En moments així em recordo de les omissions, de l’oblit. De l’oblit que m’imposo, que em vaig imposar, de tot allò pulcre que comporta la inclinació, la tendresa, l’afecte. De l’oblit que m’imposo de l’amor. De l’oblit dels petons i la vida sota els llençols

Autor: David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú, 1 d'agost de 1970), llicenciat en Filologia Anglogermànica (anglès), professor, escriptor, blocaire i piulador andorrà.


Poema complet:
Hi ha nits en què m’assalten els records més infausts.
Records, per exemple, d’una estació de tren
que vaig conèixer una vegada, de matinada.
Una estació que va personificar la meva amargor aglutinada,
la meva solitud, un sabor metàl·lic al cel del paladar,
el gust de la més despòtica derrota en plena joventut.
Els borratxos, de retorn als seus llits buits
giraven al meu voltant i vomitaven.
Hi ha nits en què m’assalten els records més infausts.
Els records d’una felicitat compartida que ja no era,
que ja no podia ser.
En moments així em recordo de les omissions, de l’oblit.
De l’oblit que m’imposo, que em vaig imposar,
de tot allò pulcre que comporta la inclinació, la tendresa, l’afecte.
De l’oblit que m’imposo de l’amor.
De l’oblit dels petons i la vida sota els llençols.
El record d’una felicitat compartida que ja no és,
que ja no pot ser.
Com no recordar els bols de sopa instantània,
les reconciliacions, les migdiades d’estiu?
Hi ha nits en les què m’assalten els records més infausts.
Vénen els fantasmes com pèls en el desguàs de la dutxa,
com tot allò irrecuperable que ens molesta perquè esta desubicat.
Sentir els ecos dels meus passos en l’estació aquella.
El regust impossible de metall dels anys de desesperació.
El regust espiritual de la desesperada realitat.
I el fracàs d’aquella passió es desploma amb soroll de coberteria
quan cau al terra de la sala buida, del teatre abandonat.
Periòdicament.
Què importa on es trobi:
contra quins fracassos hagi topat,
amb quines injeccions de renovat amor?
La nit segueix incendiada
i a mi tan sols em queden els àlbums de fotos,
les cartes arxivades, la necessitat d’escriure.
Res més.
No em queda més.
En la distància, com una entrevisió en la broma, se sent una veu.
És la seva.
M’arriba des del vapor dels dies vençuts,
com quan ella cantava a la dutxa.
En la distància se sent una veu.
En la distància.
El meu ànim no va aprendre a consentir aquesta absència.
El meu timpà l’espera, com a la recerca d’una reencarnació,
en les taral·les alienes, en els altaveus dels grans magatzems.
Els meus ulls també l’esperen.
Amb tot, troben només aquest buit,
aquesta holografia d’allò que se’n va anar.
Les mateixes bombetes, les mateixes rajoles,
les mateixes cortines plenes de fongs de la dutxa.
Amb tot, el que vam ser segueix en fuga,
es replega, continua retirant-se.
Tot ens és propi i aliè.
Nosaltres mateixos ens som cada vegada més aliens.
Estem trencats l’un per l’altra.
Ja no recordo els detalls de la seva fesomia,
ni les lluentors del borrissol daurat del seu abdomen,
ni la forma exacta dels seus pits,
ni els límits de les aurèoles rogenques.
Ja no recordo amb seguretat.
Recordo un somni.
Recordo un altre record succedani.
Recordo l’ombra del record d’un somni.
Ja no la recordo, és un fet,
tot i que la vaig mirar durant hores mentre dormia intentant
en va fixar-ho tot en anticipació d’aquest moment
que sabia havia d’arribar.
La vaig mirar durant dies, anys, eons.
No n’hi va haver prou.
Al principi, aquest principi que es dóna després del final,
les puntes dels meus dits palpaven el teclat del mòbil
a la recerca d’una clau, d’una combinació que obrís de nou les portes.
STA us informa que no hi ha cap línia en servei amb aquesta numeració.
Un altre número.
El deu haver canviat.
Forastera, llunyana, aliena als meus intents.
Aquella que una vegada va pertànyer als meus favors,
als meus dits, al meu desig, als meus vespres.
Ara és aliena.
Les seves cuixes, les natges, els llavis plens,
els mugrons indestructibles.
Tot i que ja no la recordo, tot i que ja no la sento, tot i que ja no la veig,
de vegades sembla que sí:
que la recordo vagament, que la mig sento, que la veig com en fuga.
Cada dia esfondrat fa més indiscutible la separació,
més inequívoc l’abandonament.
En relliscades fugaces, en distraccions noctàmbules
crec sentir-la entre els meus braços.
Potser per això el meu ànim no aprèn
a consentir aquesta absència.
Qui sap si aquest text no suposa el desànim final al qual m’obligo.

Font: "Poema mutant, 1". D'un dels seus blocs.