Context:
El brillo de sos ulls em deia: carda’m!
el somrís dels sos llavis: no te’m tires?
El meu cor deia a Déu: de pecar guarda’m!
i mon carall encès llançava ires.
En aquell moment, ¡ai! sos ditets monos
de la xona pels pèls s’entretenien...
Llavors em vaig cagar ja en tots els tronos;
semblava que els dimonis em tenien.
M’entro tot d’un cop; ella s’esquitlla,
l’atrapo, fa un xisclet i s’aixerranca,
li fico el nap a dins, la mà a cada anca,
i allí mateix li vaig fotre una bitlla.
Mont.: Carall qui et puga fotre, punyetero!
I... li vau rompre el virgo?
Rei: Repunyeta!
¿si li vaig rompre dius? I que era estreta!
Va semblar que esbotzés algun pandero.
Mont.: Li devíeu fer sang?
Rei: Ja ho crec, pobreta!
Com bruta veus que surt de la batalla
ma espasa que tants caps de moro talla
ma pixa vaig ficar dins la bragueta.
Font: Don Jaume el Conqueridor. Barcelona: Ed. Milà, 1992, p. 8-9. Vist a "Literatura 'porca', una pinzellada", de Jaume Farrés i Cobeta (Revista d'Igualada, núm. 17, setembre de 2004).
Nota: Segons el mateix Farrés: "Una obra de joventut de Pitarra, de la qual després va renegar i va intentar fer desaparèixer, és Don Jaume el Conqueridor, un drama històric en un acte i vers, que és tot ell pura delícia. La figura central del drama és el rei, convertit per la ploma de Pitarra en una figura doblement heroica, en el camp de batalla i al llit, allò que se’n diu un primera espasa. Observi’s com el rei mateix explica al personatge de Muntaner l’aventura que va tenir amb Constança, la infanta de Sicília:"
Foto: © Fototeca.cat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada