, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra.

Context:
El brillo de sos ulls em deia: carda’m!
el somrís dels sos llavis: no te’m tires?
El meu cor deia a Déu: de pecar guarda’m!
i mon carall encès llançava ires.
En aquell moment, ¡ai! sos ditets monos
de la xona pels pèls s’entretenien...
Llavors em vaig cagar ja en tots els tronos;
semblava que els dimonis em tenien.
M’entro tot d’un cop; ella s’esquitlla,
l’atrapo, fa un xisclet i s’aixerranca,
li fico el nap a dins, la mà a cada anca,
i allí mateix li vaig fotre una bitlla.
Mont.: Carall qui et puga fotre, punyetero!
I... li vau rompre el virgo?
Rei: Repunyeta!
¿si li vaig rompre dius? I que era estreta!
Va semblar que esbotzés algun pandero.
Mont.: Li devíeu fer sang?
Rei: Ja ho crec, pobreta!
Com bruta veus que surt de la batalla
ma espasa que tants caps de moro talla
ma pixa vaig ficar dins la bragueta.

Font: Don Jaume el Conqueridor. Barcelona: Ed. Milà, 1992, p. 8-9. Vist a "Literatura 'porca', una pinzellada", de Jaume Farrés i Cobeta (Revista d'Igualada, núm. 17, setembre de 2004).

Nota: Segons el mateix Farrés: "Una obra de joventut de Pitarra, de la qual després va renegar i va intentar fer desaparèixer, és Don Jaume el Conqueridor, un drama històric en un acte i vers, que és tot ell pura delícia. La figura central del drama és el rei, convertit per la ploma de Pitarra en una figura doblement heroica, en el camp de batalla i al llit, allò que se’n diu un primera espasa. Observi’s com el rei mateix explica al personatge de Muntaner l’aventura que va tenir amb Constança, la infanta de Sicília:"

Foto: © Fototeca.cat.

Tant de bo que els déus ens emparin/ i se't podreixi el semen al gland

Autora: Francisca Aguirre (Alacant, 1930), poeta i narradora. 

Original: Ojalá que los dioses nos amparen/ y se te pudra el semen en el bálano. [ES]

Font: La herida absurda. Madrid: Bartleby Editores, 2006. Vista a Encuentros con las letras.

Déu nos do ser catalans,/ gent de bella anomenada,/ la millor cosa del món:/ vella rel i fresca saba

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, 4 de juny de 1970), poeta, periodista, autor de teatre i traductor català.

Font: "Cançonetes del 'Déu-nos-do'" (Lloc). Vist a Mallorcaweb.com.

La gent que creu en la política és com la gent que creu en déu: xarrupen aire amb palles tortes

Autor: Charles Bukowski (Andernach, Alemanya, 1920 - San Pedro, Estats Units, 1994), escriptor estatunidenc.

Poema complet:

La confusión es el dios
la locura es el dios

la paz permanente de la vida
es la paz permanente de la muerte.

La agonía puede matar
o puede sustentar la vida
pero la paz es siempre horrible
la paz es la peor cosa
caminando
hablando
sonriendo
pareciendo ser.

no olvides las aceras,
las putas,
la traición,
el gusano en la manzana,
los bares, las cárceles
los suicidios de los amantes.

aquí en Estados Unidos
hemos asesinado a un presidente y a su hermano,
otro presidente ha tenido que dejar el cargo.

La gente que cree en la política
es como la gente que cree en dios:
sorben aire con pajitas
torcidas

no hay dios
no hay política
no hay paz
no hay amor
no hay control
no hay planes

mantente alejado de dios
permanece angustiado

deslízate.

Font: "Abraza la oscuridad" (versió de Rafael Díaz Borbón). Vist a A Media Voz.

He arribat a la conclusió que Déu, en els seus designis inescrutables, perdona totes les faltes excepte les d'estil

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català. 


Font: Cartes a Màrius Torres. Club Editor, 2007, p. 499. Carta de l'11 de setembre de 1940. 

Els déus ajuden els audaços per pur sentit de l'humor

Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.

Font: Consells, proverbis i insolències (1968). Vista al Twitter de l'Anna Peña i Aso.

Nota: Avui fa vint anys de la mort de Joan Fuster.